Qui decideix?



Dos amics es van reunir per anar a dinar i abans un d'ells va passar pel quiosc a comprar el diari. Aquest va  saludar amablement al venedor. El quiosquer, en canvi va respondre amb mals modals i li va llançar el diari de mala manera. El comprador li va somriure amablement i pausadament li va desitjar un bon dia, donant-li les gràcies pel seu servei.
Els dos amics van continuar el camí i quan ja estaven allunyats del quiosc, l'altre amic li va dir:
- Escolta,  aquest home sempre et tracta així?
- Sí, per desgràcia - li va dir l'amic
- I tu sempre et mostres amb ell tan educat i amable?
- Sí, així és.
- I em vols dir, per què tu ets tan amable amb ell, quan ell és tan antipàtic amb tu?
- L'amic li va contestar: és ben fàcil. Perquè jo no vull que sigui ell qui decideixi com m'he de comportar jo.

9 silenci(s):

  • joan gasull | 9 d’agost de 2012 a les 13:58

    doncs em penso que amb mi ja s'hauria empassat el diari....un dia val, però cada dia no

  • XeXu | 9 d’agost de 2012 a les 14:46

    Ben vist. Però no crec que ningú sigui capaç de dur-ho a terme. Més aviat entendria un rang de comportaments entre mostrar-se igualment hostil i passar d'anar-hi més.

  • Jeremias Soler | 9 d’agost de 2012 a les 16:42

    El missatge d'aquest post és essencial i en ell es fonamenta el secret de la llibertat. La prova que aquest missatge avui no s'entén és la facilitat amb la qual la violència engendra violència. Algun dia aquesta espècie o alguna altra descobrirà que la llibertat i la humanitat necessiten aquesta independència dels actes. Però la informació genètica que avui ens fa ser com són em temo que a nivell general no permet que l'espècie ho comprengui.

  • Ventafocs | 9 d’agost de 2012 a les 16:51

    Joan,...i si en lloc d'un quiosquer fos una noieta ben guapa i polida? No t'hi esforçaries una mica, ;-)

    Xexu, jo crec que el més important que podem extreure d'aquest conte és que no hem de deixar que els altres condicionin el nostre comportament de forma negativa. Si el que fem és mostrar-nos hostils, aquesta hostilitat ens acompanyarà durant un temps més o manco llarg i això ja ens farà patir i probablement ho transmetrem a d'altres persones. En aquest cas és possible que el més fàcil sigui deixar d'anar en aquest quiosc, però hi ha situacions que no es poden evitar tant fàcilment i són en aquestes que podem treure el millor de nosaltres mateixos.

    Jeremies, certament és un missatge complicat, si fos tan fàcil em sembla que no seríem on som.

    Abraçadetes refrescants, Joan, Xexu i Jeremies!

  • Jaume Pubill Gamisans | 9 d’agost de 2012 a les 17:57

    Què difícil i què admirable poder assolir un comportament així! Però el secret de la llibertat és justament aquest: fer el que hom creu que ha de fer en cada moment per més complicat que sembli. Ens hi haurem d'esforçar.
    Un abraçada ben forta, Ventafocs.

  • Elfreelang | 10 d’agost de 2012 a les 14:04

    vaja és el que es diu ser pro actius i no reactius...si al capdavall podem triar la nostra conducta i no deixar que responguem en funció de l'altre

  • Sílvia | 10 d’agost de 2012 a les 17:20

    Una bona lliçó! Dur-la a terme costa però no és impossible.

  • Sintu | 10 d’agost de 2012 a les 20:19

    Carai, això és un molt bon exemple de la no-violència.
    En Lluís M. Xirinacs, que va morir fa 5 anys i 4 dies, estaria molt content de veure un comportament així. És un resum molt bo i molt gràfic del que ell predicava.

    Ambsense el teu permís te'l pisparé.

    Una a-barça-da!!!

  • toni prat | 17 d’agost de 2012 a les 22:57

    aquesta imatge és un poema visual molt maco...