Bells records


Tot d’una que vaig llegir l’original proposta d’en Garbí d’enviar-nos una postal, me’n vaig enrecordar que en tenia una de molt especial. Una postal a la que guard una gran estimació i que m’ha fet molta il•lusió llevar-li la pols i mostrar-vos-la.
I mentre la buscava, han començat a ressorgir una gran quantitat de records: cartes, fotografies, cançons, olors, moments únics. Un cúmul d’emocions i nostàlgies han brotat de cop com si es tractessin de les mateixes Fonts Ufanes al bell mig de l'època de pluja.
La postal mostra el mercat de Pollença en plena ebullició. Però és molt més que això. Aquesta imatge parla de mi, de la família, de la pagesia, de feina, de tradició, d’un temps passat que ja no tornarà. Al fons s’hi veu l’Església Parroquial de Pollença, i entre els trasts i la gent, just devora l’enfilall de tomàtigues, ens hi trobem el meu pare i jo.  Què us puc dir? M'agrada aquesta postal.
Estic segura que li hagués agradat que la posés al cor del meu blog.

Raó i Follia

Alphonse Mucha. Poetry

És el meu petit homenatge a J.V. Foix. Ha estat difícil triar un dels seus poemes, però aquest l'he trobat molt proper,  ai... si es pogués acordar la raó i la follia.
 
SI POGUÉS ACORDAR RAÓ I FOLLIA

Si pogués acordar Raó i Follia,
I en clar matí, no lluny de la mar clara,
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l'Etern. I amb fantasia
-Que el cor encén i el meu neguit desvia-
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l'avui, i l'ombra rara
Que m'estrafà pels murs, fos seny i guia
Del meu errar per tamarius i lloses;
-Oh dolços pensaments!, dolçors en boca!-
Tornessin ver l'Abscon, i en cales closes,
Les imatges del son que l'ull evoca,
Vivents; i el Temps no fos; i l'esperança
En ImmortalsAbsents, fos llum i dansa! 
                                                                                           J.V. Foix

En certa manera m'ha fet recordar  un poema que vaig escriure fa temps, molt personal (bé, supòs que els poemes sempre solen ser personals). Em fa com a cosa posar-lo al costat del de J.V.Foix, però bé, avui ha guanyat la follia. Aquí us el deixo. 
QÜESTIONS

Es pot triar?
L’apatia o l’excés d'emocions
La contenció o l’esclat
Saber o confiar
La indecisió o la rauxa
Adormir-se o perdre la son
El pànic a ser feliç o la por al retorn
La ceguesa o l’enlluernament
La inseguretat o la determinació a costa del que estimes
L’ordre passiu o el caos apassionat
La resposta o l’evasiva
Ventafocs 

Endevina endevinalla 9


Hi ha qui la té llarga,
hi ha qui la té curta,
hi ha qui la té neta,
hi ha qui la té bruta.


La tenguis com la tenguis, fes-ne un bon ús!

Bona setmana!

Chop Suey

Chop Suey, Edward Hopper, 1929
La meva germana i jo ens assemblem molt, només que ella és una mica més gran, més alta, més prima, més guapa, més... més de tot. De fet, potser no ens assemblem tant, però a mi m'agrada pensar que sí.
Ella va estudiar medicina. Record quan el meu pare se li omplia la boca d'orgull quan ho mencionava, i us puc ben assegurar que ho feia cada pic que en tenia ocasió. Inevitablement a mi m'afectava, i  el pare, que em coneixia, de vegades hi afegia... i la petita és mestra! Massa tard. Massa tard per tantes coses!
Cada nit em passa el mateix. Estam assegudes en un bar, a la taula de devora la finestra. És un bar acollidor. Càlid. Ella, com sempre, moníssima. Té les galtes rosades, els ulls brillants, els llavis molt ben perfilats i una expressió especialment dolça. No puc deixar de mirar-la. Jo vaig vestida quasi igual, llevat de la bufanda de colorins que m'havia regalat feia temps.
Intent parlar-li. No em sent. Vull cridar, vull que m'escolti, però res, no hi ha manera. Me n'adono que tenc tantes coses a dir-li. Coses que sempre li he volgut dir i mai no m'he atrevit. Que estic molt enfadada perquè em va deixar, que tota la responsabilitat em va caure damunt, que m'hagués pogut avisar, que no tenia dret a fer-ho, i que ... i que a pesar de tot, encara l'estim.
Un renou fort em desperta. Estic suada i em costa respirar. A poc a poc torno a la consciència. Només ha estat un malson. Un altre.
La tia Aina ens vendrà a veure demà. Na Joana i na Maria ja frissen de veure els seus cosinets. M'hauré d'aixecar prest per anar a buscar-los a l'areoport. Convé que miri de dormir una estona.


Una aportació a Relats Conjunts

Té cor aquest camí?


"Mira cada camí de prop i amb intenció. Prova'l tantes vegades com ho consideris necessari. Llavors fes-te a tu mateix, i només a tu, una pregunta. És una pregunta que tan sols es fa un home molt vell... 
Et diré quina és: 
Té cor aquest camí? 
Tots els camins són el mateix: no ens duen enlloc. Són camins que van pel matoll. Puc dir que en la meva vida he recorregut camins llargs, llargs, però no sóc enlloc. Si el camí té cor és bo; si no, no serveix de res. Cap camí ens porta enlloc, però un té cor i l'altre no. Un fa gojós el viatge; mentre el segueixes, ets un amb ell. L'altre et farà maleir la teva vida. Un et fa fort; l'altre et debilita."
"Las enseñanzas de Don Juan" 

Que el vostre camí sempre tengui cor! 

La inquietud del roser



La inquietud del roser

El roser en la seva inquieta manera de florir
va cremant la saba que alimenta el seu ésser.
Fixeu-vos en les roses que cauen del roser:
Tantes són que la planta morirà d'aquest mal!
El roser no és adult i la seva vida impacient
es consumeix en donar flors precipitadament.

Alfonsina Storni

Néixer... a cada instant.



L'objectiu de la vida és néixer plenament, 
però la tragèdia consisteix en què la major part 
de nosaltres mor sense haver nascut vertaderament.
Viure és néixer a cada instant.
Eric Fromm

La importància del silenci...

... per als indis americans!



“Nosaltres els indis sabem del silenci. No li tenim por. De fet, per a nosaltres és més poderós que les paraules.

Els nostres ancians foren educats en les maneres del silenci, i ells ens transmeteren aquest coneixement a nosaltres. Observa, escolta, i llavors actua, ens deien. Aquesta és la manera de viure desperts.

Observa als animals per a veure com tenen cura de les seves cries. Observa als ancians per a veure com es comporten. Observa a l’home blanc per a veure què vol. Sempre observa primer, amb el cor i la ment quiets i llavors, aprendràs. Quan hagis observat el suficient, llavors podràs actuar sense temor.

Amb vostès és el contrari. Vostès aprenen parlant. Premien als nins que parlen més a l’escola. A les seves festes tracten de parlar. A la feina sempre tenen reunions en les que tots interrompen a tots, i tots parlen cinc, deu o cent vegades. I ho anomenen “resoldre un problema”. Quan estan en una habitació i hi ha silenci, es posen nerviosos. Han d’emplenar l’espai amb sons. Així que parlen impulsivament, inclús abans de saber el que diran.

A la gent blanca li agrada discutir. Ni tan sols permeten que l’altre acabi una frase. Sempre interrompen. Per als indis això és molt irrespectuós i inclús estúpid. Si tu comences a parlar, jo no t’interrompré. T’escoltaré. Potser deixi d'escoltar-te si no m'agrada el que estàs dient. Quan acabis, prendré una decisió sobre el que has dit, però no et diré si no hi estic d’acord, a no ser que sigui important. Pel contrari, simplement em quedaré callat i m’allunyaré. M’has dit el que necessit saber. No hi ha res més a dir. Però això no és suficient per a la majoria de la gent blanca.

La gent hauria de pensar en les seves paraules com si fossin llavors. Les haurien de sembrar, i després deixar-les créixer en silenci. Els nostres ancians ens ensenyaren que la terra sempre ens està xerrant, però hem de mantenir el silenci per a escoltar-la.

Existeixen moltes veus a més de les nostres. Moltes veus”

Extractes del llibre “Neither Wolf nor Dog. On Forgotten Roads with an Indian Elder” per Kent Nerburn New World Library, 1994

Feliç dia de Reis!


Brindo,
per la felicitat petita,
per l'amor gran,
pel somriure tendre!
Gloria Fuertes


Molt Feliç dia de Reis!

Cap d'any



El cap d'any fa olor de compres,
enhorabones i postals
amb vots de renovació.
I jo que sé de l'altre món
que demana vida als portals,
em dono a fer una cançó.

La gent llueix estar d'acord,
meravellosament tot
sembla afí en celebrar.
Uns festegen els seus milions,
uns altres la camiseta neta
i n’hi ha qui no sap què és brindar.

La meva cançó no és del cel,
els estels, la lluna,
perquè a tu te la lliuro
que no en tens cap.

La meva cançó no és tan sols
de qui pugui escoltar-la,
perquè de vegades el sord
porta més per estimar-la.

Tenir no és signe de malvat
i no tenir tampoc és prova
que acompanyi la virtut.
Però el que neix ben parat,
a procurar-se el que anhela
no ha d'invertir salut.

Per això cant a qui no escolta,
a qui no deixen escoltar-me,
a qui ja mai em va escoltar,
a qui en la seva quotidiana lluita
em dóna raons per estimar-li,
a aquell qui ningú li va cantar.

Silvio Rodríguez