Escala cap al cel


La vida és com una escala, una escala d’aprenentatges, escaló a escaló, lliçó a lliçó. De vegades romanem una temporada en el mateix escaló, d’altres els pujam de dos en dos i en ocasions sembla que tornam enrere. Només ho sembla, perquè tot el que hem après i viscut ja forma part de nosaltres.
A cada escaló hi ha nous aprenentatges, alguns s’assoleixen quasi sense adonar-se’n, i d’altres dolen tant que sembla que ens arrabassen l’ànima. Però res és per no res i diuen que no se’ns dóna res que no poguem assolir. Així ho crec. No existeixen els fracassos, no hi ha errades. Tot forma part del joc. Repetim i repetim les situacions fins que hem après el que havíem d’aprendre, canvien els escenaris, canvien les cares, però l’essència és la mateixa.  Tenim tota la vida per fer-ho, tenim totes les vides.
Per experiència sé que fins que no ens fem responsables al cent per cent de la nostres propies vides romanem al mateix lloc. Que s'han de deixar de banda els victimismes i els rancors.  Que gràcies al passat som com som. I que el que hem viscut ens dóna la fortalesa i la saviesa per a seguir cap endavant. 
He après que els buits que portem dins els hem d’omplir nosaltres mateixos, ningú ho pot fer en el nostre lloc. Tenim les eines i la força interior per fer-ho. Tothom les té. Cada un ha d’anar col·locant les peces que no encaixen dintre seu, amb paciència, amb confiança i amb molt d’amor, sobretot amb molt d’amor. L’amor guareix totes les ferides. 
I tenim dret a equivocar-nos, i de fet ens equivocam, i quan això passa és important demanar perdó, amb el cor en la mà, però encara és molt més important perdonar-nos a nosaltres mateixos. I demanar perdó no vol dir que l’altre ens perdoni, en això ja no hi podem fer res. Ja no ens atany.
Tenc claríssim que sempre hem de ser fidels a nosaltres mateixos. No donant mai el que no ens donam. Escoltant el propi cor i actuant en conseqüència. El cor té un idioma especial, únic, però  parla més clar i més fort del que ens fem comptes, sobretot quan no l’escoltam.  
Se m’ocorren moltes més coses que cada escaló m’ha aportat, però em sembla que es faria llarg. El que sent més que mai és que no estam sols, que sempre rebem de l'univers l'ajuda necessària per seguir endavant, de mil maneres diferents, només cal tenir els ulls ben oberts per adonar-se'n. Tot i que també és cert que el que ens fa més mal també ens ajuda, i potser per això ens costa tant acceptar-ho com a tal.
Em queda molt per aprendre i això em fa sentir molt i molt petita però amb el cor cada dia més gran i més fort. La confiança, l’esperança i la fe em nodreixen dia a dia.... i per descomptat, l'amor. 

Xarop de Lluna

La Lluna

La lluna es pot prendre a cullerades
o com una càpsula cada dues hores.
És bona com a hipnòtic i sedant
i també alleuja
als qui s'han intoxicat de filosofia.
Un tros de lluna a la butxaca
és millor amulet que la pota de conill:
serveix per trobar a qui s'estima,
per ser ric sense que ho sàpiga ningú
i per allunyar als metges i les clíniques.
Es pot donar per a postres als nens
quan no s'han dormit,
i unes gotes de lluna en els ulls dels ancians
ajuden a
ben morir.

Posa una fulla tendra de la lluna

davall el teu coixí
i miraràs el que vulguis veure.
Porta sempre un potet de l'aire de la lluna
per quan t'ofeguis,
i dóna-li la clau de la lluna
als presos i als desencantats.
Per als condemnats a mort
i per als condemnats a vida
no hi ha millor estimulant que la lluna
en dosis precises i controlades.

Jaime Sabines

 

La Cadira Buida


- És buida la cadira on seus?
- Això és ridícul! Com és possible?
- És cert, no és possible...ja que de fet tu hi seus.
- Però sí que és possible que alguna persona que hi segui es senti buida.
- Llavors aquesta cadira és buida, encara que estigui ocupada!

Rabí Nachman de Breslau


Per pensar-hi... ;-)