Un sentiment


Ja em perdonareu, però estic contenta!

Madurem

Two strawberries, one red and one green, on straw to protect the
Diuen que envellir és obligatori i que madurar és opcional. Hi ha persones que maduren massa aviat, i d’altres sembla que no maduren mai. L'assoliment de la maduresa no depèn de l’edat de la persona, depèn bàsicament de les circumstàncies que et toca viure i de la capacitat d’adaptar-te a aquestes circumstàncies.

La maduresa s’adquireix quasi sense adondar-nos. Un dia ens llevem i veiem que hem deixat la innocència qui sap a on, ja no som el què érem. No hem deixat les pors, però hem après a vèncer-les. No hem deixat de sentir-nos vulnerables, però som capaços de trobar la força dintre de nosaltres per seguir endavant. El cor no ha deixat de plorar pel que ens fa mal, però ha après a viure a pesar de les llàgrimes i a donar importància i gaudir de les alegries.

Madurem quan veiem que els nostres pares no ho saben tot, que ens necessiten, que els hem de correspondre amb el que ens han donat.

Madurem quan ens adonem que el que ens envolta no els que sempre hem somiat, i a pesar de tot som capaços d’assumir-ho, d’apreciar-ho i fins i tot agrair-ho.

Madurem quan no ens importa el què diran o el què pensen els altres, sinó que simplement ens preocupem pel ens diu el propi cor, o el cap, o ambdós.

Madurem quan aprenem a oblidar el mal que ens han fet les persones que més estimem i ens adonem que la ràbia i el rancor no ens porten enlloc.

Madurem quan, malgrat el pes de l’ànima, t’aixeques diàriament pensant que aquell dia serà bo i que donaràs el millor de tu per tal de que això sigui possible, essent conscient que potser no ho acabis d’aconseguir.

Madurem quan te n’adones que la força de seguir cap endavant està dintre teu, quan no esperes que els altres resolguin els teus problemes i assumeixes les teves pròpies responsabilitats. I amb tot, madurem quan ets capaç de demanar ajuda i a confiar amb els altres si veus que defalleixes.

Madurem quan aprenem a estimar-nos a nosaltres mateixos, amb els nostres defectes i virtuts, i som capaços d’oferir aquest amor a tot el què i qui ens envolta.

Madurar és dur, però necessari.

Madurar és necessari, però tant dur!

Ajuda’m

bebe-rezando
Ajuda’m a dir la veritat davant dels forts i a no dir mentides per a guanyar-me l’aplaudiment dels dèbils.

Si em dónes fortuna, no em prenguis la raó.

Si em dónes èxit, no em prenguis la humilitat.

Si em dónes humilitat, no em prenguis la dignitat.

Ajuda’m sempre a veure l’altra cara de la medalla, no em deixis inculpar de traïció als altres per no pensar igual que jo.

Ensenya’m a estimar a la gent com a mi mateix i a no jutjar-me com als altres.

No em deixis caure en l’orgull si triomf, ni en la desesperació si fracàs. Més bé recorda’m que el fracàs és l’experiència que precedeix el triomf.

Ensenya’m que perdonar és un signe de grandesa i que la venjança és un senyal de baixesa.

Si em prens l’èxit, deixa’m forces per aprendre del fracàs, si jo ofengués a la gent, dóna’m valor per a disculpar-me i si la gent m’ofèn, dóna'm valor per a perdonar.

Senyor… si jo m’oblido de tu, mai t’oblidis de mi!
Mahatma Gandhi

Crisi

Imagination

Estam en temps de crisi! Us n’heu adonat? Segur que alguns més que els altres. La crisi econòmica és realment important… massa gent que pateix, que té gana, que té fred, que es sent sol,… potser el mateix veí, o la família de més enllà.

Desgraciadament és la que més palpem, la que a priori afecta a moltes famílies, la que més ens preocupa, però no puc deixar de pensar que aquesta crisi econòmica és una conseqüència d’una crisi superior però que passa més desapercebuda. Ens trobem davant una forta crisis de valors, del respecte als altres i a nosaltres mateixos, obviem el que és realment prioritari i necessari. Avarícia? Desídia? Enveja?

Ens deixem dur per un sistema sense ni tan sols plantejar-nos si el que està establert és el camí correcte. Ens costa anar a contracorrent. Ens preocupa més que no ens prenguin per beneits o per bojos que deixar-nos dur pel que diu el nostre cor. Ens costa alliberar-nos. Ajudar. Viure. Somriure. El preu que paguem és molt car, però tanquem els ulls per no adonar-nos.

La crisi espavila la imaginació, ens fa obrir els ulls. Ens confirma el que ja sabem i ens impulsa al canvi. La vida és dura. La tristesa és un luxe. L’alegria és un dret. Estimar és un deure. Sentir-te estimat és necessari. La crisi ens enforteix, ens ensenya, ens uneix… i si encara no, ens ha d’enfortir, ensenyar, unir, …

Impossible


Tens respostes?

  • Com s’escriuen els olors?
  • El silenci pot ensordir?
  • Perquè tothom vol anar al cel, però ningú es vol morir? 
  • Si un gat cau de quatre grapes i una llesca de pa amb melmelada sempre cau pel costat d’aquesta... què passaria si un gat cau amb una llesca de pa amb melmelada a l’esquena pel costat que no dur melmelada? (ni tan sols fa falta que us ho imagineu...)
  • Per què quan plou... (se m'ha oblidat la pregunta)
  • Fa pixo en Batman? Com s’ho fa? ( tampoc fa falta que us trenqueu massa el cap)
  • Per què els personatges dels dibuixos animats sempre duen la mateixa roba?
  • Què és un forat negre? (no és una redundància?)  Hi ha forats de colors?
  • Un part al carrer... és enllumenat públic?
Algunes són collita pròpia, d'altres les he llegit per aquí i per allà, crec que els seus autors és deien Anònim, coneixeu molta gent que es digui Anònim?

No em féu molt de cas avui. La imatge no hi té massa a veure, però m'ha agradat. Bona nit!

No et detinguis

A vegades et trobes amb paraules que omplen el teu cor i et donen força. O potser les paraules et troben a tu. Ho aniré meditant, mentre voldria compartir aquestes paraules de'n Walt Whitman amb vosaltres, us ve de gust?

No et detinguis
 
No deixis que acabi el dia sense haver crescut un poc,
sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desconhort.
No permetis que ningú et llevi el dret a expressar-te, que és, quasi com un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida una cosa extraordinària.
No deixis de creure que les paraules i les poesies sí poden canviar el món.
Passi el que passi la nostra essència està intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasis.
Ens abat, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua:
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somiar,
perquè en somnis és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
el silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Escapa!
“Emet els meus udols pels sostres d’aquest món”, 
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer bella poesia sobre petites coses,
però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant.
Viu intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu està el futur
i encara la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn de qui et poden ensenyar.
Les experiències de qui ens precediren,
dels nostres “poetes morts”,
t’ajuden a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres:
Els “poetes vius”.
No permetis que la vida et passi sense que la visquis. 

Tres?

keys

Serveis per a tres?

Un tres i no res?

Un trio? 

Tres tristes tecles d’un teclat?

Intresisme?


Si us agradat aquest post entreu dins el blog IRÒNICAMENT. És un blog diferent, original, irònic, molt ben treballat i amb un gran sentit de l’humor … 

Endevina Endevinalla 4

db571-shocked-monkey

No sóc bèstia ni persona,
però tinc peus i tinc cap;
sovint el metge em ve a veure,
però mai no estic malalt.

Jo endevino, tu endevines?

Busques un senyal?

senyal

Un senyal diví? Un senyal terrenal? El nostre camí està ple de senyals. Quan cerquem solucions als nostres problemes o no saben quina decisió hem de prendre ens recolzem en les senyals que ens diuen el que hem de fer o no. Alguns li diran intuïció, d’altres pensaran que han estat enviades directament per Déu.
El fet és que molts de nosaltres hi comptem. Cada qual té el seu propi “Déu”, i probablement no són molt diferents uns dels altres. La qüestió és creure en alguna cosa, sentir que tot té un sentit, sentir-nos acompanyats i que un ésser superior, que en sap més que nosaltres, ens guia i ens indica la direcció més correcta. Que ens doni seguretat, confiança, que ens dugui cap a l’eterna felicitat o simplement ens permeti amagar-nos-hi darrera quan les coses no ens surten com voldríem.
Totes les creences són legítimes, si ens ajuden a seguir endavant, a ser millors persones, a trobar-nos a nosaltres mateixos, a ajudar als altres. A vegades penso que aquest “Déu” tant tot poderós està dins nosaltres mateixos però potser no en som conscients o no el sabem escoltar. La seva força és la nostra pròpia força, la seva alegria és la nostra alegria i la seva consciència és la nostra consciència.
Hi ha persones que sembla que el senten a “Déu” ben dintre seu, que saben interpretar les seves senyals, que senten com la seva llum els guia i són capaces de transmetre-ho. No parlo de les persones que prediquen el que no creuen, amb paraules buides que perden el sentit per tractar-se només d’això, paraules. Hi ha massa senyals que no ens porten enlloc.
Parlo de les persones que veritablement ajuden de forma altruista, que es preocupen pels altres en el dia a dia, que donen una mossegada al famolenc que viu devora casa seva, o abriga al veí que no té feina, que saben escoltar i escolten i que sempre estan disposades a donar una mà a qui ho necessita.
Potser si que ens hem de deixar guiar per elles i seguir el seu exemple.

El gra de cafè

Una filla es queixava al seu pare de la vida i de com les coses li resultaven tan difícils. Es trobava atabalada pels problemes, no sabia com fer per tibar endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre de nou.
El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre el foc. Aviat l’aigua de les tres olles estava bullint. En una hi va tirar pastanagues, a l’altra ous i a l’última hi va posar grans de cafè. Les va deixar bullir.
El pare no deia res; la filla esperava amb impaciència demanant-se que devia estar fent el seu pare. Al cap de vint minuts el pare va tancar el foc i va treure les pastanagues, els ous i una tassa de cafè.
Mirant a la seva filla, li va dir:
-         Digues, Laura, ¿que veus aquí?
-         Veig pastanagues, ous i cafè
-         Toca les pastanagues, ¿com estan?
-         Estan toves
-         Ara agafa un ou, trenca’l. Com és?
-         És un ou dur
-         Ara tasta el cafè. T’agrada?
-         Mmmm, sí, ha quedat boníssim
La noia va demanar:
-         Que em vols dir amb això, pare?
-         Et vull dir que tant les pastanagues, com els ous, com els grans de cafè s’han hagut d’enfrontar al mateix problema: aigua bullint. Però cadascun hi ha reaccionat d’una manera diferent. La pastanaga va arribar a l’aigua forta, dura; però després de passar per la prova s’ha tornat dèbil, fàcil de desfer.
L’ou al principi era fràgil, la closca fina protegia un interior líquid; però després de passar per l’aigua bullint l’interior es va tornar dur.
-         I el cafè?
-         Els grans de cafè són una cosa única: després de passar per l’aigua bullint ells no han canviat, però han transformat l’aigua. Quina d’aquestes tres coses ets tu?
-         Que vols dir?
-         Quan els problemes truquen a la porta, ¿com reacciones? ¿Ets una pastanaga que sembla forta, però que quan la mala sort o la pena et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?
¿O ets un ou, que comença amb el cor tendre, però que després d’una mort, una separació, o un desengany, et tornes dura i rígida? ¿Sembles igual per fora, però per dins ets aspra i amargada, amb un esperit i un cor endurit?
¿O bé ets com el cafè? El cafè canvia a l’aigua bullint, l’element que li feia mal. Quant més calenta estigui l’aigua, millor sabor prendrà el cafè. Tant de bo puguis ser així, i reaccionar als problemes de manera positiva, sense deixar-te vèncer, fent canviar les coses al teu voltant perquè siguin millors.

No sé qui és l'autor, però és un conte que per mi té molt de sentit. Esper que us hagi agradat. Voleu un cafè?

Debilitat


Es sent dèbil,
dèbil de cos i de cor.
La veu ha partit i el malestar roman.
Tan sols li queda resguardar-se, del fred.
D’aquest fred que li arriba als ossos.
Del fred que li gela els sentits.
S’alenteix la lluita.
Es sent dèbil, físicament
i les emocions s’hi apunten.
Es sent dèbil, anímicament
i el cos s’hi apunta.
Però no necessita aquest estat
i no el pensa tolerar.
I alçarà la veu dins dels silencis,
i s'escalfarà l’ànima,
i es cremarà els dits, si cal,
i el que faci falta.

Pensaments… de dona

Per què a algunes dones ens costa adormir-nos? Mai us heu demanat com funciona el cervell d'una dona? Bé... aquí està explicat amb una il.lustració fàcil d'entendre:

pensament femení

Cada bolleta blava representa un pensament d'alguna cosa que ha de fer, una idea, o un problema per a resoldre.
PERÒ TOOOTES AL MATEIX TEMPS!
Sabeu quantes bolles té un home on es concentren tots els pensaments? Idò sí, jo no ho he dit, ;).

Bé, aquest vespre algunes de les meves bolles s'han posat en vaga, unes s'han posat a jugar a saco amb les parets del meu cap i les encarregades de la veu se n'han anat a passejar, estic totalment afònica. Em sembla que aniré a fer-les reposar. Bona nit.

Un bon anunci


video

Sense comentaris...

Ser fort

flor-forte

Ser fort és irradiar felicitat quan s’és infeliç.

Ser fort es intentar perdonar a algú que no mereix perdó. 

Ser fort és estimar algú en silenci.

Ser fort és esperar quan no es creu en el retorn. 

Ser fort és demostrar alegria quan no se’n sent. 

Ser fort és mantenir-se en calma en els moments de desesperació. 

Ser fort és somriure quan es desitja plorar. 

Ser fort és fer feliç algú quan es té el cor a trossos. 

Ser fort és tenir fe. 

Ser fort és callar quan l’ideal fóra cridar la teva angoixa. 

Ser fort és consolar quan es necessita consol. 

Per això, davant la dura realitat i per més difícil que la vida pugui semblar: 

Estima i sigues Fort! 

 Autor desconegut

Que no! Que no és el mateix…

e07her
 
 
Que no! Que no és el mateix...
Galimaties que Matías Galí
Anna Porcell que porcellana,
Quina mar que Marquina,
Vi bo que Boví,
Cos de fada que fa de cos.







Tot i que actualment ja es podia canviar l’ordre dels cognoms, el govern ha trobat oportú treure una llei per a regular aquesta gran empresa. El govern troba que això de posar el primer cognom del pare no és just ni igualitari, fins aquí tot en la seva línia. Però per arreglar-ho ha pensat que si no hi havia acord possible entre els pares, la millor opció era posar els llinatges per ordre alfabètic, una solució també molt en la seva línia. Així que, amics meus, si us dieu Xamena, Vidal, Vilallonga, Vaquer, ... quedeu ben en mans de les vostres estimades parelles (home o dona) ja que si no arribeu a un acord, ell o ella té el mànec per la paella.  A més, si el meu  llinatge fos "Abad" no em posaria a discutir gens ni mica. Em sap greu dir que les darreres lletres de l'alfabet ho tenen cru.  No hagués estat millor fer-ho a cara a creu? Em sembla que s’ha obert un bon debat amb aquesta llei, un debat ideal per deixar de parlar d’altres temes molt més importants i prioritaris, com ha anat fent durant tota la seva legislatura.
Per cert, enhorabona als Abrí, Adrover, Aguilar, Albertí,…
En fi, conservem l’humor i recordem el que deia aquell vell acudit:
- Per cas estrany el d’un amic meu que va anar a Madrid i allí li van canviar el nom i el pillido. Es deia Juli Verd i allí li diuen Pere Gil.

Sense fronteres

Si tenim...
Pallassos sense fronteres
Arquitectes sense fronteres
Metges sense fronteres
Economistes sense fronteres
Veus sense fronteres
Naturalistes sense fronteres
Arxivers sense fronteres
Educadors sense fronteres
Enginyers sense fronteres
Veïns sense fronteres
Somriures sense fronteres
Televisió sense fronteres
Viatgers sense fronteres
Veterinaris sense fronteres...

Hi deu haver duaners sense fronteres?
Us imagineu un món sense fronteres?

Les dues pedres

Aande_stones“Fa molts anys, quan una persona que devia diners podia anar a la presó, un botiguer de Londres va tenir la desgràcia d’acumular un deute enorme, que no podia pagar. Al prestador, que era vell i lleig, li agradava la bonica i jove filla del botiguer, de manera que li va proposar un tracte: cancel·laria el deute a canvi de poder-se casar amb la noia.
Tant el botiguer com la filla es van sentir horroritzats davant d’aquesta proposició, però sabien que no tenien altra remei que acceptar-la. Aleshores el prestador va suggerir de deixar en mans de la sort la decisió. Va dir que posaria una pedra negra i una de blanca en un sac buit, i que després la noia havia d’agafar una de les pedres. Si treia la pedra negra, es casaria amb el prestador i el deute del pare quedaria cancel·lat. Si treia la blanca, es podia quedar amb el seu pare i també els hi perdonarien el deute. Però si es negava a agafar cap de les pedres, el seu pare aniria a la presó, i ella es quedaria sola, sense sostre i passant gana.
El botiguer va acceptar a contracor. Els tres passejaven per un jardí amb el terra tot ple de pedretes. Mentre parlaven, el prestador es va ajupir per recollir les dues pedres, però la noia, amb la vista afuada per la por, es va adonar de què l’home havia agafat, i ficat a dintre el sac, dues pedres negres!!! De seguida, el vell va demanar a la noia que tragués una de les pedres, la que decidiria el seu destí i el del seu pare."
Edward de Bono

"Pensar Bien"
Ara atura't un moment i pensa, què faries si estiguessis al lloc d’aquesta nena? Bàsicament, podríem dir que tenim 3 possibilitats:
  1. No voler agafar cap pedra.
  2. Dir que hi ha dues pedres negres al sac i mostrar que el prestador és un trampós.
  3. O agafar una de les pedres negres i sacrificar-se per salvar al seu pare.
Quina triaries d’entre aquestes? Se t'acut una idea millor?
  1. Si tries la primera, el teu pare anirà a la presó i tu et moriràs de gana.
  2. Si tries la segona, el prestador s’enfadarà molt, i també enviarà el teu pare a la presó.
  3. Si tries la tercera, t'hauràs de casar amb aquest home lleig i fastigós.
 Si després reflexionar una mica no et surt una idea que et convenci,  i vols saber el final del conte, el posaré demà en aquesta mateixa entrada (per cert, segur que el senyor Internet sap la resposta, però... no us engresca pensar-hi una estona?)

 
 Continuació...
La noia del conte va ficar la mà dins la bossa i va treure una pedra. Sense arribar-la a mirar, la va deixar caure al terra, on es va perdre entre totes les altres.
– Que sóc de travada! –va dir– però no hi fa res, perquè si mireu dins la bossa sabreu quina pedra he agafat pel color de la que queda.

Com que la pedra que quedava dins el sac era la negra, es va suposar que ella havia agafat la blanca, i el prestador no es va atrevir a admetre la seva trampa. Així la filla es va quedar a viure amb el seu pare, i el deute va ser perdonat."

La conclusió que en podem treure és que no ens hem de donar per vençuts davant d’un problema, perquè tots els problemes tenen una solució; només cal buscar-la. Fer servir la imaginació. 
És molt important aprendre a afrontar les pròpies pors.

Buits

de la tierra 006

- Fa temps que noto un buit a l'estómac.

- A mi em passa el mateix.