Tant de bo...




Tant de bo siguem dignes de la desesperada esperança.
Tant de bo puguem tenir el coratge d'estar sols i la valentia d'arriscar-nos a estar junts, perquè de res serveix una dent fora de la boca, ni un dit fora de la mà.
Tant de bo puguem ser desobedients, cada vegada que rebem ordres que humilien la nostra consciència o violen el nostre sentit comú.
Tant de bo puguem merèixer que ens anomenin bojos, com han estat anomenades les Mares de la Plaça de Maig, per cometre la bogeria de negar-se a oblidar en els temps de l'amnèsia obligatòria.
Tant de bo puguem ser tan porfidiosos per a seguir creient, contra tota evidència, que la condició humana val la pena, perquè hem estat mal fets, però no estem acabats. 
Tant de puguem ser capaços de seguir caminant pels camins del vent, a pesar de les caigudes i de les traïcions i de les derrotes, perquè la història continua, més enllà de nosaltres, i quan ella diu adéu, està dient: fins després.
Tant de bo puguem mantenir viva la certesa de que és possible ser compatriota i contemporani de tot aquell que visqui animat per la voluntat de justícia i la voluntat de bellesa, nesqui on nesqui i visqui quan visqui, perquè no tenen fronteres els mapes de l'ànima ni del temps.
Eduardo Galeano

Bona setmana!



Aquest és en Messi, el meu moix. Sí, ja ho sé, no li pega aquest nom essent tan blanquet, però entre Messi i Minnie, millor el que té.  Cada vespre em fa companyia mentre acab de fer les meves tasques, i... em fa una enveja! Quin so més plàcid! Avui m'ha fet ganes fer-li una foto amb la mateixa càmera del l'ordinador per ensenyar-vos-lo.  
Des que he començat la feina no tenc temps de visitar els blogs com solia fer, ni de fer les meves entrades. Ja em perdonareu.

Una abraçada a tots i que tingueu molt bona setmana!


En algun lloc més enllà de...


En algun lloc més enllà de l'arc de Sant Martí
camí amunt,
hi ha una terra de la qual vaig sentir-ne parlar 
un cop en una cançó de bressol.

En algun lloc més enllà de l'arc de Sant Martí
els cels són blaus,
i els somnis que vas gosar a somiar
es faran realitat de debò.

Algun dia desitjaré una estrella
i despertaré on els niguls són molt lluny,
rere meu.
On els problemes es desfan com gotes de llimona,
per sobre de les xemeneies,
allà és on em trobaràs.

En algun lloc més enllà de l'arc de Sant Martí,
volen ocells blaus.
Els ocells volen per sobre de l'arc de Sant Martí.
Per què llavors, oh per què no puc jo?
Si els feliços ocellets blaus volen 
més enllà de l'arc de Sant Martí,
per què, oh, per què no puc jo?


Tant de bo algun dia ens hi trobàssim!!

Ensenyaràs



Ensenyaràs a volar...
però no volaran el teu vol.

Ensenyaràs a somiar...
però no somiaran els teus somnis.

Ensenyaràs a viure...
però no viuran la teva vida.

Ensenyaràs a cantar...
però no cantaran la teva cançó.

Ensenyaràs a pensar...
però no pensaran com tu

Però sabràs
que cada vegada que ells volin, somiïn,
visquin, cantin i pensin...
Estarà en ells la llavor
del camí ensenyat i après!

Mare Teresa de Calcuta

Massa enyor


Massa enyor. T'ennuegues
amb l'escreix de paraules.
No et deturis. Camina
sota la pluja. Perd-te 
pels carrers. No t'espanti
la solitud ni et giris,
poruc, a mirar enrere.
Miquel Martí i Pol
(pensaments)

----------

Massa enyor. M'ennuego
amb l'escreix de paraules.
No em deturo. Camino
sota la pluja. Em perdo
pels carrers. No m'ha d'espantar
la solitud ni m'he de girar,
poruga, a mirar enrere.

Maria


Quan venia de la feina anava darrera un cotxe que a la part de darrera duia una planta, semblava de maria. De na Maria Enganxa, potser.
El conductor se n'ha anat feliç, i jo feliçment he arribat a casa.

paraules


Estats d'ànim


Sóc una enamorada de'n Mario Benedetti, què hi farem?


A vegades em sent
com un àguila en l'aire.
                 Pablo Milanés

Estats d'ànim


Unes vegades em sent
com un pobre turó
i d'altres com una muntanya
de cims repetits.

Unes vegades em sent
com un penya-segat
i d'altres com un cel
blau però llunyà.

A vegades un és 
font entre roques
i altres vegades un arbre
amb les últimes fulles.
Però avui em sent amb feines
com una llacuna insomne
amb un embarcador
ja sense embarcacions
una llacuna verda
immòbil i pacient
conforme amb les seves algues,
les seves molses i els seus peixos,
serè en la meva confiança
confiant que una tarda
t'acostis i et miris,
et miris en mirar-me.
Mario Benedetti
traducció pròpia

Mitges Taronges


Avui us vull parlar de fruites. Fa uns dies que pel cap em ronda una qüestió, per què tota la vida, o almenys fins que l'has trobada, ens fan cercar la nostra mitja taronja? No sabeu la de coses que implica això? O és que cada un de nosaltres només som mitjos?
Ja em direu egoista, però jo no vaig de mitges taronges, jo tot ho vull ben sencer! Per compartir, per estimar, per fer camí, però sense dependre de ningú i, per descomptat, que ningú depengui de mi. 
I, seguint amb les meves cabòries, per què dimonis hem de buscar taronges?Per què no pomes o síndries que almenys tenen cor? I us assegur (amics valencians i algun altre solleric) que no tenc res en contra d'aquesta meravellosa fruita.  
Amics lectors, busqueu les fruites que us convenguin més, n'hi ha per a tots els gusts, però busqueu-les ben senceres. Algunes són més dolces i meloses, d'altres una mica més àcides. Algunes tenen molta polpa i d'altres més pela, però aneu en compte, n'hi ha que són molt apetitoses de vista, però molt poc gustoses. Així i tot, el més important és que no estiguin cucades.

Pregunta trampa, us agrada la macedònia?

La veu del silenci


La Riera de Rupit

La veu del silenci

Una veu em crida cap al silenci
i fa que a voltes em senti ermità
perdut per viaranys, clots i cingleres
deixo volar l'esperit en plena llibertat.

Quan surt el sol tresco per les muntanyes
flairant a ple pulmó l'olor del bruc i del pi.
Pensaments, amunt, volen pels aires.
Res més desitjo. Ja sóc feliç així.

Contemplo embadalit el vol de les aloses
i dos pardals que enamorats fan niu.
Que boniques són les flors, clavells i roses
i el jonc que blincadís es cria vora el riu.

El que el meu cor amb més tendresa crida
és la incertesa d'anar per nous camins,
i que em fa sentir amb l'ànima ben viva
i descobrir-ne els secrets que porta a dins.

Escolto el vent, amic, senyor poeta
o el silenci que apunta a un més enllà
i que em revelen amb veu dolça i neta:
el gran secret, amic, és ... ESTIMAR...



L'escola en català!




La immersió lingüística és l'única esperança per a la supervivència del català i l'única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara callem, estarem signant la sentència de mort a més de mil anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa!

(crida feta a través de facebook per publicar-ho als murs particulars)


Aquesta crida és un instrument més, una iniciativa més de les moltes que han aparegut des de que hem conegut la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. És un nou atac a la nostra llengua i a la immersió lingüística al que hem de donar resposta unànimement.

Afegeix-te a la crida!

Supercalifragilístic espialidós



“…Supercalifragilístic espialidós.
encara que soni extravagant, rar i espantós,..."


Avui no sé què he de dir, sembla que aquesta paraula serveix per això.
Què tingueu un molt bon començament de setmana! 


PD. Acab de veure Mary Poppins amb els meus infants,... m'ha carregat d'energia positiva... molt bona! Em sembla que he gaudit més jo que ells, shhhh... 

Saps què?



Saps què?

           Saps què?
Aquesta nit,
abocat a la finestra
veig la lluna
com si fos l'ull d'un
                          pany.
I saps què?
Em poso de puntetes
                          amb la il·lusió
d'aferrar el meu ull a la lluna
i a través d'aquest pany
contemplar-te dormida
en la teva cambra de l'espai.

Jairo Aníbal Niño
"La alegria de querer"
Literatura feta tendresa, escriptor, narrador, dramaturg... colombià.
(5/09/1941-30/08/2010)
traducció pròpia   ¿Sabes qué?