Davall la pluja


Com llenega l’aigua per la meva esquena!
¡Com banya la meva falda,
i posa en les meves galtes la seva frescor de neu!
Plou, plou, plou,
i vaig, senda endavant,
amb l’ànima lleugera i la cara radiant,
sense sentir, sense somiar,
plena de la voluptuositat de no pensar.
Un ocell es banya
en una badina tèrbola. La meva presència l’estranya,
es deté… em mira, ens sentim amics…
Els dos estimem molts cels, camps i blats!
Després és l'atoniment
d’un pagès que passa amb la seva aixada a l’espatlla
i la pluja que em cobreix de totes les fragàncies
de les bardisses d’octubre.
I és, sobre el meu cos per l’aigua amarat
com una meravellosa i formidable lligadura
de gotes cristal·lines, de flors desfullades
que trabuquen al meu pas les plantes atònites.
I sent, en la vacuïtat
del cervell sense somni, la voluptuositat
del plaer infinit, dolç i desconegut,
d’un minut d’oblit.
Plou, plou, plou,
i tenc en ànima i carn, com un frescor de neu.
Juana de Ibarbourou
(Bajo la lluvia)
Traducció de Ventafocs

10 silenci(s):