Solituds

Solitud
Salvador Dalí


Solituds


Ells tenen raó
aquella felicitat
almenys en majúscula
                                no existeix
ah, però si existís en minúscula
seria semblant a la nostra breu
                                            pre-solitud
 
després de l’alegria la solitud
després de la plenitud ve la solitud
després de l’amor ve la solitud
 
ja sé que és una pobre deformació
però el cert és que en aquest durable minut
un es sent
          sol en el món
sense agafadors
sense pretextes
sense abraçades
sense rancors
sense les coses que uneixen o separen
i en aquesta sola manera d’estar sol
ni tan sols un s’apiada d’un mateix
 
les dades objectives són com segueix
 
hi ha deu centímetres de silenci
         entre les teves mans i les meves mans
una frontera de paraules no dites
        entre els teus llavis i els meus llavis
i alguna cosa que llueix així de trista
       entre els teus ulls i els meus ulls

clar que la solitud no ve sola

si es mira per damunt de l’espatlla mustia
de les nostres solituds
es veurà un llarg i compacte impossible
un senzill respecte per tercers o quarts
aquest percaç de ser bona gent.

després de l’alegria
després de la plenitud

després de l’amor
                       ve la solitud

conforme
          però
què vendrà després
de la solitud

a vegades no em sent
                            tan sol
si imagino
millor dit si sé
que més allà de la meva solitud
                                            i de la teva
un altre cop vos
encara que sigui demanant-me a soles
què vendrà després
                         de la solitud
Mario Benedetti

4 silenci(s):

  • garbi24 | 4 d’agost de 2011 a les 23:42

    la solitud que només ens vingui quan nosaltres la demanem...mentrestant s'està molt bé acompanyat....i degustant gintònic o pomada...;)

  • Quimet | 5 d’agost de 2011 a les 8:58

    Ahhh la solitud....
    La millor de totes: aquella experiència subjectiva d'estar sol sense sentir-se sol.
    La pitjor de totes: sentir-se sol quan estàs acompanyat.
    La primera enriqueix; la segona angoixa.
    Una abraçada

  • Pepe Farrés | 5 d’agost de 2011 a les 12:35

    No estoy solo
    estoy "conmigo".

    Salud

  • Ventafocs | 5 d’agost de 2011 a les 20:05

    Gràcies Garbí, m'apunto als beures!

    Quimet, la primera és necessària per a trobar-se a un mateix, en la segona et perds totalment. Una abraçada Quimet!

    Pep, a vegades costa gaudir del nostre propi jo, però certament sentir-te bé amb tu mateix t'obri moltes portes cap als altres. Una abraçada!