Només sóc


Il.lustració de Nicoletta Ceccoli

Sóc fatiga,
cos posseït 
per la tristor
que em desnodreix.
Sóc crit 
Sóc mut silenci
Sóc llàgrima,
dintre d'un somni.
Sóc follia
Sóc amor
Només sóc
el que de mi queda.
I així i tot,
sóc camí.
Ventafocs

Somiem?

El somni apropant-se
Salvador Dalí


Hi ha persones que viuen

en un món d'ensomnis,

altres que enfronten la realitat,

i n'hi ha d'altres que converteixen

l'un en l'altra.
Douglas H. Everett

Diuen que si realment desitges que els teus somnis es compleixin, aquests es fan realitat.  No sé si desitjar-ho és suficient... però el simple fet de poder somiar ja t'ajuda a començar la transformació.
A vegades em costa somiar... però seguiré intentant-ho!

MIRA!


"Essent ja un ancià me'n vaig adonar que ja sé la major part del que fa falta per a viure una vida plena, que no és tan complicat. Ho sé. I he sabut des de fa molt, moltíssim de temps. Aquí està el meu credo:

TOT EL QUE S'HA DE SABER sobre com viure, què fer i com he de ser ho vaig aprendre a l'Escoleta d'Infantil.

La saviesa no estava en el cim de la muntanya de la universitat, sinó allà, a l'arener. Aquestes són les coses que vaig aprendre:

Comparteix-lo tot.
Juga net.
No peguis a la gent.
Torna a posar les coses on les has trobades.
Neteja sempre el que embrutis.
Demana perdó quan fereixis a algú.
Renta't les mans abans de menjar.
Enrojola't.
Les galetes calentes i la llet freda són bones.
Viu una vida equilibrada.
Aprèn alguna cosa i pensa en alguna cosa.
Dibuixa, pinta, canta, balla, juga i treballa cada dia un poc.
Fes la migdiada.
Agafa't de les mans i no t'allunyis.
Roman atent al que és meravellós.
Recorda la petita llavor en el tassó, les arrels baixen i la planta puja i ningú sap realment com ni perquè, però tots som així.
Els peixos de colors, els ratolins blancs i inclús la petita llavor del tassó, tots moren i nosaltres també.
Record una de les primeres paraules que m'ensenyaren, una molt gran:
MIRA 

Tot el que necessites saber és allà, en algun lloc. La regla d'or, l'amor i la higiene bàsica. L'ecologia i la política, la igualtat i la vida sana.

Agafa qualsevol d'aquests ítems i tradueix-lo en termes adults sofisticats i apliqueu a la teva vida familiar o a la teva feina, al teu govern i a tot el món i es mantindrà vertader, clar i ferme. I encara és veritat, no importa l'edat que tenguis, que en sortir al món és millor agafar-se de les mans i no allunyar-se massa".

Robert Fulghum
"Todo lo que hay que saber lo aprendí en el jardín de infantes" EMECE. 1996


A les persones grans els agraden les xifres. Quan parleu d'un amic nou, no us demanen mai les coses essencials. No us diuen mai: "Com és la seva veu? Quins jocs prefereix? Fa col·lecció de papallones?" Us pregunten: "Quants anys té? Quants germans són? Quant pesa? Quant guanya el seu pare?" Aleshores sí que es pensen que el coneixen. Si dieu a les persones grans: " He vist una casa molt bonica de rajols roses, amb geranis a les finestres i coloms al teulat...", no poden imaginar-se la casa. Els heu de dir: "He vist una casa de cent mil francs." Aleshores exclamen: "Què bonic!"
Antoine de Saint-Exupéry

A crits...



A les Illes Salomó, al sud del Pacífic, alguns llogarencs practiquen una forma única de tala d'arbres. Si un arbre és massa gran per ser talat amb una destral, els natius ho fan caure a crits. (No tenc a mà l'article, però jur que ho he llegit) (i jo ho he cercat per tota la xarxa)

Els llenyataires amb poders especials pugen a un arbre en la primera claror del dia i, de sobte, li criden amb tota la força dels seus pulmons. Ho faran durant trenta dies. L'arbre mor i es desploma. La teoria és que els crits maten l'esperit de l'arbre. Segons els llogarencs, sempre resulta.
Ai, aquests pobres innocents ingenus! Què estranys i encantadors hàbits els de la jungla! Cridar als arbres, quina cosa. Què primitiu! Llàstima que no tenguin els avantatges de la tecnologia moderna i de la mentalitat científica.
I jo? Jo crit a la meva dona. I crit al telèfon i a la màquina de segar gespa. I crit a la televisió i al diari i als meus fills. Inclús es diu que he agitat el puny i he cridat al cel algunes vegades.
El meu veí crida molt al seu cotxe. Nosaltres, la gent educada, urbana i moderna, cridem al trànsit i als àrbitres i a les factures i als bancs i a les màquines... sobretot a les màquines. Les màquines i els parents se'n duen la major part dels crits.
I jo no sé què hi ha de bo en això. Les màquines i les coses segueixen en el seu lloc. Ni tan sols les puntades de peu serveixen per res. Respecte a les persones, bé, els illencs de Salomó poden apuntar-se un punt. Cridar a les coses vives pot fer que morir l'esperit que hi ha en elles. Els garrots i les pedres poden rompre els ossos, però les paraules rompen els nostres cors.
Robert Fulghum
"Todo lo que hay que saber lo aprendí en el jardín de infantes" EMECE. 1996

Ruminant ruminants

 L'aniversari de la vaca
Il.lustració de Claudia Degliuomini
 

Per què la vaca sempre està trista?
Perquè tots els dies la munyen i
ningú no l'acaricia mai
(i a sobre té banyes)
Gloria Fuertes

Davall la pluja


Com llenega l’aigua per la meva esquena!
¡Com banya la meva falda,
i posa en les meves galtes la seva frescor de neu!
Plou, plou, plou,
i vaig, senda endavant,
amb l’ànima lleugera i la cara radiant,
sense sentir, sense somiar,
plena de la voluptuositat de no pensar.
Un ocell es banya
en una badina tèrbola. La meva presència l’estranya,
es deté… em mira, ens sentim amics…
Els dos estimem molts cels, camps i blats!
Després és l'atoniment
d’un pagès que passa amb la seva aixada a l’espatlla
i la pluja que em cobreix de totes les fragàncies
de les bardisses d’octubre.
I és, sobre el meu cos per l’aigua amarat
com una meravellosa i formidable lligadura
de gotes cristal·lines, de flors desfullades
que trabuquen al meu pas les plantes atònites.
I sent, en la vacuïtat
del cervell sense somni, la voluptuositat
del plaer infinit, dolç i desconegut,
d’un minut d’oblit.
Plou, plou, plou,
i tenc en ànima i carn, com un frescor de neu.
Juana de Ibarbourou
(Bajo la lluvia)
Traducció de Ventafocs

Els infants

Edats
Il.lustració de Mariona Cabassa

Els infants
saben coses
que els grans
ja han oblidat.
Els infants
veuen coses
que els grans
ja han esborrat.
Els infants
es fan grans.
Els infants veuen músiques,
els infants senten llums.
Els infants no sedassen
amb el sentit comú.
Els infants es belluguen
dins un cercle virtuós
de miracle en miracle
amb besllums de colors.
Els infants són esponges,
per això és que van xops
de totes les bellumes,
de totes les colors.
Totes les rampes tresquen
el seu nervi central,
il·luminades,
brunzen ses venes i ses carns.
Es mouen dins la boira
humida de la por,
pels caps dels dits hi tenen
ulls rodons de cargol.

Saben treure alegria
d'un esclató de cor. 
S'enfonsen, suren, neden
dins el safreig del món.
Anys i panys
per aprendre
i altres tants
per desaprendre.
La vida és així
teixir i desteixir.

Fullana i Hada d´Efak, Guillem (Guillem d´Efak)

Somriu i passa-ho


Els entesos diuen que per a arrufar el nas cal posar en joc setanta-dos muscles, en canvi per a somriure ens basten catorze. No tenim massa excuses per no fer-ho, no trobes? 

I si et dic que quan somriem aixequem el cor, ens apropem als altres, mantenim el bon humor, conservem la pau a l’ànima, ajudem a la salut, embellim la cara (gratuïtament), despertem bons pensaments, inspirem obres generoses… (ho he trobat darrera una estampa)

Què més et puc dir? No sé exactament els catorze muscles que es posen en marxa quan somrius, no puc esvair les teves preocupacions, no puc donar-te unes vacances, potser et podria fer una ganyota virtual, però el meu sentit del ridícul és massa pronunciat, i no sóc molt bona amb els acudits…

Així i tot, perquè no treus un lleu somriure? Si no pots veure com el teu cor s’aixeca, imagina-t'ho i intenta aixecar una mica les comissures dels llavis; forma una U amb elles; nota com els músculs dels teus ullets hi prenen part (no et preocupis si ja has posat en marxa més de catorze muscles); i si pots, acompanyeu tot amb una mica de so. Avui ja te’n pots anar a dormir tranquil·l@.

Somriu sempre que puguis i passa-ho!

Una abraçada somrient!!!

"Mai t’oblidis de somriure perquè el dia que no facis serà un dia perdut."
    Charles chaplin

¡ Quina emoció ?

Emoció continguda
Julio Gómez Biedma

Dintre teu sempre està passant alguna cosa...
               Alguna cosa més forta, més forta que tu!
     A vegades és com una explosió , quan t'enfades.

                                                            Altres vegades
           és més dolç, quan sents amor,

o una mica incòmode, quan sents vergonya.

Són les teves emocions, els teus sentiments,

                                                els teus estats d'ànim...

                Al llarg del dia, canvien o es mesclen,

    t'alteren, et trastornen, t'encanten, et sorprenen,

                                            t'agiten o t'estremeixen ...

Llavors,   t o t   e l   t e u   c o s   p a r l a   p e r   t u :

              la teva boca, els teus ulls, les teves mans...

       Rius,
       plores,
       tremoles,
       botes d'alegria...
               
Tot i això, a vegades no és fàcil saber què es sent.

... i trobar les paraules adequades

per dir
tot el que dus en el cor

cada dia de la teva vida.

I no ho oblidis: cada dia és diferent!


Cécile Gabriel. Editorial SM. 2007.
 ¡Qué emoción! 

Aniversari

Ahir fou el primer aniversari d'aquest blog... qui ho havia de dir? Record perfectament quan vaig decidir engrescar-me en aquesta aventura, plena d'il.lusió i alhora amb moltes pors i inseguretats, algunes de les quals encara no han acabat de fugir. Amb ganes d'explicar moltes coses, tot i que reconec que no he explicat ni la meitat del que m'hagués agradat explicar, gràcies a Déu!

Moltes vegades he recorregut a poemes i escrits d'altres autors que m'han ajudat a expressar el que en un moment donat he necessitat. No sempre sóc capaç de treure el que duc dins, o de fer una bona entrada a partir del no res, aquest "no res" que és un "tot" enriquit per tot allò que envolta el màgic món de les paraules, admiro la gent que ho fa i, com molts de vosaltres sabeu, no és gens fàcil.

Altres vegades simplement em manca el temps o em sobren renous, d'aquells renous que no sempre són percebuts per l'oïda, sinó que deambulen per l'ànima jugant amb un mateix.

Sigui com sigui, mai m'hagués pensat  arribar en aquest punt. Encara mir incrèdula el nombre de seguidors que s'han adjuntat al blog, i d'altres que no ho fan públicament, però que sé que també m'acompanyen. Em sent profundament agraïda i, alhora, temorosa de no saber oferir-los el que esperen.

L' únic que puc dir és que aquest blog és un fidel reflex de la mi mateixa, dels meus somriures, dels meus plors, de les meves dèries, dels meus afectes... i com no, de les meves imperfeccions. Seguiré treballant.

MOLTES GRÀCIES 
a tots per passar-vos pel meu cor, per seguir-me i per animar-me!


 I per cert, visca el Barça!