RACÓ DE POESIA





SENSE MESURA

Estim sense mesura
Estim la terra, estim el vent
Estim la vida, tot ho sent
Mai abans ho havia fet

Estim l'amic que em dóna alè
I l’amiga que estima i em fa valer
Estim l’amor que em diu et vull
I les paraules que el cor recull

I els llavis em tremolen
M’espurnegen els ulls
El pit se m'infla
I el cos em bull

Què faig?
Em deix o no em deix dur?






CONHORT

Mireu la nina que camina
pels camins empedreïts,
amb el cap mirant enterra
i el seu cor sempre encongit.
No rep consol del dia
i la nit ja és passada,
la rutina de la vida
li pren cada alenada.
I es despert a mitjanit
esperant una abraçada,
ha tingut un malson
i la nina està espantada.
Es dorm i no s’immuta
i al matí, ni una besada.
¿Què li he fet,
que no em torna la mirada?

Va creixent i se n’adona
que no hi ha delicte ni pecat,
però la vida mentrestant
li ha deixat una petjada.
I vol cridar ben fort,
necessita una estirada.
I les paraules no li surten,
ella no n’està avesada.
I quan sembla preparada,
ja ben gran i conhortada,
l’aprensió no l’abandona,
no li pot donar passada.
I no sap pregar perdó,
ni tampoc donar les gràcies.
Tot són aprenentatges
que s'atenyen amb la pràctica.
Ella és forta, i aprenent,
i s’aixeca amb esperança,
i agafa del present
el goig i l’alegrança
   de les coses quotidianes.


MIRADES

La mirada és un mirall,
el mirall del propi ésser.
Mirada tendra, generosa i indulgent,
Mirada afable, còmplice i complaent.
Mirada tosca, grollera i usurpant,
Mirada furtiva, xafardera i malpensant.
Mirada trista i angoixada.
Mirada contenta i animada.
Tantes mirades... com persones hi ha.

Quant de poder té una mirada!
Dóna força i te la lleva.
Però és tan cert com vertader,
que només fa mal qui te’n pot fer.

Una mirada dóna les gràcies,
una mirada demana perdó,
una mirada demostra l’afecte,
si hi ha confiança i comprensió.

Mira, observa i sigues reservat.
Mira de veres, mira amb valentia,
sense menyspreu o dolentia.
Mira sempre la realitat.
No miris mai per mirar.

I si realment els ulls vols obrir,
sempre present has de tenir
que no deixen d’observar
les mirades tafaneres.


LLIBERTAT
 
L’ànima...
essència de l’ésser, essència de vida.
Vigor, força, quina il·lusió!
Una quimera, si està adormida.
Més quan es despert i cobra existència,
t’omple de goig i d’esplendor
i no hi ha ombres ni foscor
que t’embrutin la vivència.
És ben ver, és ben segur,
la llibertat pertany a un mateix.
A un mateix pertany el destí.
El destí de viure empresonat,
o de no ser mai esclavitzat,
i de crear i triar lligams
que t’ajuden i et permeten
omplir-te d’alegria.
No sempre és evident, no és tan senzill...
I així i tot, ningú em pot dir
que no sóc lliure de pensaments,
emocions i sentiments,
que em fan reviure i compartir
la felicitat amb tots els meus.




POR

Tenc por perquè perd la por.
Perquè et veig dins la meva ànima.
Perquè et pens i sols no gos
a sortir de la pensada.
I tenc por de la mirada,
que si m’aplega despistada,
no em torni agosarada
i el ulls no se n’amaguin.


CREC EN UN DÉU

Crec en un Déu,
pare tot poderós,
que em guarda i il·lumina
i es mostra generós.
No vull intermediaris
que no em deixen arribar-te.
No crec amb els vicaris
que no em deixen estimar-te.
A vegades es despista,
quan més l’has de menester.
I sembla que t’oblida.
Jo ja no puc més!
I qui no et diu que ell et mira,
i et dóna una lliçó,
com afrontar la vida
amb força i il·lusió.
Crec en un Déu,
que m’esmicola les pedres
dels camins enterbolits.
I em diu... sigues valenta!
No t’aturis aquí al mig.
Crec en un Déu,
que m'escolta i em coneix.
I així i tot encara hi és.
I per tot, també m’ajuda
a seguir amb el meu pes.
Crec en un Déu,
que felicitat em dóna.
Jo sé que és a prop meu, 
per què sovint m’acarona.


CANSAMENT
 
Estic cansada,
Estic cansada de dir no, enlloc de sí.
De dir sí, enlloc de no.
De menjar-me les paraules que m’empenyen la mandíbula.
Que sorgeixen del no res i al no res cobren vida.
Que s’endinsen cap avall fins clavar-se en l’espinada,
i el Sol ja no veuen, no veuen mai l’albada.

Estic cansada,
De pensar que no vull, quan vull més que mai.
De pensar que no hi sóc, quan mai com ara he estat.
D’entristir-me per xorrades que no valen dos reals.
I amagar l’alegria que m’envolta pels costats.

Estic cansada,
De mirar cap als núvols cercant una mirada.
La mirada del prohibit que no pot ser estimada.
De veure massa núvols quan el Sol ja és pujat.
De veure les aiguades d’un dia pertorbat.

I amb tot,
El cansament no m’atura, no atura l’esperança.
L’esperança esperançada per un fi que no té fi.
Un fi desesperat que no em convenç ni a mi,
i que entén que l’important és entendre son destí.
Un destí que no s’atura...
No s’atura i es transforma,
com pura energia que mai ens abandona.
Que mai ens abandona, però a vegades ens destrossa.

SEGURETAT

Bateguen les idees
dins l’ànima presonera
que les que pot no allibera
i les que tem, les dissimula.

No fa por la indecisió.
La inquietud s’ha capgirat.
El que torba els sentiments,
mal sembli insensatesa,
és que tots els pensaments
cobrin seguretat.

Les llàgrimes dolen quan surten
però les que es queden, dolen més.
I és que la vida és un revés
difícil de conrear.

Què gentil és la utopia
dels somnis entrellaçats,
que et comporten alegria
en moments d’ambigüitat.
Però quan veus l’enllumenat
te n’adones que la tendresa
és camí mal de trescar.
Ans no vull mostrar recança.
S’ha despert una esperança
per combatre la feblesa
i conviure amb confiança.

AMOR DE DÉU

Amor de Déu, amor filial, 
amor platònic, amor passional,
amor fratern, amor maternal...
Quantes classes d’amor hi ha?

Quantes etiquetes! Què complicat!
difícil d’entendre, difícil de resoldre.
Al cap i a la fi, l’amor, com a tal
ha de ser  simple i bo de compondre.

Il·limitat, sense condicions,
sense demandes o peticions,
sense lligams ni subjeccions.
Que acalora, però no consumeix.
Que abraça, però no comprimeix.
Que dóna, i mai exigeix.

Veig el present i no sé el futur
sent afecte i inclinació.
Un sentiment honest i pur,
no ho dubtis, sense pretensió.

T'estim,
unes paraules no dites en va,
sempre importants i/o interessants,
que alguns repeteixen sense pensar.
Són massa serioses, per vacil·lar.

Amor de Déu, amor filial, 
amor platònic, amor passional,
amor fratern, amor maternal,
amor d’amistat,
Què importa?
Si hom ho té clar.

SILENCI

Hi ha silencis muts,
que maten,
que ensordeixen,
que empresonen.
Silencis purs,
que alliberen,
que amansen,
que et perdonen.

Escolta els silencis,
que parlen clar,
que parlen fort,
que et transporten,
i t’alliberen dels renous.

Escolta els silencis,
el silenci de l’amic,
l’amic silenci.
Aquell que no diu res,
aquell que ho diu tot.
El silenci de l'ànima,
el teu silenci,
que necessites,
que aprecies,
que conversa amb tu,
i et dóna ales.

Beneïts silencis,
transmissors de pau...
Déu meu,
vull ser silenci!
El teu silenci.
El meu silenci.




MIRA'M

No em miris, no ho facis.
Que em moro de tristor.
Que una llàgrima s’escorre,
i m’omple de dolor.
No em miris, no ho facis.
Que si surt, em crema l’ànima.
Si es queda, em crema el cor.
Que jo no et puc mirar,
perquè tot el que jo veig
de Déu no té perdó.
I se m’obliden les paraules.
I se m'obliden les mirades, les altres
a les que no puc dir que no.

I mira’m,
no t’aturis de mirar-me.
Que el que m'entra quan em mires,
en aquell precís moment,
no hi ha paraula suficient
que m’ajudi a confessar-ho.
No necessito les paraules
per transmetre’t el que sent.
El retorn de les mirades
parla clar, és transparent.




PLUJA

Grans sentiments em revenen
quan veig les gotes d’aigua,
que rellisquen pels terrats
i s’esclafen dins les basses.
No és tristesa,
no és melangia,
més aviat alegria
que m’envaeix tota l’ànima.
Els sons d’aquesta pluja
repiquen com campanes,
que s'alliberen del rovell
quan amb força són tocades.
Es transformen emocions
cridant intensament,
i vibren els racons
del cos gens innocent.
Vull sentir-me tal com ara,
immortalitzar mon sensacions,
que no atenen a raons
però tots els mals espanten.
Tinc por d’una paraula
que em ronda constantment.
No crec en les bruixes
ni en els contes de fades,
però si el nom d’aquest moment
no és felicitat,
no hi ha res que defineixi
o fixi el meu estat.
I si escolt l’enteniment,
em diu sense dubtar...
 ¡Viu aquest present
que Déu t’ha regalat,
que l’ahir ja és tot passat
i el demà és ambivalent!
 

QÜESTIONS

Es pot triar?
L’apatia o l’excés d'emocions?
La contenció o l’esclat?
Saber o confiar?
La indecisió o la rauxa?
Adormir-se o perdre la son?
El pànic a ser feliç o la por al retorn?
La ceguesa o l’enlluernament?
La inseguretat o la determinació a costa del que estimes?
L’ordre passiu o el caos apassionat?
La resposta o l’evasiva?




PARAULES

M’imagino les paraules esverades dins el cap,
patint el captiveri d’un ésser apocat,
lluitant per respirar aires de llibertat,
intentant escapolir-se, sortir de l’embaràs.

I quan les vols arrabassar, es claven com agulles
i tens ganes d’oblidar, qual el vent se’n dur les fulles.
Però saps que és necessari guanyar aquesta batalla,
les paraules ballen boges sinó travessen la muralla.
I l’esforç val la pena, mal si hi deixes l’espinada,
per tu, per jo ... per qui et torna la mirada.

Atura’t, escolta’m, que els vocables s’alineen.
Però just a la sortida n’hi ha que van enrere.
I els pocs que han arribat tremolen i quequegen.
La batalla s’ha acabat, però no pas la meva guerra.





                                                                                                     Collita pròpia.

12 silenci(s):