La Confiança.

Pastisseria La Confiança

Tenia ganes de dolçor, de somriures, d’il·lusions i vaig anar decidida a la pastisseria de sempre. Aquella que tenia el que m’agradava, que m’oferia el que cerco, que m’endevinava els pensaments i em tractava com una princesa.
Quina desil·lusió quan vaig arribar-hi! Havia tancat! De sobte, sense dir res! Em va caure el món damunt. Què faria ara? Tants d’anys d’anar allà mateix!
Em demanava quan de temps estaria tancada, si aquesta maleïda crisi hi havia influït o tan sols havien tancat per vacances. Em demanava moltes coses. Havia creat massa expectatives? Recordo que quan vaig començar a anar-hi m’encantaven els seus torrons, però ara… m’afectava tant que haguessin tancat? Puc estar-me sense dolços? Em va començar a venir una mescla de ràbia, decepció, angúnia, eren massa coses a la vegada…  Estava tan avesada als seus dolços que ni tan sols m’havia plantejat altres possibilitats.
El temps va anar passant, i la pastisseria seguia tancada. Vaig decidir canviar d’actitud, engegar la ràbia i mirar cap endavant… però no fou suficient. M’envaí la buidor (tants de dies sense pastissos… ) o potser simplement era tristesa, una no sempre sap explicar el què li passa.
Vaig compartir pastissos amb els meus estimats amics…  i la veritat és que eren deliciosos, però tard o d’hora havia de fer el meu camí, havia de prendre decisions. En aquells moments només se me n’ocorrien dues: canviar de pastisseria o aprendre a fer els meus propis pastissos. La primera opció no em convencia, era massa radical. Al cap i a la fi potser només havien tancat temporalment i en qualsevol moment podien obrir, però l’altra  em començava a seduir. Els meus pastissos em sortirien millors o pitjors, però serien meus!
No era tant fàcil com semblava, però valia la pena intentar-ho… estava decidida a lluitar! Voldreu tastar-los?

12 silenci(s):