Ànima nua

Autor desconegut


Sóc una ànima nua en aquests versos,
ànima nua que angoixada i sola
va deixant els seus pètals dispersos.

Ànima que pot ser una rosella,
que pot ser un lliri, una viola,
una selva, un penyal, i una poncella.

Ànima que com el vent vaga inquieta
i brama quan està sobre els mars,
i dorm dolçament en la clivella.

Ànima que adora en sos altars,
Déus que no baixen a encegar-la;
ànima que no coneix bardissars.

Ànima que fora fàcil dominar-la
amb només un cor que es partís
per a la seva sang càlida regar-la

Ànima que quan està en primavera
diu a l’hivern que demora: torna,
caigui ta neu sobre l’armentera.

Ànima que quan neva es desfà
en tristeses, clamant per les roses
amb què la primavera ens embolca.

Ànima que a estones amolla papallones
a camp obert, sense fixar distància,
i els diu libeu sobre les coses.

Ànima que ha de morir d’una fragància,
d’un sospir, d’un vers en què es prega,
sense perdre, si es pot, l’elegància.

Ànima que res sap i tot ho nega
i negant el que és bo el bé propicia
perquè és negant com més s’entrega,

Ànima que sol haver com a delícia
palpar les ànimes, menysprear l'empremta,
i sentir en la mà una carícia.

Ànima que sempre disconforme d’ella,
com els vents vaga, corre i gira;
ànima que sagna i sense cessar delira
per ser el vaixell en marxa de l’estrella


Alfonsina Storni
(29 de Maig de 1892 - 25 d' Octubre de 1938)
Argentina

3 silenci(s):