Amor de l’horabaixa



Batec silent. La llum que s'endevina
en el crepuscle dolç de la vesprada
del sol ponent fa l'hora matisada.
Eros ocult du blanca i diamantina
corretja que allibera i encamina
vers una esclavitud ben turmentada
que acceptada de grat es fa daurada
en el cor dels amants... Una boirina
que s'escampa pel cel de la tardor
estreny el pit amb una suau faixa
que el mal fa bé i el goig torna en dolor,
segons d'on bufi el vent, i obri la caixa
del riure i del plorar... riure d'amor,
plorar d'amor, d'amor de l'horabaixa.

Llorenç Vidal
(Sonet premiat amb el Premi al millor poema en català al
III Premi Internacional de Poesia Amorosa 2005)

Qüestiona’t

preguntas1Sóc a un restaurant, a Manacor. Estic esperant una amiga que fa temps que no he vist, almenys a mi m’ho sembla. He arribat d’hora i aprofitaré aquesta estona per plasmar els meus pensaments.  Una aigua per favor! M’estic recuperant d’unes angines i em demanen un poc d’afecte.
Mentre venia amb el cotxe no he deixat de fer-me preguntes, d’aquestes que no tenen resposta o, si més no, són difícils de contestar. Tot ha vingut arrel d’una conversa que he escoltat per la ràdio. Parlaven d’algú, que no ve al cas, de qui deien que fou una persona molt humana. I jo m’he demanat de seguida: existeixen persones no humanes? I a partir d’aquí he començat a filar la troca:
- Hi ha humans que no són persones?
- Què hi ha, més humans o persones?
- Els infants són persones petites o mitges persones?
- I per tant, tots els adults són persones grans o persones senceres?
- Què vol dir que una persona és sencera? Què és íntegre?
- Una persona manca, pot ser íntegre?
- Com és mesura la integritat? I la humanitat?
- Moltes persones fan un multitud, i si parlem de persones amb manca d’humanitat, què fan? Una multitud inhumana?
M’ha estat humanament impossible trobar les respostes a totes aquestes preguntes, sóc humana?
La meva amiga ja és aquí, guapa com sempre.

Arc de Sant Martí

arcoIris

Arco Iris

A veces

por supuesto

usted sonríe

y no importa lo linda

o lo fea

lo vieja

o lo joven

lo mucho

o lo poco

que usted realmente

sea

 

sonríe

cual si fuese

una revelación

i su sonrisa anula

todas las anteriores

caducan al instante

sus rostros como máscaras

sus ojos duros

frágiles

como espejos en óvalo

su boca de morder

su mentón de capricho

sus pómulos fragantes

sus párpados

su miedo

sonríe

y usted nace

asume el mundo

mira

sin mirar

indefensa

desnuda

transparente

 

y a lo mejor

si la sonrisa viene

de muy

de muy adentro

usted puede llorar

sencillamente

sin desgarrarse

sin desesperarse

sin convocar la muerte

ni sentirse vacía

 

llorar

sólo llorar

entonces su sonrisa

si todavía existe

se vuelve un arco iris.

Mario Benedetti

Balla, besa, i….

No et prenguis la vida tan seriosament…

balla
balla

besa
besa

relaxa’t
relaxa't

gaudeix
gaudeix

I sigues feliç!!!

Cada seixanta segons que passes enutjat, angoixat o malament, és un minut d’alegria que no tornarà
!cid_E7D1FF1B40564CD99E8CBD06038FC1E5@Usuario1

Avui el meu missatge és:
La vida és curta, romp les regles, perdona ràpidament, besa suaument, estima de veritat, riu sense control, i mai te’n penedeixis d’alguna cosa que t’ha fet somriure.
Si us dic que ho crec fermament em fareu cas?

Somriures i llàgrimes

somriure
Una nit, a la vorera del Nil, una hiena es trobà amb un cocodril. Ambdós es detingueren i es saludaren. La hiena digué:
- Com estàs passant el dia, amic?
- Molt malament- respongué el cocodril- A vegades, ploro de dolor i tristesa. I llavors les criatures diuen: “Són llàgrimes de cocodril”. I això em fa molt més mal del que et podria contar.
Llavors la hiena digué:
- Xerres del teu dolor i de la teva tristesa, però pensa per un moment en mi. Contemplo la bellesa del món, les seves meravelles,  els seus miracles i, plena d’alegria, ric, com riuen els dies. I els pobladors de la selva diuen: “No es més que la rialla d’una hiena”.
Amb això, un lloro que escoltà la conversa pensà: – Jo ja no dic res.
(adaptació d’un relat de Khalil Gibran)

Sastressa de paraules

Pintura%20JC_%20Sol%20y%20Luna
Les paraules van i vénen, però no s’aturen, i em deturen.  Deturen el goig d’escriure i d’explicar-vos coses. Deturen la il·lusió d’expressar-me i contar-vos la meva història, que és la vostra. M’assec igualment, escoltant la seva música, llunyana,  però encara perceptible i que em guia cap a elles. Les busco, sense descans, i les vaig posant a poc a poc dins un paner, un paner tal vegada foradat. Foradat pel dia a dia, pel trull de les emocions, de les tristeses i de les meves angoixes.
A poc poc els forats es van tapant amb paraules plenes de significat, almenys per mi. Amb mots que ho diuen tot amb quatre sons i que m’omplen els racons.  Amb aquells mots que s’escorren pels buits i em fan pessigolles, pessigolles al ventre, al cor….
A la fi aconsegueixo parlar de l’oratge, fred, de tardor. Una mica massa pel meu gust, però he de reconèixer que ja en ve el temps. M’acarona la pell i no puc deixar de pensar d’on prové, què hi fa aquí. I després  m'adono que els darrers raigs de llum s’acomiaden, trists, cercant nous horitzons. Sembla que allarguin la mà, retardant el moment, com els infants. I la Lluna s’acosta a poc a poc, en silenci, de puntetes, potser per agafar el Sol desprevingut i donar-li una besada.   I els meus ulls també s’entristeixen. Us imagineu si estassin enamorats? Seria un amor d’aquells que couen, d’aquells que t’encongeixen i fan sofrir. D’aquells que no hi ha volta de fulla, condemnat. I mentre, una llàgrima em regalima. Ara entenc què hi fa aquest oratge tant fred, que gela els sentits a qui el mira i alhora apaga el foc intern, dóna conhort. El Sol se’n va, com sempre i les estrelles acompanyen ja la Lluna, desencantada. I jo, amb els ulls humits encara, cuso les paraules i en faig un vestit per alliberar-me del fred, del fred de l’ànima.

Un consell... de mare

La rosa

rosa

“Hi havia una rosa que desitjava la companyia de les abelles, però cap s’apropava.

Malgrat tot, aquesta flor encara era capaç de somiar. Quan es sentia sola, imaginava un jardí cobert d’abelles, i totes venien a besar-la. I aconseguia resistir fins al pròxim dia, quan, una vegada més, obria els seus pètals.

- No estàs cansada?- li demanà una altra rosa.

- No, he de continuar lluitant.

- Per què?

- Perquè si no m’obro em mustio.”

Paolo Coelho

La rosa també es sent sola

malgrat sa bellesa, intrínseca.

I no és, potser, això preferible?

Em demano, pensativa.

Que una abella t’acompanyi,

o l’eixam sencer, dic decidida.

I a canvi d’un bes traïdor,

et xucli la dolçor

i per una altra, t’abandoni!

La solitud és més que estranya,

a voltes, un miratge.

Obri els pètals, no t’amaguis!

Però no et venguis al primer,

gaudeix de tes amigues

que et resguarden les espatlles,

en aquest jardí, que és la vida.

Ventafocs

Llum dins la foscor

!cid_A1B3A8B78A1347D2B52A9AE251C0FD14@territorio
El 19 d’octubre es commemora, a tot el món, el Dia Mundial contra el Càncer de Mama, que és la primera causa de càncer entre les dones dels països desenvolupats. El que s’intenta en aquesta data és fer prendre consciència  a totes les dones de que quant més prest es realitza un diagnòstic més possibilitats haurà d'eradicar la malaltia del cos.
Coincidint amb la celebració d’aquest dia, l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC) i la resta d’organitzacions de pacients van voler recordar que aquest és un tumor que poc detectar-se a temps, i “Fes-te una mamografia” és l'eslògan elegit per aquesta associació.
El càncer de mama és una malaltia que cada dia es cobra la vida de moltes dones de totes les edats, encara que només el 6% dels casos es dóna a menors de 35 anys, essent sí més probable en aquelles majors de 40 anys. És el tumor més freqüent en la població femenina. En els darrera anys la seva incidència ha augmentat considerablement.
Entre factors de risc que es presenten amb major freqüència hi ha: els genètics, l’edat – es presenta amb major incidència després dels 45 anys i després de la menopausa-, els antecedents gestacionals –és més freqüent en dones que tingueren un fill després dels 30 anys o que mai varen engendrar-, els antecedents de salut –les que ja tingueren càncer en un pit, són més propenses a desenvolupar-lo de nou -, els antecedents de desenvolupament sexual –aquelles dones que presentaren menstruació primerenca o menopausa tardana tenen més probabilitats que altres –; i per acabar, l’estil de vida i factors ambientals –existeixen moltes substàncies cancerígenes que afavoreixen el seu desenvolupament, entre elles les que conté el tabac-.
El dolor a les mames i la presència de bolletes o tumors no sempre són signes de càncer, i en la majoria dels casos les afeccions que es presenten són benignes, sobre tot durant l’adolescència; no obstant és el metge, a través d’alguns estudis, el que pot descartar l’existència d’aquesta malaltia.
Els especialistes expliquen que fins al 1,5% de les dones asimptomàtiques tenen una lesió sospitosa en la mamografia; per aquesta raó, per a poder realitzar un diagnòstic primerenc, s’aconsella l’inici de reconeixements mèdics a partir dels quaranta anys. Així i tot, és important saber que en aquells casos en els que existeixen antecedents familiars o una lesió palpable es poden iniciar abans d’aquesta edat.
Ha de quedar clar que les noves tecnologies permeten realitzar reconeixements complets de mama en tan sols un matí, evitant l’angoixa d’aquelles dones que sospiten lesions en algun dels seus pits. A més, aquest tipus de càncer, a diferència d’altres, és totalment detectable i es pot prevenir a temps si la dóna està pendent dels seus símptomes i manté un programa permanent i sistemàtic d'auto exploració a partir dels 20 anys.
Amb aquest post he intentat contribuir a la divulgació d’aquest tipus de càncer. No és un tema agradable de tractar ni de llegir,  ni per agafar-s’ho a broma, però si que és bastant actual i considero que és necessari tenir en compte. Tancar els ulls front aquests tipus de malalties no ens ajudarà a superar-les, a l’inrevés, si hi estam posats potser serà més fàcil detectar-ho i actuar en conseqüència.

La tristesa i la fúria

1235333779225_f
En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se...
En un regne màgic on les coses no tangibles es tornen concretes...
Hi havia una vegada...
un estany meravellós.
Era una llacuna d'aigua cristal·lina pura on nadaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd es reflectien permanentment...
Fins a aquell estany màgic i transparent es varen apropar la tristesa i la fúria per a banyar-se en mútua companyia.
Les dues es llevaren els vestits i, nues, entraren a l'estany.
La fúria, que tenia pressa (com sempre li passa a la fúria), urgida -sense saber per què-, es banyà ràpidament i, més ràpidament encara, sortí de l'aigua...
Però la fúria és cega o, almenys, no distingeix clarament la realitat. Així que, nua i apurada, es posà, quan sortí, el  primer vestit que trobà…
I succeí que aquell vestit no era el seu, sinó el de la tristesa…
I així, vestida de tristesa, la fúria se’n va anar.
Molt calmada, molt serena, disposta com sempre a quedar-se en el lloc on està, la tristesa acabà el seu bany i, sense cap pressa –o, millor dit, sense consciència del pas del temps-, amb peresa i lentitud, sortí de l’estany.
A la vorera se n’adonà que la seva roba ja no hi era.
Com tots sabem, si hi ha alguna cosa que a la tristesa no li agrada es quedar-se al descobert. Així que es posà l’única roba que hi havia devora l’estany: el vestit de la fúria.
Conten que, des de llavors, moltes vegades un es troba amb la fúria, cega, cruel, terrible i enfadada. Però si ens donam temps per a mira bé, ens adonem que aquesta fúria que veiem només és una disfressa, i darrera de la fúria, hi està amagada la tristesa.

I tu, on ho fas?

Aquesta és la pregunta clau del post d’avui: I tu, on ho fas?  Trobo que és una pregunta molt interessant i per tant, no m’he pogut estar de plantejar-la. Potser primer hauria d'haver demanat si ho fas o no, però ho he donat per suposat, ja que ens enriqueix en tots els  sentits. 
Sí, a la platja pot ser un molt bon lloc, però alguns prefereixen al dormitori, una estona relaxant abans d’anar a dormir. D’altres els és igual el lloc i aprofiten qualsevol racó de la casa on s’hi sentin més o menys a gust, sempre que tinguin un moment disponible del dia, o de la nit, és clar.
Jo, què voleu que us digui? Em sembla que realment es lloc és indiferent. És necessari trobar una bona estona de tranquil·litat per poder concentrar-se adequadament, però considero que hi ha molts altres detalls a tenir en compte. Per exemple, amb llum? llum natural o artificial? Per anar bé, necessites almenys una mica de llum, i si us he de ser sincera, prefereixo la natural, tot i que això suposa un problema als vespres.  No m'agrada la llum de les candeles. Per altra part, a mi m’encanta escoltar un poc de música mentrestant, suau, tranquil.la, potser clàssica, per a poder gaudir de l'estona amb més intensitat. Però per mi, el més important a tenir en compte és l’elecció que fas, no tots serveixen per igual. Alguns són tant recercats que s’embullen tot sols, d’altres massa simples. I ja no parlo d’aquells que van tot d’una al gra i t’espatllen tota l’emoció.  Perdonau-me, tampoc en sóc molt experta, però tenc clar el que m'agrada. Jo els vull d’aquells que em fan vibrar, que em fan riure, i potser treure alguna llàgrima, dolços, però amb força. N’hi ha que són molt curts, però que t’omplen l’ànima, i d’altres que són llargs i tendres, d’aquells que una desitja que no s’acabin mai. Bé, no ho sé, per a gustos hi ha colors. 
I tu, on llegeixes habitualment? Bé, deixaré una mica les ximpleries i aniré a llegir una estona.

Dret a somiar

"Aneu a saber com serà el món més enllà de l’any 2000. Tenim un única certesa: si encara som allà, llavors ja serem gent del segle passat i, pitjor encara, serem gent del passat mil·leni.
Tot i això, encara que no podem endevinar el món que serà, ben bé podem imaginar el que volem que sigui. El dret de somiar no figura en els trenta drets humans que les Nacions Unides proclamaren al 1948. Però si no fos per ell, i per les aigües que dóna per beure, els altres drets es moririen de set.
Delirem, idò, per una estona. El món, que està amb les cames enlaire, es posarà de peus.
bullet
En els carrers, els automòbils seran trepitjats pels cans.
bullet
Els cuiners no creuran que a les llagostes els encanta que les bullin vives.
bullet
La policia no serà la maledicció de qui no la poden comprar.
bullet
L’aire serà net dels dels verins de les màquines, i no tindrà més contaminació que la que emana de les pors humanes i de les humanes passions.
bullet
Els historiadors no creuran que als països els encanta ser envaïts. Els polítics no creuran que als pobres els encanta menjar promeses.
bullet
La justícia i la llibertat, germanes siameses condemnades a viure separades, tornaran a ajuntar-se, ben aferradetes, espatlla contra espatlla.
bullet
La gent no serà manejada per l’automòbil, ni serà programada per l’ordinador, ni serà comprada pel supermercat, ni serà mirada pel televisor.
bullet
El món ja no estarà en guerra amb els pobres, sinó contra la pobresa, i la industria militar no tindrà més remei que declarar-se en fallida per sempre més.
bullet
Una dona, negra, serà presidenta de Brasil, i una altra dona, negra, serà presidenta dels Estats Units d’Amèrica. Una dona índia gevernarà Guatemala, i una altra, Perú.
bullet
El televisor deixarà de ser el membre més important de la família, i serà tractat com la planxa o la rentadora.
bullet
Ningú morirà de fam, perquè ningú morirà d’indigestió.
bullet
A Argentina, les boges de la Plaça de Maig seran un exemple de salut mental, perquè elles es negaren a oblidar en els temps d’amnèsia obligatòria.
bullet
La gent treballarà èr viure, en lloc de viure per a treballar.
bullet
Els nins del carrer no seran tractats com si fossin fems, perquè no hi haurà nins al carrer.
bullet
La Santa Mare Església corregirà algunes errates de les pedres de Moisés:
El sisè manament ordenarà: “Festeja el cos”
El novè, que desconfia del desig, el declararà sagrat.
bullet
A cap país s'empresonaran els al.lota que es neguin a fer el servei militar, sinó als qui el volen fer.
bullet
Els nins rics no seran tractats com si fossin doblers, perquè no hi haurà nins rics.
bullet
L’Església també dictarà l’onzè manament, que se li va oblidar al Senyor: “Estimaràs la natura, de la què formes part”.
bullet
Els economistes no anomenaran nivell de vida al nivell de consum, ni anomenaran qualitat de vida a la quantitat de coses.
bullet
L’educació no serà el privilegi de qui la pot pagar.
bullet
Tots els penitents seran celebrants, i no hi haurà nit que no sigui viscuda com si fos la darrera, ni dia que no sigui viscut com si fos el primer”
Eduardo Galeano
escriptor urugaià
No sé si m’agrada més el que diu Galeano, o la manera com ho diu, però per mi és un geni. I no deixa a ningú felló!! Ja som al 2010, hem entrat més que bé al nou segle i al nou mil.leni. “Bé” és un dir, em sembla que molts segueixen delirant, i bastant menys segueixen somiant.

Lligams d'amistat


Lligams d'amistat
Un fil invisible els uneix
i sense adonar-se, s’atansen.
Son cors es parlen, es coneix
una llengua més que estranya.
I s’escolten encisats,
s’endevinen la paraula.
El que es donen no es mesura,
el que reben, incomptable.
Però tot es suma en la memòria,
teixint vestits d’or i maragdes,
que no es veuen amb els ulls,
però engalanen bé les  ànimes.
Ja mai més tindran fred,
ni es sentiran desemparades,
perquè el lligam que les ferma
amb el pas del temps s'enforteix.

Feliç o no feliç, aquesta és la qüestió!

aforisme-de-seneca-sobre-la-felicitat
El tema de la felicitat: què és, com arribem a ser feliços, com fem per mantenir la felicitat... és un tema recurrent i així i tot no l'arribem a concretar mai del tot. La felicitat és un moment puntual especialment agradable en un temps determinat? És la suma de diversos moments puntuals? És un estat general i únic indescriptible que fa que un es trobi en els núvols de l'alegria? El problema és que cada un de nosaltres té el seu propi concepte de felicitat, i el que em fa feliç i contenta a mi, potser no t'hi fa a tu. Així i tot, crec que tots coincidiríem que és un estat desitjable.
Se n'ha arribat a parlar tantes vegades que una ja arriba a pensar que és un estat sobrehumà, quasi bé inassolible. Se’ns han venut tants cops la felicitat i la necessitat de tenir-la que sembla que l’hem magnificada i que fem carreres per veure qui es troba més feliç, o per fer creure a la resta que ho som més que els altres. No és que no sigui important, potser és una de les coses més importants , però a vegades, cercant aquesta “FELICITAT” en paraules majors, no aconseguim assaborir les petites coses que realment ens fa estar contents i bé amb nosaltres mateixos. Quin és el nostre objectiu? Trobar-nos en els núvols de l’alegria amb un somriure d'orella a orella tot el sant dia, si això fos així, crec que em començaria a preocupar seriosament. Si algun de vosaltres s’hi troba, li vull donar la més sincera enhorabona, o podria ser que li hagués de demanar què s'ha pres.  El que vull dir és que tenim el concepte equivocat del que és realment ser feliços. I sí ser feliços és “només” sentir una pau interior, el silenci de teva l’ànima i la teva consciència, sentir-se segur,  amb força, poder combatre els problemes diaris i alhora, aprofitar aquest estat ,si un pot, per ajudar als altres. Sé que aquest “només” és molt però, quina passada trobar-s’hi! 
Estar clar que la vida és un camí dur que cal recórrer, amb moltes pedres pel mig, algunes bens grosses. El recorregut es menja moltes soles de sabata. Però també és veritat que hi ha moments del camí que vas sobre arena, que pots descalçar-te i fins i tot sembla que voles. A vegades pens que si no hi hagués les pedres grosses no apreciaríem tant el bon camí. I aquestes estones de bon camí ens permeten prendre alè per a poder assolir les pujades empedreïdes.
No estic escrivint aquestes paraules de bades, realment crec en elles, tot i que  hi ha estones que les m'he de repetir vàries vegades. Els pensaments negatius criden més pensaments negatius, entrant en una espiral de pessimisme del qual es fa dur sortir. Així que, pegueu una bona cossa a qualsevol d'aquests pensaments que s'acosti, i aixoplugueu i mimeu tots els positius que us fan sentir millor, jo ho faré tant com pugui .
Ja deu fer una setmana grossa que vaig llegir un post relacionat amb el mateix tema, potser fins i tot ha inspirat el meu. El vaig trobar en un blog que segueixo des de no fa gaire, però que ha aconseguit captivar-me per la seva gran sensibilitat, tendresa i bones paraules. En aquest post hi ha havia un enllaç d’un vídeo que em va encantar i que no vaig poder deixar de veure´l uns quants cops, “lluminós” com deia l’autora del blog. Aquest blog es diu “Idò”, us convido a visitar-lo, però no us oblideu del tot de mi, eh?.  Idò us deixo amb el vídeo (amb el permís de la blogaire, és clar), a veure si també us il·lumina el cor!


Somriu i sigues feliç!

Ves alerta enguany, grip B!

Endevina endevinalla 3


 
Una cosa que no és cosa,
que a mi sumar-ne em confon.
Una i una, pot ser una
si s’ajunten amb delit.
Però a vegades no se sumen,
i una i una, dues són.
I encara no us he dit
que una i una, a cops fan tres
jo aquí ja no entenc res.
 
A veure si us animeu,
que la resposta el divendres donaré,
i al guanyador convidaré
a un bon àpat per sopar,
tot virtual, és clar!

Aiguamarina

Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.

Josep Maria de Sagarra

Què és virtual?

Un dia vaig entrar apurada i amb molta gana a un restaurant. Vaig escollir una taula allunyada del moviment, perquè volia aprofitar els pocs minuts que tenia aquest dia, per a menjar i escriure una entrada al blog que se m’havia acabat d’ocórrer, a més tenia ganes de planejar les meves vacances, que des de fa molt de temps no sé ni el què són.
Vaig demanar una ensalada de formatge de cabra, un filet de salmó amb tàperes i pastís de poma, al cap i a la fi la fam és fam i el règim és règim, no?
Vaig obrir el meu portàtil i al mateix instant me’n vaig dur un ensurt de por, amb aquella veu tant baixeta darrera mi:  
- Tia, em dones algun dobler?- em va dir.
- No en tenc, petit – li vaig contestar.
- Només una monedeta per a comprar pa- insistí.
- Està bé, jo te’n compraré un.
Per a variar, el meu correu estava ple d’e-mails. Em vaig quedar distreta llegint poesies, bonics missatges, rient de diverses bromes. Ahh! Aquella música em duia molt bons records…
- Tia, demana que també li posin oli i formatge al pa!
Allà me n’adono que el petit estava al meu costat.
- OK, però després em deixes fer feina, he de fer moltes coses, d’acord?
Va arribà el meu dinar i amb ell la realitat. Vaig fer la comanda pel menut, i el cambrer em va demanar si volia que tragués fora al nin. La meva consciència em va impedir prendre una decisió, i dic “no, està tot bé”.
- Deixi que es quedi. Dugui el pa i alguna cosa que li pugui agradar.
Llavors el nin es va asseure davant mi i em demanà: - Tia, què estàs fent?
- Estic llegint e-mails- li vaig contestar.
- I que són e-mails?
- Són missatges enviats per persones via Internet - Sabia que ell no ho entendria, i per evitar més interrogatoris vaig dir: - És com si fos una carta, només que s’envia per Internet?
- Tia, vostè té Internet?
- Si en tenc, és essencial en el món actual.
- I que és Internet, tia?
- És un lloc de l’ordinador on podem  veure i escoltar moltes coses, notícies, música, conèixer persones, llegir, escriure, somiar, treballar, veure fotos, aprendre. Ho té tot, però en un món virtual.
- I què és virtual, tia?
Decideixo donar una explicació simplificada, amb la certesa de què ell poc ho entendria, però em lliuraria per menjar el meu dinar, sense culpa: - Virtual és un lloc que imaginem, alguna cosa que no podem tocar, abastar. Un lloc en el que creem un munt de coses que ens agradaria fer. Creem les nostres fantasies, transformem el món en quasi com voldríem que fos.
- Què bo, m’agrada!-  digué el nin.
- Petit, has entès el que és virtual?- li dic jo, estranyada.
- Sí tia, jo també visc en aquest món virtual- contestà.
- I tu tens ordinador?
- No, però el meu món també és d’aquest estil… virtual!! La meva mare passa tot el dia fora, arriba molt tard i quasi no la veig. Jo cuido al meu germà petit que viu plorant de fam, i li don aigua per a que pensi que és sopa. La meva germana major surt tot el dia, diu que va a vendre el seu cos, però jo no ho entenc , perquè ella torna sempre amb el seu cos. El meu pare és a la presó. I jo sempre imagino a tota la família junta a casa, molt de menjar, moltes juguetes per Nadal, i jo anant a l’escola per a ser metge algun dia. No és això virtual, tia?

Pèrdua, dolor.


La pèrdua d’un embaràs produeix un dolor incommensurable. Un dolor que no és cura amb un poc de iode i una tireta. Un dolor que es clava al cor com un estaca, i s’entremescla en sentiments igual de devastadors: depressió, impotència, culpabilitat, ... . No puc dir que hagi sofert aquest dolor en carn pròpia, però em sembla que com a mare puc entendre aquest sofriment, i més quan l’estaca es clava a persones molt estimades. En aquests moments sent que els  escarrassos m’han ferit de prop. I sé que he de fer alguna cosa, vull fer alguna cosa, i no sé què puc fer… només hi ha un medicament que pot pal·liar  aquest sofriment tan intens… el temps.
La pèrdua d’un embaràs és un fet completament natural, més comú del que ens fem comptes,  però no per això és menys traumàtic i dolorós, i cada persona segueix el seu propi procés per superar-lo. Algunes necessitaran uns dies, d’altres setmanes, i potser fins i tot mesos. Aquest sofriment és necessari per a la recuperació emocional i no s’ha de veure en cap moment com un signe de debilitat. És una emoció humana, natural,  que no desapareix d’un dia per d’altre, encara que ho desitgem. Hi ha persones que, independentment de la duració del seu embaràs, senten la necessitat de fer una espècie de dol. A pesar que pugui ser difícil,  aquesta pot ser una manera d’afrontar la pèrdua, és importantíssim no ignorar les pròpies emocions. El dolor ha de sortir d’alguna manera, s'ha d'expressar, plorar, treballar… el temps que faci falta. 
Poder parlar d’aquesta experiència a altres persones pot ajudar molt, i més si se’n parla en persones que hagin sofert experiències semblants. La família i amics són una gran font de fortalesa i de suport , però alhora, sense voler, poden agreujar la situació si ignoren el tema completament. Els amics i familiars es preocupen i volen ajudar, però tampoc volen parlar sobre el tema en qüestió per por a ferir, per tant és bo ser honests i fer saber quan un desitja o no parlar de la pèrdua de l’embaràs.
En tot cas, és una situació molt difícil , que s’ha d’afrontar, donant temps al temps.  Una ha de pensar que el que es sent, encara que sigui molt dolorós, anirà espassant; no es tracta d’aferrar-se a aquest dolor, s'ha de deixar que el temps el se’n dugui, no d’oblidar, sinó de fer-hi front. Si una ho troba necessari ha de demanar ajuda, a qui sigui, a professionals si cal. I una ha de tenir en compte, sobretot, que no es troba sola, que pot comptar amb els que l’envoltem i l’estimen.

Vida
Parla’n,
no en parlis.
Parla’n si vols,
si pots,
quan puguis,
com puguis.
Treu ta força,
la força de dona,
la força de mare.
Lluita
Lluita!
Lluita!!
Treu el dolor.
No t’ho guardis.
Deixa caure la llàgrima.
No et deixis.
No et cansis.
El temps cura,
deixa l’amargura
desclavar-se a poc a poc.

T’estim, vida, sóc aquí.