Pau i amor



Bon vespre estimats... si, ja sé que el títol sembla el d'una pel·lícula dels anys seixanta. Però no va per aquí la cosa.
Acab de venir d'una conferència. En un moment donat ha sortit el tema de que a pesar que tots som diferents, en el fons (alguns més en el fons que els altres) cercam bàsicament el mateix: la pau interior, l'amor, la felicitat, la fortalesa...  
La xerrada ha conclòs amb la idea de que només si tenim pau interior podem accedir a l'amor, i si tenim amor, podem ser feliços.
El recorregut cap a casa ha donat per molt i se m'han presentat tot una sèrie de qüestions:

Què és primer? La pau o l'amor? 
Un és inherent de l'altre?
Puc tenir pau i no tenir amor? 
Puc tenir amor i no tenir pau? 
Si cerc la meva pau interior, és perquè m'estim? 
Si cerc l'amor, es perquè no m'estim?  

Potser que necessiti posar una mica de pau als meus pensaments i deixar que les respostes em venguin soles... 

Que passeu una molt bona nit de diumenge i, per descomptat, estimau-vos molt... la resta, ja vindrà sol. 

Pau i amor, amic@s!!

Qui sóc?


 


Cada vegada que em poso una màscara per tapar la meva realitat, fingint ser el que no sóc, ho faig per atraure la gent.
 
Llavors descobreixo que només atrec a altres emmascarats, allunyant als altres, a causa d'un destorb: la màscara.

Ús la màscara per evitar que la gent vegi les meves debilitats; després descobreixo que en no veure la meva humanitat, els altres no em volen pel que sóc, sinó per la màscara.

Ús una màscara per preservar les meves amistats; després descobreixo que si perdo un amic per haver estat autèntic, realment no era amic meu, sinó de la màscara.

Em poso una màscara per evitar ofendre a algú i ser diplomàtic; després descobreixo que allò que més ofèn les persones amb les que vull intimar, és la màscara.

Em poso una màscara, convençut que és el millor que puc fer per ser estimat.
 
Després descobreixo la trista paradoxa:
el que més desitjo aconseguir amb les meves màscares,
és precisament el que impedeixo amb elles.

Gilbert Brenson



I que bonic ser conscient de totes i cada una de les nostres màscares, acceptar-les, i agrair el fet que t'hagin protegit fins ara i entendre que ha arribat l'hora d'anar fent camí sense elles.

I que bonic treure la força i el coratge per alliberar-te'n, una a una, sense presses, sense pauses, i arribar a ser qui veritablement ets.

I que bonic abraçar un cos nuu de màscares, banyant-se amb la seva essència i estimar-lo tal com és, sense expectatives. 

 Feliç Any Nou Corets!!