A crits...



A les Illes Salomó, al sud del Pacífic, alguns llogarencs practiquen una forma única de tala d'arbres. Si un arbre és massa gran per ser talat amb una destral, els natius ho fan caure a crits. (No tenc a mà l'article, però jur que ho he llegit) (i jo ho he cercat per tota la xarxa)

Els llenyataires amb poders especials pugen a un arbre en la primera claror del dia i, de sobte, li criden amb tota la força dels seus pulmons. Ho faran durant trenta dies. L'arbre mor i es desploma. La teoria és que els crits maten l'esperit de l'arbre. Segons els llogarencs, sempre resulta.
Ai, aquests pobres innocents ingenus! Què estranys i encantadors hàbits els de la jungla! Cridar als arbres, quina cosa. Què primitiu! Llàstima que no tenguin els avantatges de la tecnologia moderna i de la mentalitat científica.
I jo? Jo crit a la meva dona. I crit al telèfon i a la màquina de segar gespa. I crit a la televisió i al diari i als meus fills. Inclús es diu que he agitat el puny i he cridat al cel algunes vegades.
El meu veí crida molt al seu cotxe. Nosaltres, la gent educada, urbana i moderna, cridem al trànsit i als àrbitres i a les factures i als bancs i a les màquines... sobretot a les màquines. Les màquines i els parents se'n duen la major part dels crits.
I jo no sé què hi ha de bo en això. Les màquines i les coses segueixen en el seu lloc. Ni tan sols les puntades de peu serveixen per res. Respecte a les persones, bé, els illencs de Salomó poden apuntar-se un punt. Cridar a les coses vives pot fer que morir l'esperit que hi ha en elles. Els garrots i les pedres poden rompre els ossos, però les paraules rompen els nostres cors.
Robert Fulghum
"Todo lo que hay que saber lo aprendí en el jardín de infantes" EMECE. 1996

5 silenci(s):

  • Iris | 19 de maig de 2011 a les 16:12

    Potser si per cada crit, enviarem un petó, les paraules acabarien semblant murmuris que s'escolarien allà dins dels nostres cors entre la remor del mar.

    B7s

  • magazine.cat | 19 de maig de 2011 a les 16:44

    Quanta raó que tens, a més cridar i dir males paraules fa que el cos s’ha acostumi i poc a poc t’endinsa en un mon molt perillós.

    Curiosa l'història de les illes :)

  • garbi24 | 19 de maig de 2011 a les 22:25

    i si ho provem amb carícies, bones paraules i sense perdre el somriure?

  • S.N. | 21 de maig de 2011 a les 13:59

    El que més m'agrada és el títol del llibre. :)

  • Ventafocs | 22 de maig de 2011 a les 9:52

    Tens raó Iris, una besada ben gran per començar!

    Hola Magazine.cat, cridar fa mal tant al que crida com a qui rep el crit... que tenguis una molt bona setmana! (i t'ho dic xiuxiuejant)

    Garbí, m'encanta aquesta opció. Una abraçada somrient!

    En l'educació infantil aprenem moltes coses essencials, tot i que sembla que se'ns van oblidant així com creixem. Una abraçada, S.N.