Tant de bo...




Tant de bo siguem dignes de la desesperada esperança.
Tant de bo puguem tenir el coratge d'estar sols i la valentia d'arriscar-nos a estar junts, perquè de res serveix una dent fora de la boca, ni un dit fora de la mà.
Tant de bo puguem ser desobedients, cada vegada que rebem ordres que humilien la nostra consciència o violen el nostre sentit comú.
Tant de bo puguem merèixer que ens anomenin bojos, com han estat anomenades les Mares de la Plaça de Maig, per cometre la bogeria de negar-se a oblidar en els temps de l'amnèsia obligatòria.
Tant de bo puguem ser tan porfidiosos per a seguir creient, contra tota evidència, que la condició humana val la pena, perquè hem estat mal fets, però no estem acabats. 
Tant de puguem ser capaços de seguir caminant pels camins del vent, a pesar de les caigudes i de les traïcions i de les derrotes, perquè la història continua, més enllà de nosaltres, i quan ella diu adéu, està dient: fins després.
Tant de bo puguem mantenir viva la certesa de que és possible ser compatriota i contemporani de tot aquell que visqui animat per la voluntat de justícia i la voluntat de bellesa, nesqui on nesqui i visqui quan visqui, perquè no tenen fronteres els mapes de l'ànima ni del temps.
Eduardo Galeano

3 silenci(s):