Endevina endevinalla 8

Il·lustració és de Mark Christopher Chandler

Al.lota, ¿ Vols que facem,
el que férem l'altre vespre?
Juntarem pèl entre pèl
i amagarem la resta.


Us animeu?

En Miquel Banús me n'acaba de donar una altra versió que potser us ajudarà una mica, moltes gràcies Miquel!



Maridet, maridet, anem al llit;

farem allò de cada nit:

pèl sobre pèl

i el belluguet al mig.


Pissicologia 2


A poc a poc

Il·lustració basada en l'obra "Caracol" de Consuelo Pillot Beeson

"Hi ha un lloc on tots arribarem, els ràpids i els lents. I allà, els ràpids esperaran per primera vegada, que els lents els contem com fou viure".
Patricia Sosa

Jo cada dia intent anar més a poc a poc, no sempre ho aconsegueixo, però me n'adono que cada vegada tenc més coses per contar...   qui s'hi apunta?
U n  a    a   b   r    a      ç       a       d        a        ! 

La felicitat mai se'n va


Hapiness Like a Butterfly, by Elzbieta Mozyro
La felicitat no té contraposat perquè mai és perd.
Pot estar enfosquida, però mai se'n va... perquè tu ets felicitat. La felicitat és la teva essència, el teu estat natural... i, per això, quan alguna cosa s'interposa, l'enfosqueix, i sofreixes per por a perdre-la. Et sents malament perquè ansies allò que ets. És l'afecció a les coses que creus que et proporcionen felicitat el que et fa sofrir. No has d'affeccionar-te a res, ni a cap persona, ni a la teva mare, perquè l'afecció és por, i la por és un impediment per a estimar.
El responsable dels teus enfadaments ets tu, doncs encara que l'altre hagi provocat el conflicte, l'afecció i no el conflicte, és el que et fa sofrir.
És la por a la imatge, que l'altre hagi pogut fer de tu, por a perdre el seu amor, por a haver de reconèixer que és una imatge la que dius estimar, i por a que la teva imatge, la que tu somies que ell tengui de tu es trenqui.
Tot temps és un impediment per a que l'amor sorgeixi.
I la por no és innata, sinó apresa.
La por és provocada pel que no existeix.
Tens por perquè et sents amenaçat per alguna cosa que ha registrat la memòria.
Tot fet que has viscut amb angoixes per unes idees que et ficaren queda registrat dintre teu i surt com una alarma en cada situació que t'ho recorda.
No és la nova situació la que l'emplena d'inseguretat, sinó el record d'altres situacions, que et contaren o que has viscut anteriorment amb una angoixa que no has sabut resoldre.
Si desperts a això, i pots observar-ho clarament recordant el seu origen, la por no es tornarà a produir, perquè eliminaràs el record.

Anthony de Mello

Gent necessària


Gent necessària

Hi ha gent que només dient una paraula
Encén les il·lusions i els rosers.
Que només somrient entre els ulls
Ens convida a viatjar per altres llocs.
Ens fa recórrer tota la màgia.
Hi ha gent que només donant la mà
Trenca la solitud, para la taula, 
Serveix l'olla, col·loca les garlandes
I només empunyant una guitarra
Fa una simfonia d'anar per casa.
Hi ha gent que només obrint la boca
Arriba fins als límits de l'ànima,
Alimenta una flor, inventa somnis,
Fa cantar el vi dins les alfàbies... 
I després es queda com si res.
Hi ha qui se'n va de nuvi amb la vida
Desterrant una mort solitària,
Doncs sap que just al devora
Hi ha gent que és així, tan necessària!!

Hamlet Lima Quintana
Poeta argentí (1923 - 2002)
traducció pròpia

GENTE NECESARIA

Hay gente que con solo decir una palabra
Enciende las ilusiones y los rosales.
Que con solo sonreír entre los ojos
Nos invita a viajar por otra zona.
Nos hace recorrer toda la magia.
Hay gente que con solo dar la mano
Rompe la soledad, pone la mesa,
Sirve el puchero, coloca las guirnaldas
Y con solo empuñar una guitarra
Hace una sinfonía de entre casa.
Hay gente que con solo abrir la boca
Llega hasta los limites del alma,
Alimenta una flor, inventa sueños,
Hace cantar el vino en las tinajas...
Y después se queda como si nada.
Hay quien se va de novio con la vida
Desterrando una muerte solitaria,
Pues sabe que a la vuelta de la esquina,
Hay gente que es así, tan necesaria !!!!!

La casa de les paraules

Il.lustració de Gustavo Aimar

"A la casa de les paraules, somià Helena Villagra, hi acudien els poetes. Les paraules, guardades en vells flascons de vidre, esperaven als poetes i se'ls oferien, boges de ganes de ser triades: elles pregaven als poetes que les miressin, que les ensumassin, que les tocassin, que les llepassin. Els poetes obrien els flascons, provaven paraules amb el dit i llavors es llepaven els llavis o arrufaven el nas. Els poetes caminaven a la recerca de paraules que no coneixien, i també cercaven paraules que coneixien i havien perdut."

Eduardo Galeano
Libro del los abrazos


Un no sempre troba les paraules per expressar tot el que vol o necessita dir. Estaria bé disposar de la casa de les paraules per a pegar-hi una ullada, o simplement per perdre-s'hi una estona. Segurament hi trobaríem flascons grans, plens de contigut, i d'altres més petitons, quasi insubstancials... Potser hi trobaríem paraules mare, inspiradores, o qui sap, paraules imaginàries, d'aquelles que ajuden a expressar tot allò que és tan difícil de dir però que basta una mirada per fer-nos entendre. 
Seguiré somiant, i entre els somnis aniré cercant paraules per a què les pugueu mirar, tocar, acaronar, i tastar-les, llepant-vos els dits i ja em perdonareu si algun cop us fan arrufar el nas.

Llibertat

Namalam
 
L’ànima...
essència de l’ésser, essència de vida.
Vigor, força, quina il·lusió!
Una quimera, si està adormida.
Més quan es despert i cobra existència,
t’omple de goig i d’esplendor
i no hi ha ombres ni foscor
que t’embrutin la vivència.
És ben ver, és ben segur,
la llibertat pertany a un mateix.
A un mateix pertany el destí.
El destí de viure empresonat,
o de no ser mai esclavitzat,
i de crear i triar lligams
que t’ajuden i et permeten
omplir-te d’alegria.
No sempre és evident, no és tan senzill...
I així i tot, ningú em pot dir
que no sóc lliure de pensaments,
emocions i sentiments,
que em fan reviure i compartir
la felicitat amb tots els meus.
Ventafocs

Conhort


He decidit anar afegint totes les poesies a la pàgina principal del blog, anar traient-les del racó per tenir-les totes més avinent. Simplement és qüestió de format, o qui sap... el fet és que aquí n'hi ha una de les primeres que vaig escriure. Em sap greu pels qui ja les han llegides, però m'ha semblat la millor manera de posar-les totes juntes. Una abraçadeta!


Fotografia de Cristina García Rodero. Nina caminant

  
Conhort

Mireu la nina que camina
pels camins empedreïts,
amb el cap mirant enterra
i el seu cor sempre encongit.
No rep consol del dia
i la nit ja és passada,
la rutina de la vida
li pren cada alenada.
I es despert a mitjanit
esperant una abraçada,
ha tingut un malson
i la nina està espantada.
Es dorm i no s’immuta
i al matí, ni una besada.
¿Què li he fet,
que no em torna la mirada?

Va creixent i se n’adona
que no hi ha delicte ni pecat,
però la vida mentrestant
li ha deixat una petjada.
I vol cridar ben fort,
necessita una estirada.
I les paraules no li surten,
ella no n’està avesada.
I quan sembla preparada,
ja ben gran i conhortada,
l’aprensió no l’abandona,
no li pot donar passada.
I no sap pregar perdó,
ni tampoc donar les gràcies.
Tot són aprenentatges
que s'atenyen amb la pràctica.
Ella és forta, i aprenent,
i s’aixeca amb esperança,
i agafa del present
el goig i l’alegrança 
de les coses quotidianes.
Ventafocs

Entre

 
Entre els teus braços
entre els meus braços
entre els tous llençols
entre la nit 
tendres
sols
greus
feroços
luxuriosos
esplèndits
entre l'ombra
entre les hores
entre
un abans i un després
Idea Vilariño
traducció pròpia


Entre la realitat
i el desig
entre la vivència 
i el somni
entre la prosa
i la poesia
hi ha un buit
un silenci.
Entre el vull
i el no puc
només enyors
i paraules.
Ventafocs

L'art de cuinar...



Tota la nit ha plogut, la terra és més que humida i es respiren uns aires cada vegada més freds. Fa un dia de pilotes! 
No, no,... no vull expressar cap tipus de malestar ni tampoc cap entusiasme extraordinari. Bé, pot ser sí que és un dia extraordinari, però el que realment volia dir és que aquest matí em passaré el matí fent pilotes, mandonguilles o mondonguilles, com vulgueu.
Julivert, ceba, moraduix i all, tot ben picadet, menut menut, i amb un parell d'ous, a remanar-ho tot ben remanat. Tal com feia la padrina. Jo no n'hi vaig veure fer, però me la m'imagino perfectament.
Espècies: sal i preba bo, les de tota la vida, sense complicacions, ...
Les carns assaonades prenen textura. S'entremesclen amb les mans, amarant-se de tots els sabors i, de tant en tant, un pessic als llavis. Uns llavis desitjosos per provar la menjua. 
I ara, amb paciència i amb tendresa, les mans cobertes de farina comencen a donar-lis forma.  Amb uns moviments quasi inconscients, però ben mesurats, una a una, sense pressa, sense pausa.
Ja només queda coure-les i, per descomptat, tastar-les...  bon profit!

TIC TAC


Les clarors i les ombres s'entremesclen aquí dintre. Els reflexes daurats de les peces m'enlluernen, quasi m'hipnotitzen, cada una d'elles en el seu lloc precís, amb el seu ritme, la seva funció i fins i tot sembla que tenen el seu propi tarannà.

Els seus engranatges s'acoblen magistralment uns amb els altres, conformant un únic cos. Un cos extraordinari, eficient, estoic.  Quin nom tan poc poètic! ...rellotge.

Molts cops em demano com és possible que una màquina tan matemàticament perfecte pugui mesurar una cosa tan volàtil i relativa com és el temps. Aquell que a voltes camina pesat i parsimoniós, i d'altres  lleuger i diligent que ni tan sols tenim l'ocasió d’adonar-nos-en. 

I així i tot, el tic-tac no s'altera, tic-tac, tic-tac, tic-tac… de forma regular,  harmònica, adient-se amb el propi univers. No el podem fer enrere, ni apressar-ho i molt menys aturar-ho, simplement deixar-nos-en embolcallar i gaudir de cada minut que ens ofereix.
Ventafocs


Una aportació a Relats Conjunts