TIC TAC


Les clarors i les ombres s'entremesclen aquí dintre. Els reflexes daurats de les peces m'enlluernen, quasi m'hipnotitzen, cada una d'elles en el seu lloc precís, amb el seu ritme, la seva funció i fins i tot sembla que tenen el seu propi tarannà.

Els seus engranatges s'acoblen magistralment uns amb els altres, conformant un únic cos. Un cos extraordinari, eficient, estoic.  Quin nom tan poc poètic! ...rellotge.

Molts cops em demano com és possible que una màquina tan matemàticament perfecte pugui mesurar una cosa tan volàtil i relativa com és el temps. Aquell que a voltes camina pesat i parsimoniós, i d'altres  lleuger i diligent que ni tan sols tenim l'ocasió d’adonar-nos-en. 

I així i tot, el tic-tac no s'altera, tic-tac, tic-tac, tic-tac… de forma regular,  harmònica, adient-se amb el propi univers. No el podem fer enrere, ni apressar-ho i molt menys aturar-ho, simplement deixar-nos-en embolcallar i gaudir de cada minut que ens ofereix.
Ventafocs


Una aportació a Relats Conjunts

13 silenci(s):