Escala cap al cel


La vida és com una escala, una escala d’aprenentatges, escaló a escaló, lliçó a lliçó. De vegades romanem una temporada en el mateix escaló, d’altres els pujam de dos en dos i en ocasions sembla que tornam enrere. Només ho sembla, perquè tot el que hem après i viscut ja forma part de nosaltres.
A cada escaló hi ha nous aprenentatges, alguns s’assoleixen quasi sense adonar-se’n, i d’altres dolen tant que sembla que ens arrabassen l’ànima. Però res és per no res i diuen que no se’ns dóna res que no poguem assolir. Així ho crec. No existeixen els fracassos, no hi ha errades. Tot forma part del joc. Repetim i repetim les situacions fins que hem après el que havíem d’aprendre, canvien els escenaris, canvien les cares, però l’essència és la mateixa.  Tenim tota la vida per fer-ho, tenim totes les vides.
Per experiència sé que fins que no ens fem responsables al cent per cent de la nostres propies vides romanem al mateix lloc. Que s'han de deixar de banda els victimismes i els rancors.  Que gràcies al passat som com som. I que el que hem viscut ens dóna la fortalesa i la saviesa per a seguir cap endavant. 
He après que els buits que portem dins els hem d’omplir nosaltres mateixos, ningú ho pot fer en el nostre lloc. Tenim les eines i la força interior per fer-ho. Tothom les té. Cada un ha d’anar col·locant les peces que no encaixen dintre seu, amb paciència, amb confiança i amb molt d’amor, sobretot amb molt d’amor. L’amor guareix totes les ferides. 
I tenim dret a equivocar-nos, i de fet ens equivocam, i quan això passa és important demanar perdó, amb el cor en la mà, però encara és molt més important perdonar-nos a nosaltres mateixos. I demanar perdó no vol dir que l’altre ens perdoni, en això ja no hi podem fer res. Ja no ens atany.
Tenc claríssim que sempre hem de ser fidels a nosaltres mateixos. No donant mai el que no ens donam. Escoltant el propi cor i actuant en conseqüència. El cor té un idioma especial, únic, però  parla més clar i més fort del que ens fem comptes, sobretot quan no l’escoltam.  
Se m’ocorren moltes més coses que cada escaló m’ha aportat, però em sembla que es faria llarg. El que sent més que mai és que no estam sols, que sempre rebem de l'univers l'ajuda necessària per seguir endavant, de mil maneres diferents, només cal tenir els ulls ben oberts per adonar-se'n. Tot i que també és cert que el que ens fa més mal també ens ajuda, i potser per això ens costa tant acceptar-ho com a tal.
Em queda molt per aprendre i això em fa sentir molt i molt petita però amb el cor cada dia més gran i més fort. La confiança, l’esperança i la fe em nodreixen dia a dia.... i per descomptat, l'amor. 

10 silenci(s):

  • XeXu | 19 de juliol de 2013 a les 18:55

    Tot un manual aquest post. Està ple de tot allò que ens faia ser més feliços si sabéssim fer-ho, però a l'hora de la veritat, tots tenim rencor, tots ens retraiem les errades i això de demanar disculpes està molt en desús. Res, que no tenim solució, encara que la teoria ens la solem saber molt bé.

  • Catalina Cerdó | 20 de juliol de 2013 a les 10:04

    Si et serveix una mica de consol, Xexu, et diré que no és pura teoria, que ho he tocat amb les mans, que si tu canvies tot canvia, que costa però quan dones el primer pas se t'obri un món completament diferent. He escrit cada una de les paraules des de la meva experiència. Començant per oblidar el passat, deixar de banda els dramatismes i el pobreta de mi i acceptar que cada qual duu la seva pròpia creu com per jo haver-me de carregar les dels altres. I començar a dur la meva. I quan et centres únicament amb els teus problemes te n'adones que no hi ha lloc pels rancors, perquè als únics que fan mal són a tu mateix. No Xexu, no sóc capaç de perdonar o perdonar-me tot el que em passa, i de no enfadar-me, però si que estic aconseguint avançar molt en aquest aspecte, i els enfadaments i els rancors no em duren tant, i tenc més serenitat i... i això permet que estigui millor amb mi mateixa i sigui capaç de donar el millor de mi als altres. El demanar disculpes està en desús? I si el posem de moda? ... els petits canvis són els que marquen la diferència. Una abraçadeta de xarop de lluna, Xexu!!!

  • Elfreelang | 20 de juliol de 2013 a les 13:55

    si senyora! m'agrada la teva manera d'enfocar la vida

  • Catalina Cerdó | 21 de juliol de 2013 a les 9:57

    Moltes gràcies Elfreelang... Una abraçadeta ben fresqueta...per aquí fa mooolta calor aquests dies! :)

  • Joan Abellaneda | 21 de juliol de 2013 a les 10:17

    val la pena intentar-ho Cati, i no quedar-se estancats en un esglaó, tot i que sigui difícil a vegades

    abraçadetes
    joan

  • El petit príncep | 21 de juliol de 2013 a les 18:18

    Molt bonic aquest post i ara només caldria saber-lo aplicar a les nostres vides...

  • Catalina Cerdó | 21 de juliol de 2013 a les 22:20

    Bona nit Joan... i si enlloc de difícil deim que és tot un repte? Sé que costa, que no és fàcil, però tampoc cal proposar-se grans objectius, passeta a passeta i permitir-se el dret d'equivocar-se. Una abraçadeta plena de llum i força!!

  • Catalina Cerdó | 21 de juliol de 2013 a les 22:21

    Bona nit Petit Príncep... tan sols cal fer el primer pas, snese pressa i sense pausa. Una abraçadeta plena d'il.lusió!

  • Dafne | 29 de juliol de 2013 a les 12:51

    Agafem rumbs equivocats, però l'important és allò que aprenem i sentim, i rectifiquem. En tot el procés potser hi ha esglaons que els haurem de pujar i baixar molts cops per comprendre que no els pujàvem tal i com tocava. Quan en som conscients, i actuem, és alehores quan la vida, tot i el que ens provoca, agafa la direcció que nosaltres sabem que és la correcta.
    No és fàcil, però no impossible.
    Seguirem, oi tant!!!!

  • Catalina Cerdó | 29 de juliol de 2013 a les 13:03

    Crec que més o menys seguim amb la mateixa línia,Dafne, però no estic segura de que ens equivoquem. O no tot el que ens passa són errors, encara que ho semblin, sinó que havien de passar per alguna raó, per resoldre karmes, per aprendre... i havia de ser d'aquesta manera per fer-ho. El que és cert és que hi ha situacions que no s'aprenen a la primera i cal pujar i davallar el que faci falta. Si escoltam el que ens diu el cor, la direcció serà la correcte, segur!!! Una abraçada ben forta, Dafne! De cor a cor! <3