Felicitacions 2011

EXTRAS A%C3%91O NUEVO2.FELI%C3%87 ANY NOU

Hi ha moltes maneres de felicitar l’any nou…

  • Que el 2011 et porti tot allò que estàs buscant i et sigui 2.011 vegades millor que l'any passat. Feliç any nou!
  • En aquestes dates de pau i amor la SGAE et recorda que a partir del 2011 tot el relacionat amb el Nadal porta cànon. Gràcies a tots i Bon Any!
  • La A.L.C. (Associació de Llagostins Cuits) et recorda que en aquestes dates hi ha coses més importants que pelar ... Feliç 2011.
  • Que aquest nou any trobis felicitat, salut, amor, diners, pau i tot el que necessitis. I el que no trobis busca'l a Google. Feliç Any Nou 2.011.
  • En aquest moment en aquest país hi ha 66.000 persones fent l'amor, 15.820 estan acabant, 19.965 estan començant, 28.819 estan en ple plaer i només hi ha un@ llegint missatges. ¡Desperta! Feliç Any Nou 2011.
  • Feliç any 2011, 2012, 2013, 2014 ... que amb aquesta crisi a saber quan torno a tenir mòbil!
  • Et desitjo 65 dies d'amor, 129 dies de sort i 171 dies de felicitat! Feliç any nou 2010.
  • Els Reis són els pares. (Signat: el príncep Felip).
  • En néixer, Déu em va donar a escollir entre estar Bonísiiiiima o tenir bona memòria.
Autors Varis i Desconeguts

Tenc la sensació que se m’oblida alguna cosa, però no sé què. Aquest any he madurat molt, en molts sentits. Serà un any inoblidable, en el que hi ha hagut un poc de tot o, millor dir, un molt de tot. Hi ha hagut moments molt bons i d'altres que preferiria oblidar.  Els primers m'han ajudat a superar els altres i de tots ells he après.
Volia donar les gràcies a tots els que m'han acompanyat d'alguna manera en el meu camí. No els ho he posat gaire fàcil, però sempre han estat allà i les paraules no em basten per expressar la meva gratitud. Us tenc a tots dins el meu cor.

Ah, sí! No me’n recordava…
Feliç Any Nou!

La Ciutat dels Pous

pozo

Els començaments d’any sempre solen ser moments de grans decisions, ser millors amb això o amb allò, deixar les coses que ens fan mal, nous objectius, noves propostes,…. 
Al cap de l’any no sempre hem aconseguit tot el que ens hem proposat (basta fer recompte de l’any que ens deixa) però no importa. La llargària del camí recorregut és indiferent, el més important és seguir avançant. Així i tot, l’elecció del millor camí no sempre és fàcil i, a vegades, cal eliminar prejudicis i judicis de valor que hem donat per bons durant molt de temps.
Aquí teniu la tradicional paràbola coneguda com “La ciutat dels pous” que potser ens pot ajudar, com a mínim a fer un pensament. Ens la conta Jorge Bucay:
Aquella ciutat no estava habitada per persones, com totes les altres ciutats del planeta.
Aquella ciutat estava habitada per pous. Pous vivents… però pous al cap i a la fi.
Els pous  es diferenciaven entre si, no només pel lloc on estaven excavats sinó també pel brocal (l'obertura que els connectava amb l’exterior).
Hi havia pous adinerats i ostentosos amb brocals de marbre i metalls preciosos; pous humils de totxos  i fusta, i alguns altres més pobres, amb simples forats que s’obrien a la terra.
La comunicació  entre els habitants de la ciutat era de brocal a brocal, i les notícies es propagaven ràpidament, de punta a punta del poblat.
Un dia arribà a la ciutat una “moda” que segurament havia nascut a qualque poblet humà.
La nova idea assenyalava que tot ésser vivent que es preés hauria de tenir molta més cura de l’interior que de l’exterior. El més important no era la part superficial sinó el contingut.
Així  fou com els pous començaren a omplir-se de coses.
Alguns s’omplien de joies, monedes d’or i pedres precioses. Altres, més pràctics, s’ompliren d’electrodomèstics i aparells mecànics. N’hi va haver que optaren per l’art i es varen anar omplint de pintures, pianos de coa i sofisticades escultures postmodernes. Finalment, els intel·lectuals s’ompliren de llibres, de manifests ideològics i de revistes especialitzades.
Passà el temps.
La majoria dels pous s’emplenaren fins a tal punt que ja no pogueren incorporar res més.
Els pous no eren tots iguals, així que, si bé alguns es conformaren, altres pensaren que havien de fer alguna cosa per a seguir ficant coses en el seu interior…
El  primer d’ells, enlloc d'atapeir el contingut, se li va ocórrer augmentar la seva capacitat eixamplant-se.
No passà molt de temps abans que la idea fora imitada: tots els pous gastaven gran part de les seves energies per eixamplar-se per a poder tenir més espai en el seu interior.
Un pou petit i allunyat del centre de la ciutat començà a veure que els seus camarades s'eixamplaven desmesuradament. Pensà que si seguien inflant-se d’aquesta manera, aviat es confondrien els marges i cada un perdria la seva identitat.
Potser a partir d’aquesta idea se li va ocórrer que una altra manera d’augmentar la seva capacitat era créixer però no d’amplada, sinó en profunditat. Fer-se més profund enlloc de més ample.
Aviat se n’adonà que tot el que tenia dintre l’impossibilitava en la tasca d'aprofundir. Si volia anar més fons havia de buidar tot el seu contingut…
Al l’inici tingué por del buit, però llavors, quan va veure que no hi havia cap altra possibilitat, així ho va fer.
Buit de possessions, el pou començà a fer-se més profund, mentre els altres s’apoderaven de les coses de les que ell es desprenia…
Un dia, inesperadament,  el pou que creixia cap a dins tingué una sorpresa: dins, molt endins, i molt en el fons, trobà aigua!
Mai abans altre pou havia trobat aigua…
El pou superà la sorpresa i començà a jugar amb l’aigua del fons, humitejant les parets, esquitxant les voreres i, per acabar, traient aigua a fora.
La ciutat no havia estat mai regada més que per la pluja que, de fet, era bastant escassa. Així que la terra del voltant del pou, revitalitzada per l’aigua, començà a despertar.
Les llavors de les seves entranyes brotaren en past, en trèvols, en flors, i en dèbils tiges que després es tornaren arbres…
La vida explotà en colors envoltant l’allunyat pou, al que començaren a anomenar “El Verger”
Tots li demanaven com havia aconseguit el miracle.
- Cap miracle –contestava El Verger-. S’ha de cercar a l’interior, cap al més profund…
Molts volgueren seguir el seu exemple, però abandonaren la idea quan se n’adonaren de què per aprofundir s’havien de buidar. Seguiren eixamplant-se cada vegada més per emplenar-se de més i més coses…
A l’altra punta de la ciutat, un altre pou decidí córrer també el risc del buit…
I també començà a aprofundir…
I també arribà a l’aigua…
I també esquitxà cap a fora creant un segon oasis verd en el poble…
- Què faràs quan s’acabi l’aigua? –li demanaven.
- No sé el que passarà –contestava-, però, per ara, quanta més aigua trec, més aigua hi ha.
Passaren uns quants mesos abans del gran descobriment.
Un dia, quasi per casualitat, el dos pous se n’adonaren que l’aigua que havien trobat en el fons de si mateixos era la mateixa…
Que el mateix riu subterrani que passava per un inundava la profunditat de l’altre.
Se n’adonaren de que s’obria per ells una nova idea.
No només podien comunicar-se de brocal a brocal, superficialment, com tots els altres, sinó que recerca els havia deparat un nou i secret punt de contacte:
La comunicació profunda que només aconsegueixen entre si aquells que tenen el coratge de buidar-se de continguts i cercar en el fons del seu ser el que tenen per a donar…
Sé que és una mica llarga, però he trobat  que valia la pena, sense  comptar la feinada de la traducció. Una abraçadeta per compensar?

Amagadons

cuit-i-amagar

Sol donar moltes voltes a les coses, a entendre el que sent, a la meva manera de ser, d’actuar i, de retruc, resoldre els conflictes que m’impedeixen gaudir del que m’envolta en plenitud. Simplement intent trobar on aferrar-me per seguir endavant i superar els obstacles que em trobo. No és fàcil, perquè així com vas avançant sorgeixen nous problemes que s’han d’afrontar i cada un d’ells et mostren nous conflictes que encara no has resolt o que et pesaves que ja ho havies fet. 

Després de molt reflexionar he arribat a la conclusió que la força està dins tu mateix i que si no ets capaç de trobar-la ningú ho farà per tu, simplement seguiràs sent una persona depenent. Això no significa que no necessitem ajuda, tots necessitem sentir-nos acompanyats, però sense la força interior, per dir-ho d’alguna manera, un pot sentir-se sol envoltat de gent que t’estima. 

No sé si el descobriment de la pròpia força és el famós “Secret” vital que està tant de moda darrerament, però no crec que es faci molt lluny. Amb tot, encara que estigui convençuda de l’existència d’aquesta força, un altre tema és com puc arribar ser-ne conscient o, millor dit, a “explotar-la”.

Sí, ja em poden dir que l’important és creure en un mateix, que tots la tenim, que simplement cal cercar-la. A vegades sent que la meva està jugant a amagadons.
El problema és que, com l’aigua, no ens queda d’altra que seguir cap endavant i, ja que hi sóc, seguirem el  joc.

El Llapis

1514197064

Una amiga m'ha enviat aquest conte fa una estona i m'ha fet ganes compartir-ho amb vosaltres.
EL LLAPIS

El nen mirava com l'àvia escrivia una carta. En un moment determinat, li pregunta:
- Escrius alguna cosa que ens ha passat a nosaltres? Potser escrius alguna cosa sobre mi?
L'àvia deixa d'escriure, somriu i li diu al nen:
- Escric sobre tot, és veritat. Però més important que les paraules, és el llapis que faig servir. Tant de bo siguis com ell, quan creixis.
El nen mira el llapis, intrigat, i no hi veu res d'especial.
- Però si és com tots els llapis que he vist en la meva vida!
- Tot depèn de com et miris les coses. El llapis té cinc qualitats, si les pots imitar, sempre estaràs en pau amb el món.

Primera qualitat: pots fer coses molt grans, però no oblidis mai  que hi ha una Mà que guia els teus passos. D'aquesta mà en diem Déu, i Ell ens ha de conduir sempre en direcció a la Seva voluntat.

Segona qualitat: De tant en tant, necessito deixar d'escriure i utilitzar la maquineta. Això fa patir una mica el llapis però, després, té més punta. Per tant, has de saber acceptar alguns dolors, perquè et faran ser una persona millor.

Tercera qualitat: el llapis sempre ens permet utilitzar una goma per esborrar les equivocacions. Has de comprendre que corregir una cosa que hem fet malament no és necessàriament negatiu, sinó una cosa molt important que ens manté en el camí de la justícia.

Quarta qualitat: el que importa de debò en un llapis no és la fusta o la forma sinó la mina que hi ha dins. Per tant: has de cuidar sempre de tot el que passa dintre teu.

Cinquena i última qualitat del llapis: sempre deixa marca. Per tant, tingues present que tot el que facis en la vida deixarà empremta i procura ser conscient de cada acció.
Autor desconegut
Bé idò, a poc a poc i bona lletra,  que fer les coses bé importa més que el fer-les. Què les vostres accions siguin la vostra felicitat!

BON NADAL

bon-nadal

Al.lotets i al.lotetes, estic una mica desconnectada aquests dies, o millor dit, connectada amb la família, no es tracta d’això per aquestes festes? Així i tot no puc deixar de posar l’ullet al blog i desitjar-vos un molt Bon Nadal! I… també donar-vos les gràcies per visitar el meu cor, he tingut una temporadeta una mica fluixa i la veritat és que aquest vincle virtual m’ha ajudat molt. Moltes gràcies!
NADAL 

Si aquesta nit sents una remor estranya 

que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,

i enyores gust de mel

i tens desig d’una pau que no enganya…

és que a través dels aires de la nit 

t’arriba aquell ressò de l’Establia

de quan l’Infant naixia 

i s’elevava un càntic d’infinit. 
 
Si ja no saps sentir-te pastoret,

ni aturar-te a entendre el bell missatge,
 
almenys, tingues coratge

de seguir el teu camí amb el cor net

JOANA RASPALL
Tinguem tots el cor net i alegre!

ESCLAT DE LLUM

christmas-spirit

Esclat de llum, 

tallet de plata, 

estels al cel,

lluna blanca 

fan de la nit 

tresor i màgia. 

Sirenes d'aigua,

follets i fades, 

balleu la dansa, 

que el Nadal s'atansa
Isabel Barriel

És un desig

 
Com cada any el desembre
ens acosta a Nadal
i amb uns passos de llebre
arribem a cap d'any.

I tindràs nova agenda
i potser faràs balanç
i et proposaràs per l'any que arriba
ser millor que abans.

I quan toquin les dotze campanades
potser haurà quedat algun raïm,
serà que amb cada gra que queda a taula
es mor un desig.

Que cada nit sigui la nit més bella.
Que aquest any nou porti pau a tot el Món.
Que cada nen neixi sota una estrella.
És un desig i el volem per tothom.

Llargues nits de desembre
de farina als portals,
a la negre nit hi ha la promesa
de la llum que vindrà.

I quan toquin les dotze campanades
encara ens quedarà tota la nit,
que cada nou viatge es comença
molt abans de sortir.

Que cada nit sigui la nit més bella.
Que aquest any nou porti pau a tot el Món.
Que cada nen neixi sota una estrella.
És un desig i el volem per tu.

Que cada nit sigui la nit més bella.
Que aquest any nou porti pau a tot el Món.
Que cada nen neixi sota una estrella.
És un desig i el volem per tothom.
És un desig i el volem per tothom.
És un desig i el volem per tu.

                                          Josep Thió


 

Imaginem?

3204266865_78ab7f2660

Moltes vegades penso en els motius que m’han dut a escriure aquest blog, i la veritat és que no ho faig amb gaires pretensions, o potser  l’únic que pretenc és treure el que duc dins. A vegades utilitzo les meves pròpies paraules, i d’altres em decanto per les d’altres autors, perquè potser en el moment que les he elegides expressen exactament allò que vull dir o allò que necessito sentir.
El text següent em sembla que és d’en Gianni Rodari, però no n’estic segura. En qualsevol cas, trobo que és preciós.
“Imaginar és viure.
Imaginar és estimar.
Imaginar és comunicar.
Imaginar és transformar.
Imaginar és saviesa.
Imaginar és cultura.
Imaginar és riure
Imaginar és sentir.
Imaginar és plorar.
Imaginar és somiar.
Imaginar és comprendre.
Imaginar és fer la nostra escola,
                       la nostra societat,
                       les nostres relacions
                       més belles i humanes”
Vull endinsar-me dins la imaginació: viure el present i oblidar el que em dol; estimar, potser un poc més mi mateixa; comunicar, fer-me entendre i entendre els altres; transformar la fosca en claror, transformar la realitat i adaptar-m’hi;  riure més; plorar el necessari; i també vull somiar que tot és possible.
Us ve de gust imaginar?

Un brot de llum

haz de luz

Un brot de llum
cerca la mirada
lluitant desesperada
per no deixar-se vèncer

Un brot de llum
que a bon port em dugui
i amb el seu joc m’eixugui
les llàgrimes dels ulls

Un brot de llum
valent i decidit
que il·lumini les penombres
que em confonen l’esperit

I ara sóc conscient
que el brot creix dintre meu
i que la llum només em mostra
el que mon cor designa
Ventafocs

Contraofensiva

4135

Si a uno
le dan
palos de ciego
la única
respuesta eficaz
es dar
palos
de vidente.

Mario Benedetti

La veritat sobre els Reis Mags

reyes-magos
Acabo de llegir un post en un dels blogs  que segueixo (Idò) i tot d’una he pensat en una història que vaig llegir l’any passat on s’explicava la veritat sobre els Reis Mags. Aquí la teniu:
“ Un dia, una mare tot just s’acabava d’asseure disposada a escoltar el què, com tots els dies, la seva filla li contava. Amb això, la seva filla, em veu baixa i temorosa, li digué:
- Mamà?
- Sí, filla, conta’m
- Escolta, vull… que em diguis la veritat.
- Clar, filla. Sempre te la dic – respongué la mare un poc sorpresa.
- És que… – titubejà na Blanca.
- Digues, filla, digues.
-Mamà, existeixen els Reis Mags?
La mare de na Blanca es quedà muda, mirà al seu home, intentant descobrir l'origen d’aquella pregunta, però només va poder veure un rostre tant sorprès com el seu que el mirava igualment.
- Les nines diuen que són els pares. És vera? La nova pregunta de na Blanca l’obligà a tornar la mirada cap a la nina i enviant-se la saliva li digué:
- I tu què creus, filla?
- Jo no ho sé mamà, que sí i que no. Per un costat em sembla que sí existeixen perquè tu no m’enganyes; però, com que les nines diuen això.
- Mira, filla, efectivament són els pares els que posen els regals però…
- Llavors és vera?  - tallà la nina amb els ulls humits – M’heu enganyat!
- No, mira, mai t’hem enganyat perquè els Reis Mags sí que existeixen – respongué la mare agafant amb les dues mans la cara de na Blanca.
- Idò no ho entenc mamà.
- Seu, filleta, i escolta aquesta història que et contaré perquè ja arribat l’hora que la puguis entendre – digué la mare, mentre assenyalava amb la mà el seient de devora.
Na Blanca es va asseure entre els seus pares ansiosa d’escoltar qualsevol cosa que la tragués del dubte, i la seva mare es disposà a narrar el que per ella degué ser la vertadera història dels Reis Mags:
“Quan el Nin Jesús nasqué, tres Reis Mags que  venien d’Orient guiats per una gran estrella, s’aproparen al Portal per a adorar-lo. Li dugueren regals en prova del seu amor i respecte, i el Nin es posà tant content i semblava tant feliç que el més ancià dels Reis, Melcior, digué: – És meravellós veure tan feliç a un infant! Hauríem de dur regals a tots els nins del món i veure la seva felicitat. – Oh, sí! – Exclamà Gaspar- . És una bona idea, però és molt difícil de fer. No serem capaços de dur regals a tants milions de nins i nines que hi ha al món. Baltasar, el tercer dels Reis, que estava escoltant als seus dos companys amb cara d’alegria, comentà: - És vera que seria fantàstic, però Gaspar té raó i, encara que som mags, ja som ancians i ens resultaria molt difícil poder recórrer el món sencer entregant regals a tots els nins. Però seria tant bonic.
Els tres Reis es posaren molt trists pensant que no podrien realitzar el seu desig. I el Nin Jesús, que des de la seva pobre bressol pareixia escoltar-los molt atent, va somriure i la seva veu s’escoltà en el portal: – Sou molt bons, estimats Reis Mags, i us agraeixo els vostres regals. Us ajudaré a realitzar el vostre desig. Digueu-me: què necessiteu per a poder dur regals a tots els nins i nines? –. – OH! Necessitaríem milions i milions de patges, quasi un per a cada infant que poguessin dur al mateix temps a cada casa els nostres regals, però no`podem tenir tants de patges, no n’existeixen tants- . – No us preocupeu per això – digué el Nin- . – Jo us donaré, no un, sinó dos patges per a cada nin que hi ha en el món.- 
- Seria fantàstic! Però, com és possible? – digueren a la vegada els tres Reis Mags amb cara de sorpresa i admiració.-
- Digueu-me, no és vera que els patges que us agradaria tenir han d’estimar molt als infants?-. - Sí, és clar, això és fonamental – assentiren els tres Reis-. – I, no és vera que aquests patges haurien de conèixer molt bé els desitjos dels nins? –. – Sí, sí . Això és el que exigiríem a un patge – respongueren cada vegada més entusiasmats els tres. - Idò digueu-me, estimats Reis: hi ha algú que estimi més als infants i els conegui millor que els seus propis pares?
Els tres Reis es miraren assentint i començant a comprendre el que el Nin Jesús estava planejant, quan la seva veu se sentí de nou: – Ja que així ho heu volgut i per a què en nom dels Tres Reis Mags d’Orient  tots els infants rebin algun regal, Jo ordeno que per Nadal, commemorant aquest moments, tots els pares es converteixin en els vostres patges, i que en el vostre nom, i de part vostra regalin als seus fills el que desitgin. També ordeno que, mentre els nins siguin petits, la entrega de regals es faci com si ho fessin els propis Reis Mags. Però quan els nins siguin suficientment majors per entendre això, els pares els contaran aquesta història i a partir de llavors, en tots els Nadals, els infants faran també regals als seus pares en prova del seu afecte. I recordaran que gràcies als Tres Reis Mags tots són més feliços.”
Quan la mare de na Blanca hagué acabat de contar aquesta història, la nina s’aixecà i donant un bes als pares els va dir:
- Ara sí que ho entenc tot mamà. I estic molt contenta de saber que m’estimeu i que no m’heu enganyat.
I corrent, es dirigí a la seva habitació i tornà amb una vidriola a la mà mentre deia:
- No sé si tindré doblers abastament per comprar-vos algun regal, però l’any que ve ja guardaré més doblers.
I tots s’abraçaren mentre que, ben segur, des del Cel, tres Reis Mags contemplaven l’escena immensament satisfets.
 
Moltes gràcies Autor desconegut


No sé si els nostres fills l'entendran o no, o els convencerà, però la història no deixa de ser molt guapa.

Quin és aquest estat que de la voluntat s’apodera, i deixa hom a la intempèrie. Un estat on la indiferència dels colors confon la llum i la foscor i tot perd el seu sentit.

Un estat on cada fragment de temps es converteix en una lluita interna, una lluita per trobar un brot de claror que il·lumini l'estança. Un estat indesitjable, maleït, que ofega i desespera.

El pujall és pedregós, complicat, les forces flaquegen. I la davallada tant perillosament fàcil i temptadora. Els ulls no veuen dos dits lluny, hi ha boira, una boira espessa que cobreix l’enteniment.

Acluco els ulls, escolto, penso, sent. Uns lleus batecs em desperten. Són tènues, quasi imperceptibles. El seu crit, cada vegada més clar, s’apodera de mi. Em torna a la realitat. Beneïts batecs, que m’acaronen l’ànima i amb el seus jocs m'eixuguen la llàgrima vessada.

No em sent lliure, ni conhortada, però m’acompanya un jonc d’esperança, i una mica de fe. I estim. Em deix dur per les seves mans, que són fermes.

El camí és el mateix, sóc jo la que canvio.

L’Amor

amor-puro-765740

L’Amor


Tot en l'amor s'emplena de sentit.

La força renovada d'aquest cor

tan malmenat per la vida, d'on surt

sinó del seu immens cabal d'amor ?



És, doncs, sols per l'amor que ens creixen

roses als dits i se'ns revelen els misteris;

i en l'amor tot és just i necessari.



Creu en el cos, per tant, i en ell assaja

de perdurar, i fes que tot perduri

dignificant-ho sempre amb amorosa

sol.licitud : així donaràs vida.

Miquel Martí i Pol