Paradoxa

llibertat

“L'home ha nascut lliure i arreu està encadenat”
Rousseau


 

Ésser mirat, ésser estimat

Mirada
«Allò que no és mirat, no existeix»
Una sola mirada ofega la solitud i t’obri les portes del reconeixement, de l’autoestima, de l’auto-confiança i del benestar personal.
Si un altre et mira et sents acompanyat en el que fas.
Quan mires a una altra persona li  dius que t’importa qui és o què fa i comença un diàleg d’emocions, pur, transparent.
Les mirades miren des de ben dins i a vegades expressen el que  amb la paraula un no pot dir.
Les mirades no traeixen.
Hem de donar valor a les mirades plenes d’afecte i de bones intencions i també tots aquells moments en què els ulls no tenen pressa, observen, contemplen  els petits detalls; aquells moments en què perdem de vista la resta del món perquè estam MIRANT una cosa o, més important encara, a ALGÚ.
A tothom li agrada ser aquest algú, notar que no som indiferents per la resta i sentir-nos estimats.
Mirem idò, no tan sols amb els ulls, sinó també amb el cor. 

MIRADES

La mirada és un mirall,
el mirall del propi ésser.
Mirada tendra, generosa i indulgent,
Mirada afable, còmplice i complaent.
Mirada tosca, grollera i usurpant,
Mirada furtiva, xafardera i malpensant.
Mirada trista i angoixada.
Mirada contenta i animada.
Tantes mirades... com persones hi ha.

Quant de poder té una mirada!
Dóna força i te la lleva.
Però és tan cert com vertader,
que només fa mal qui te’n pot fer.

Una mirada dóna les gràcies,
una mirada demana perdó,
una mirada demostra l’afecte,
si hi ha confiança i comprensió.

Mira, observa i sigues reservat.
Mira de veres, mira amb valentia,
sense menyspreu o dolentia.
Mira sempre la realitat.
No miris mai per mirar.

I si realment els ulls vols obrir,
sempre present has de tenir
que no deixen d’observar
les mirades tafaneres.

La Confiança.

Pastisseria La Confiança

Tenia ganes de dolçor, de somriures, d’il·lusions i vaig anar decidida a la pastisseria de sempre. Aquella que tenia el que m’agradava, que m’oferia el que cerco, que m’endevinava els pensaments i em tractava com una princesa.
Quina desil·lusió quan vaig arribar-hi! Havia tancat! De sobte, sense dir res! Em va caure el món damunt. Què faria ara? Tants d’anys d’anar allà mateix!
Em demanava quan de temps estaria tancada, si aquesta maleïda crisi hi havia influït o tan sols havien tancat per vacances. Em demanava moltes coses. Havia creat massa expectatives? Recordo que quan vaig començar a anar-hi m’encantaven els seus torrons, però ara… m’afectava tant que haguessin tancat? Puc estar-me sense dolços? Em va començar a venir una mescla de ràbia, decepció, angúnia, eren massa coses a la vegada…  Estava tan avesada als seus dolços que ni tan sols m’havia plantejat altres possibilitats.
El temps va anar passant, i la pastisseria seguia tancada. Vaig decidir canviar d’actitud, engegar la ràbia i mirar cap endavant… però no fou suficient. M’envaí la buidor (tants de dies sense pastissos… ) o potser simplement era tristesa, una no sempre sap explicar el què li passa.
Vaig compartir pastissos amb els meus estimats amics…  i la veritat és que eren deliciosos, però tard o d’hora havia de fer el meu camí, havia de prendre decisions. En aquells moments només se me n’ocorrien dues: canviar de pastisseria o aprendre a fer els meus propis pastissos. La primera opció no em convencia, era massa radical. Al cap i a la fi potser només havien tancat temporalment i en qualsevol moment podien obrir, però l’altra  em començava a seduir. Els meus pastissos em sortirien millors o pitjors, però serien meus!
No era tant fàcil com semblava, però valia la pena intentar-ho… estava decidida a lluitar! Voldreu tastar-los?

Endevina endevinalla 7


Ben alt i gros el voldria,

i a sobre jo pujaria,

ben dret voldria que anàs,

mentre a terra no em tiràs.


PD1. Què més voleu en dissabte a vespre?
PD2. No, no, no és el que penses... intenta-ho de nou.
PD3. Us envio un gran somriure!



Somnis llavor

germinacio
En el silenci de la meva reflexió
perceb tot el meu món intern
com si fos una llavor,
d’alguna manera petita i insignificant
però també pletòrica de possibilitats.
 
I veig a les seves entranyes
el germen d'un arbre magnífic,
l'arbre de la meva pròpia vida
en procés de desenvolupament.
 
En la seva petitesa, cada llavor conté
l'esperit de l'arbre que serà després.
 
Cada llavor sap com transformar-se en arbre,
caient en terra fèrtil,
absorbint els sucs que l'alimenten,
expandint les branques i el fullatge,
omplint-se de flors i  de fruits
per poder donar el que han de donar.
Cada llavor sap
com arribar a ser arbre.
I tantes són les llavors
com són els somnis secrets.
 
Dins nosaltres, innumerables somnis
esperen el moment de germinar,
posar arrels i donar-se a llum,
morir com llavors…
per convertir-se en arbres.
 
Arbres magnífics i orgullosos,
que a la vegada ens diguin, en la seva solidesa,
que sentim la nostra veu interior;
que escoltem
la saviesa dels nostres somnis llavor.
 
Ells, els somnis, indiquen el camí
amb símbols i senyals de tota mena,
en cada fet, a cada moment,
entre les coses i entre les persones,
en els dolors i en els plaers,
en els triomfs i en els fracassos.
Allò que s'ha somiat ens ensenya, dormits o desperts,
a veure'ns,
a escoltar-nos,
a adonar-nos.
Ens mostra el rumb en pressentiments fugissers
o en llampecs de lucidesa encegadora.
 
I així creixem,
ens desenvolupem,
evolucionem…
I, un dia, mentre transitem
aquest etern present que anomenem vida,
les llavors dels nostres somnis
es transformen en arbres,
i desplegaran les seves branques
que, com ales gegantines,
creuaran el cel,
unint en un sol traç
el nostre passat i el nostre futur.
  
No hi ha res a témer…
Una saviesa interior les acompanya…
Perquè cada llavor sap
com arribar a ser arbre.

Jorge Bucay
(Contes per a pensar)

Recerca

Reason_and_Sentiment_by_hellobaby
Reason and Sentiment by hellobaby
Recerca  

Cerc el meu silenci

ja quan comença el dia

que em torni l’alegria

i de lluitar em convenci.

Veig que el temps passa

i mon cor s'empedreeix

ni tan sols s’empegueeix

mentre l’ànima s’encuirassa.

El meu cor i la raó

es disputen les jugades

i jo penso, de vegades,

que no sé què és pitjor,

escoltar l’enteniment,

que en veu alta m’alliçona,

o fer cas a l’agotzona

del que diu el sentiment.

Ventafocs

Les lletres


View more presentations from Ventafocs.

La idea no és meva, jo només he jugat una mica amb les lletres...

Vet aquí una vegada

(…o de la fràgil frontera entre el conte i la realitat)


Vet aquí que una vegada… “una vegada”

Que a força de ser explicada

Es va repetir tantes vegades...

Que es va tornar realitat.
Jorge Bucay

Expectatives

posta de sol
 Quan el Mestre escoltava dir a algú: -"La meva dona m'agradaria molt més si actués d'una altra manera" solia explicar el que li va passar a ell un dia mentre contemplava una posta de sol en el mar.
- No és magnífica? - li va dir entusiasmat a una passatgera que es trobava al costat d'ell recolzada a la barana.
-Sí - va dir de mala gana la dona. - Però no creu vostè que estaria millor amb una mica més de rosa a l'esquerra?
- Tot - va dir el Mestre - et resultarà encantador si prescindeixes de les expectatives que t'havies forjat sobre com hauria de ser.
Anthony de Mello

Llibre vs Pergamí

Amb l'arribada dels ordinadors a les escoles (més aviat en les darreres lectures sobre el tema) no he pogut deixar de pensar en aquest vídeo  que vaig penjar quan vaig començar aquest blog, en un pàgina adjunta dedicada als "somriures". Amb el temps he pensat que els somriures han de formar part del cor del blog, com en la vida mateixa. Així que avui l'hi he inclòs...

   

I és que totes les novetats necessiten el seu procés...
mickey
Després d'esperar molt, un dia em vaig decidir a triomfar... Vaig decidir no esperar les oportunitats sinó buscar-les jo mateix. Vaig decidir veure cada problema com una oportunitat de trobar una solució. Vaig decidir veure cada desert com l'oportunitat de trobar un oasi. Vaig decidir veure cada nit com un misteri a resoldre. Vaig decidir veure cada dia com una nova oportunitat de ser feliç.

Aquell dia vaig descobrir que el meu únic rival eren només les meves pròpies febleses i que en elles hi tenia l'única manera i la millor per a poder-me superar. Aquell dia vaig deixar de témer perdre i vaig començar a témer no guanyar. Vaig descobrir que no era el millor i que potser mai ho seria. I em va deixar d'importar guanyar o perdre, perquè el que volia era saber-me millor que el dia anterior.

Vaig aprendre que és pitjor deixar de pujar que no pas no arribar al cim. Vaig aprendre que el millor triomf que puc tenir, és poder dir a algú "Amic".

Vaig descobrir que l'amor és més que un simple estat d’enamorament, "l'amor és una filosofia de vida". Aquell dia vaig deixar de ser un reflex dels meus escassos triomfs passats i vaig començar a ser la meva pròpia tènue llum d'aquest present. Vaig aprendre que si no vas a il·luminar el camí dels altres de res serveix ser llum.

Aquell dia vaig decidir canviar tantes coses... aquell dia vaig aprendre que els somnis són solament per a fer-se realitat. Des d'aquell dia ja no dormo per a descansar... ara simplement dormo per a somiar.
Walt Disney