Conhort


He decidit anar afegint totes les poesies a la pàgina principal del blog, anar traient-les del racó per tenir-les totes més avinent. Simplement és qüestió de format, o qui sap... el fet és que aquí n'hi ha una de les primeres que vaig escriure. Em sap greu pels qui ja les han llegides, però m'ha semblat la millor manera de posar-les totes juntes. Una abraçadeta!


Fotografia de Cristina García Rodero. Nina caminant

  
Conhort

Mireu la nina que camina
pels camins empedreïts,
amb el cap mirant enterra
i el seu cor sempre encongit.
No rep consol del dia
i la nit ja és passada,
la rutina de la vida
li pren cada alenada.
I es despert a mitjanit
esperant una abraçada,
ha tingut un malson
i la nina està espantada.
Es dorm i no s’immuta
i al matí, ni una besada.
¿Què li he fet,
que no em torna la mirada?

Va creixent i se n’adona
que no hi ha delicte ni pecat,
però la vida mentrestant
li ha deixat una petjada.
I vol cridar ben fort,
necessita una estirada.
I les paraules no li surten,
ella no n’està avesada.
I quan sembla preparada,
ja ben gran i conhortada,
l’aprensió no l’abandona,
no li pot donar passada.
I no sap pregar perdó,
ni tampoc donar les gràcies.
Tot són aprenentatges
que s'atenyen amb la pràctica.
Ella és forta, i aprenent,
i s’aixeca amb esperança,
i agafa del present
el goig i l’alegrança 
de les coses quotidianes.
Ventafocs

7 silenci(s):

  • XeXu | 12 de novembre de 2011 a les 12:32

    És maca, aquesta 'nina' té futur per endavant.

  • Anònim | 12 de novembre de 2011 a les 13:05

    Bonic poema. La vida és un aprenentatge i una maduració constant. La nina anirà aprenent coses, creixerà i serà cada dia més lliure.
    Un aabraçada

  • garbi24 | 12 de novembre de 2011 a les 15:25

    Cada dia podem aprendre alguna cosa......des del el primer a l'últim que estem en aquesta bola, anomenada terra

  • Ferran | 12 de novembre de 2011 a les 16:10

    Les petjades de la vida, que ens marquen al llarg de tot el camí, que ens donen forma i ens converteixen en allò que, un dia, haurem sigut...

  • Pakiba | 12 de novembre de 2011 a les 23:00

    La nina comença des de petita el seu cami d'aprenentatge que la vida l'anirá ensenyan.

    Bonic poema.

  • LA MAR | 13 de novembre de 2011 a les 22:32

    No hi ha res més bell en el Mon que la rialla d'un infant.

  • Ventafocs | 13 de novembre de 2011 a les 23:25

    Gràcies, Xexu. Aquesta nina és més nina ara que quan ho era... i lluita per gauidir del present tant com pot.

    Tens raó, Anònim, però a vegades hem d'aprendre les coses massa aviat...
    ai, la llibertat, si hi ha algú que sigui del tot lliure que tiri la primera pedre, bé... res de tirar pedres. Entenc el que vols dir, Anònim, però estic un poc filosòfica.

    Cada dia i a cada moment, i el més important és saber emprar aquests aprenentatges... no trobes,Garbí?

    Jo supòs, Ferran, que el que hem de fer és aprendre a créixer amb el que hem viscut i està clar que si no ens derrota, ens enforteix.

    Un camí potser una mica difícil per una nina, però que li ha ensneyat moltes coses... Bona setmana, Paquiba!

    Les rialles d'un infant són realment meravelloses, jo hi afegiria que no hem de perdre mai l'infant que duim dintre... Una abraçada, Jaume!

    Aquest poema significa molt per mi, perquè treu moltes coses d'aquestes que una amaga a un racó, fins que se n'adona que el millor que es pot fer és teure-ho.

    Una abraçada molt forta a tots i molt bona setmana!