Punts de vista

Què és un esperit cultivat? És el que pot mirar las coses des de molts punts de vista.
Henry F. Amiel (1821-1881) 
Escriptor suís.


   “Des del punt de vista del mussol, del ratpenat, del bohemi i del lladre, el crepuscle és l’hora de l'esmorzar.
    La pluja és la maledicció per al turista i una bona nova per al pagès.
    Des del punt de vist del nadiu, el pintoresc és el turista.
   Des del punt de vista dels indis de les illes del mar Carib, Cristòfol Colom, amb el seu capell de plomes i la seva capa de vellut vermell, era un papagai de dimensions mai vistes.”
   Des del punt de vista del sud, l'estiu del nord és hivern.
   Des del punt de vist d'un cuc, un plat d'espaguetis és una orgia.
   On els hindús veuen una vaca sagrada, d'altres veuen una gran hamburguesa.
   Des del punt de vista de Hipòcrates, Galeno, Maimònides i Paracelso, existía una malaltia anomenada indigestió, pero no existía una malaltia anomenada fam.
   Des del punt de vista dels seus veinats del poble de Cardona, el Toto Zaugg, que caminava amb la mateixa roba a l'estiu i a l'hivern, era un home admirable: - En Toto mai té fred - deien. Ell no deia res. Fred en tenia: el que no tenia era un abric.
   Des del punt de vista de les estadístiques, si una persona rep mil euros i una altra no rep res, cada un d'aquestes persones apareix rebent 500 euros en el còmput de l'ingrés per càpita."

Són unes paraules extretes del llibre “Patas arriba. La escuela del mundo al revés”, escrit per Eduardo Galeano al 1998. Només les primeres paraules d'aquesta obra ja les he trobades plenes de significat, així que també us les deixo:
“Fa cent trenta anys, després de visitar el país de les meravelles Alícia es ficà en un mirall per a descobrir el món al revés. Si n'Alícia renaixés en els nostres dies, no necessitaria travessar cap mirall: és el món tal qual és, amb l’esquerra a la dreta, el melic a l’espatlla i el cap als peus” 

Tant de bo a tots se'ns aferràs una petita part de l'esperit de Galeano.

Ja és hora d’anar a l’escola!

Ja sé que ja fa uns dies que hem començat l’escola, mestr@s, pares i mares, i per descomptat, els infants. Així i tot, us vull ensenyar aquest meravellós conte escrit per Armando Quintero, narrador oral, il·lustrador, escriptor i “sempre docent”, tal com ell mateix es defineix. Em sembla que si comencés escriure sobre tot el que ha fet i els premis que ha rebut ja seríem a final de curs.
El conte en qüestió correspon a un llibre d’uns dotze texts que giren entorn el personatge de na “Sarita” i el seu padrí. Després de pensar-ho una bona guarda de dies, vaig decidir demanar-li si em deixava traduir-lo al català i, com que na Sarita em recorda molt a la meva filla, li vaig expressar el meu desig de canviar-li el nom a la protagonista, pel de Mariona. Conscient de la gran petició, vaig creuar els dits per què acceptés, i ja veieu, aquí sóc, immensament agraïda pel seu consentiment, i alhora molt orgullosa de poder-ho fer. Moltes gràcies, Armando.

Ja és hora d’anar a l’escola!
Na Mariona tenia els seus ulls oberts. Molt oberts.
I la seva cabellera roja més crespa que mai.
Des de feia estona, na Mariona estava desperta en el seu llit. Molt desperta.
Feia voltes cap a un costat. Feia voltes cap a l’altre.
Na Mariona contava ovelles. Com li havia ensenyat la seva padrina.
Però, res d’agafar el son.
Les ovelles se li dispersaven pels verds camps del desvetllament.
- Ja és hora d’anar a l’escola! -  va dir na Mariona i despertà als seus germans.
- Mariona, no empipis! Encara no ha sonat el despertador – digué la seva germana.
- Tenc son – digué el seu germà – La nit fou molt curteta. Ja és hora d’aixecar-se? – demanà. I es girà cap a la paret per a seguir dormint.
- Ja és hora d’anar a l’escola! – digué na Mariona i despertà als seus pares.
- Mariona, per favor, què fas desperta a les cinc de la matinada? Digué la seva mare sobresaltada per la veu de la seva filla – Ves a jeure i deixa’ns dormir!
- Ten en compte que és el seu primer dia de classe.- comentà el seu pare.
- Ja és hora d’anar a l’escola! – digué na Mariona i despertà als seus padrins.
- Mariona, falta un poc perquè soni el despertador! – respongué la padrina.
- La nit encara és jove – li comentà el padrí – Empara-la un poc més. I s’abraçà al seu coixí per a seguir dormit.
El despertador sonà com un munt de coloms esvalotats.
- Ja és hora d’anar a l’escola! – cridà na Mariona plena d’alegria, i despertà a tots amb els batecs de les seves rialles.
No necessità que la cridessin per a banyar-se, ja estava a punt esperant a la seva mare.
- Mariona, seu bé en aquesta cadira – digué la seva mare – Estàs mig aturada.
- Mastega bé el teu pa amb melmelada – comentà la seva padrina.
- Esmorza tranquil·la – digué el seu pare a na Mariona – Anem sobrats de temps.
- No et preocupis – comentà el seu padrí que, amb un joc i un somriure còmplice, li afegí: – Jo vaig fer el mateix quan vaig anar al col·legi per primera vegada.
Després de l’esmorzar i el rentat de dents, la seva mare la vestí amb l’uniforme nou del col·legi i li va fer dues belles trenes amb la seva cabellera.
Mariona, mira’t al mirall – digué la seva padrina – Estàs preciosa!
La motxilla està en ordre – comentà el seu pare, quan li acostà.
- Aquí tens el teu berenar – digué el seu pare – t’he fet un entrepà especial.
La porta de l’escola era un aldarull carregat de sorpreses.
Molts de nins s’aferraven a les cames dels seus pares, temorosos.
Alguns ploraven, obligats a entrar a contracor. Altres se’n reien.
Na Mariona ho mirava tot i avançà de la mà de la seva germana sense dir res.
De lluny, havia vist un munt de jocs i juguetes i corregué cap a ells.
Quan tornà, a crits, demostrava tota l’alegria del seu primer dia de classes.
- A més, hi ha una tortuga enorme, es diu Lala. I podem muntar en ella.
Passà hores contant la seva jornada fins que, cansada, s’adormí.
- Amb tantes alegries s’oblidarà de nosaltres – pensà la seva mare quan li donava una besadeta de bona nit.
- Mariona, aixeca’t que ja ha sonat el despertador! – digué la seva germana major.
- Ja és hora d’anar a l’escola! – li digueren els seus pares, al costat del seu llit.
-  Ja és hora d’anar a l’escola! – repetiren els seus padrins, des de la porta.
Na Mariona va estrènyer en el seu pit el seu coixí en forma d’elefant.
- Per què? – els demanà a tots – Si ja hi vaig anar ahir!

Text del llibre "Sarita" d’ Armando Quintero.

Avui no…


No em ve la inspiració. Sóc incapaç de mirar als núvols i demanar-me qui pot pintar el cel d’una manera tant màgicament espectacular. No puc escoltar la música i relaxar-me, adormir els meus sentits al seu ritme, i deixar-me dur al país de mai-més. No puc llegir aquesta poesia que m’entra per les venes i que fa que el meu cor s’estremeixi. No puc.
Els meus dimonis interns fan festa, han encès els foguerons que em cremen l’ànima, i aquesta s’arrufa i no troba l’extintor… on el vaig posar el darrer pic? No aconsegueixo escriure aquestes paraules positives que, si més no, faig l’esforç de creure’m, i m’ajuden. I tan que m’ajuden. Avui no em ve la inspiració. I enyor el blog, i em sembla que ell també m’enyora a mi, perquè em crida, tot el dia em crida. I jo, que li dec tantes coses, no el vull fer patir. Així que, torneu a llegir el post i canvieu el no per un SÍ. Sí puc!! Sí veig la màgia del cel! Sí m’estremeixo amb les paraules! Sí trob l’extintor i apago el foc! Sí! Sí! Sí! . Si em permeteu, vaig a escoltar un poc de música…

D’anada a la feina


El que amb molta feina s'obté, més s'estima.
Aristòtil (384 AC-322 AC) Filòsof grec.






Darrerament em passa que m’aixec els matins bastant inspirada, i com que vaig a la feina, no tenc temps d’escriure el que es mou pel meu capet. I quan tenc una mica de temps, que generalment ja és a la nit, estic tant cansada que les paraules sembla que ja se n’hagin anat a dormir. Llavors m’entristeixo perquè es tornen a quedar allà, en el seu cau, esperant que els faci una mica de cas. Al matí es tornen despertar esbojarrades  amb ganes de gresca, em criden l’atenció un altre cop, com els infants, i la història es torna a repetir. Aquestes paraules necessiten entrar i sortir, formar nous pensaments, donar-se a conèixer.
Ja fa un mes que he començat la feina. De casa a Ciutat. De Ciutat a casa. El meu cervellet sembla que enregistri pas per pas el camí, per després explicar-vos les sensacions viscudes, que no són poques. Tot i que el recorregut és el mateix, cada dia hi ha detalls únics i especials que fan que sigui més amè. I m’imagino els adjectius que posaré en la possible entrada, per explicar-ho a vosaltres i que pugueu participar de les meves percepcions, suposo que com fan molts altres blogaires. Com que no acab de trobar el moment per fer-ho, cada dia se m’ocorren nous adjectius i nous detalls per descriure, l’entrada del blog em surt realment guapa, en la imaginació, és clar. Quan finalment aconsegueixo plasmar-la, potser ja hagi perdut aquell puntet d'espontaneïtat que ajuda a fer un bon escrit. Bé, avui ja no descriuré l’anada a la feina, però ho deixo pendent… potser per la propera vegada. Ara ja m’he desfogat una mica i no vull aclaparar-vos més amb les meves quimeres.

Cerimònia del Te


"Els contes serveixen per a dormir als nins i per a despertar als adults" 
Jorge Bucay (1949- ) Metge i psicoterapeuta.







Et trob...

T’escolt...

Et parl...

T’abraç...

Et bes...

Et tenc...

T’estrenc...

T’absorbeisc...

T’asfixii...

T’estim?
 Jorge Bucay. 
Cuentos para pensar. 

Si l'encerto, l'endevino, 2

"Tot són endevinalles, i la clau d'una endevilla és una altra endevinalla"
Ralph Waldo Emerson (1803-1882) Poeta y pensador estatunidenc.






Endevina, endevinalla...

Tinc els ulls dintre la boca
no menjo i bec a desdir,
tot quant a la boca em fiquen,
pel nas ha de sortir.


Demà us donaré la solució, per si en teniu curiositat. Així i tot, us he de demanar una cosa molt seriosament, no us baralleu per donar-me les vostres respostes, no vull que col·lapseu la xarxa. D'un en un, per favor. Atendré totes les vostres respostes en la mesura que sigui possible. Sort!

Com veuen els nins a la seva mare

"La infància té les seves pròpies maneres de veure, pensar i sentir; no hi ha res més insensat que pretendre substituir-les per les nostres."
Jean Jacques Rousseau (1712-1778) Filòsof francès.


Aquestes són algunes de les preguntes i respostes d'una enquesta realitzada a un nins de segon i tercer curs de primària:
 
 
Qui és el cap a casa teva?
1. La meva mare no vol ser cap però ha de ser-ho perquè el meu pare és graciós.
2. La meva mare. Ho saps per la inspecció de la meva habitació. Ella veu fins i tot el que hi ha davall del meu llit.
3. Crec que la meva mare, però només perquè ella té més coses a fer que el meu pare.

Per què va fer Déu a les Mares?
1. Perquè són les úniques que saben on són les coses a la casa.
2. Principalment per netejar la casa.
3. Per ajudar-nos quan estàvem naixent.

4. Perquè ens estimassin.

Com va fer Déu a les Mares? 

1. Va emplear terra, com en tots els altres.
2. Amb màgia, a més de súper poders, i ho va mesclar tot molt bé.
3. Déu va fer a la meva mare i també em va fer a mi, només que va fer servir parts més grans.
4. Jo crec que va trigar molt en fer-les, ja que el meu pare diu que de vegades les dones són molt complicades.

Què ingredients va fer servir? 

1. Déu va fer a les mares de núvols i cabell d'àngel i totes les coses bones en aquest món i una mica de dolent.
2. Va haver de començar amb ossos d'homes i després crec que va fer servir corda, principalment.
3. Jo crec que amb moltes flors ...

Per què Déu et va donar a la teva mare en comptes d'una altra mare?
1. Perquè som parents.
2. Perquè Déu sabia que ella m'estimava més a mi, que altres mares que m'estimassin.

3. Perquè ens assemblem molt.

 
Quin tipus de mare era la teva mare?
1. La meva mare sempre ha estat la meva mare i res d'aquestes coses.
2. No ho sé perquè jo no estava allà, però crec que devia ser molt manaire.
3. Diuen que abans era molt bonica.

Què necessitava saber la teva mare del teu pare abans de casar-se amb ell?
1. El seu cognom.
2. Si volia casar-se amb ella.
3. Doncs ... si té feina i si li agrada anar de compres.

Per què es va casar la teva mare amb el teu pare?
1. Perquè el meu pare fa el millor spaghetti en el món i la meva mare menja molt.
2. Perquè ja s'estava fent vella.
3. La meva àvia diu que perquè no es va posar la seva gorra per pensar.
4. Per a poder ser la mare de la casa.

Quina és la diferència entre les mares i els pares?
1. Les mares treballen en el treball i en la casa i els pares només van a la feina.
2. Les mares saben parlar amb les mestres sense espantar-los.
3. Els pares són més alts i forts, però les mares tenen el veritable poder perquè a elles els has de demanar permís quan vols quedar a dormir a casa d'un amic.
4. Les mares tenen màgia perquè elles et fan sentir bé sense medicina.

Què fa la teva mare en el seu temps lliure?
1. Les mares no tenen temps lliure.
2. Si ho sents d'ella, paga comptes TOT el dia ...
3. Crec que ... treballar.

 
Què faria a la teva mare perfecta?
1. Per endins ja és perfecta, però fora crec que una mica de cirurgia plàstica.
2. Que no em renyàs tant i que em deixés veure més tele.
3. Si sabés jugar futbol ...

 
Si poguessis canviar alguna cosa de la teva mare, que seria?

1. Té aquesta cosa rara de demanar-me que sempre netegi la meva habitació. Això li trauria.
2. Faria a la meva mare més intel·ligent, així sabria que el meu germà em va pegar primer i no jo.
3. M'agradaria que desapareguessin aquests ulls invisibles que té darrere del seu cap.


Una vegada que deixin de somriure, si sou mares, segur que tindreu alguna cosa que fer, si sou pares, segur que la mare de la casa té alguna feina per vosaltres, si teniu la vostre mare aprop, aneu corrensos a donar una besada ben forta!!!  (per cert, els pares també la poden donar a la mare de la casa). Si no us trobeu en cap de les situacions esmentades, feis el que hàgiu de fer, però no deixeu de somriure.

Paraules


"Visc en una nau que s'enlaira cap a dins. Tenc les mans netes d'acariciar-te l'ànima, encara que les vesteixi de colors, i semblin tancades."
Emilio Maldonado

A vegades un simple conjunt de paraules et transporten a un món màgic,  senzill, tendre, sense saber com, ni perquè. Potser per la pròpia necessitat. A vegades em passa,  llegeixo unes frases i m'estremeixo. Quanta màgia hi ha darrera una paraula!

Joc de mots

 Un mot per tot, tot per un mot









Tot el que ric,
tot el que sent,
tot el que visc
ho dic al vent.

I mir el Sol,
no pas amb por.
I mir el cel,
i et duc al cor.

Vull ser i sóc,
jo no ho vull tot.
Tot el que tenc,
ho tenc per sort.

Jo pens en tu,
tu bé que ho saps,
i sé ben cert
que et tenc a prop.

Mil gràcies!

“Un viatge de mil milles comença amb el primer pas”
Lao-tsé (570 aC-490 aC) Filòsof xinès






Mil és una quantitat relativa. Mil és molt si es tracta de pagar a hisenda, en euros, i és menys si els has de cobrar. Mil abraçades és un quantitat considerable d’afecte, i ja no parlo de mil besades, tot i que d’això una mai en té abastament. Mil amics són moltíssim,  jo em conformo amb molts menys.
Mil dies de feina són una eternitat, depenent de la feina, és clar. En canvi, la majoria coincidirà amb mi que mil dies de vacances són… cada qual que hi posi l’adjectiu que vulgui.
I ara potser hem direu, a què ve tant de parlar de MIL? Amics i amigues lectores… gràcies a vosaltres ahir vespre el blog que esteu llegint va arribar a les MIL visites!!! Per mi és un quantitat astronòmica, ja que mai hagués pensat ser aquí en aquests moments. Vull donar les gràcies a tots els meus amics que m’han animat a crear i a seguir amb el blog, aquells que pacientment m’han donat suport i que fins i tot  m’han mig “renyat” en els moments en què he estat a punt de deixar-ho.  També vull agrair-vos sincerament totes les vostres visites, que m’animen i alegren aquestes pàgines, i els vostres comentaris, que el vesteixen de gala.  Una no escriu per tenir més o menys visites, sinó pel pur plaer d’escriure i expressar-se, ni tan sols pretenc fer-ho bé, sinó simplement trobar-me a mi mateixa. Així i tot, estic molt contenta que hàgiu passat pel meu cor. MIL GRÀCIES.

Va de pors…

“Els homes tenen por de les dones sense por” Eduardo Galeano



 
 

Aquesta és la frase que m’ha inspirat avui. A priori, he trobat que era una frase amb molt de sentit, curta i concisa, redona. Però com tot, requereix de certa meditació. A mi m’ha fet pensar una bona estona. Algú ha comentat al respecte que “actualment hi ha massa dones a qui els cants de sirena del feminisme de gènere les ha tornat massa prepotents i sobrades,…” Perdoneu la meva ignorància, hi ha algun feminisme que no sigui de gènere? Jo no m’hi entenc d’aquestes coses. Bé, anant a la qüestió, la manca de por… ens converteix en éssers prepotents? Pel comentarista sembla que no tenir por és un defecte i no un virtut. Jo diria que no hi ha ningú absent de pors .
Pot ser sigui vera que els homes tenen por de les dones segures d’elles mateixes.
Pot ser només els homes insegurs tenen por de les dones que no tenen por.
Pot ser els homes insegurs tenen por a totes les dones.
I, qui fa més por… una dona sense por o un home sense por? El debat està servit. Sincerament, no sé si amb por o sense, però tants les dones com els homes prepotents són molt mal d’aguantar.
Les dones hem d’afrontar moltes pors, i els homes han de fer veure que no en tenen cap ni una, i tots plegats hem de perdre la por a tenir por. Perquè no enfrontem les pors tots plegats?

Focs Artificials



Els ulls de l'infant la commouen,
al compàs dels llums de la vesprada.
I s'acosta a sa mare, plorinyós,
acovardit pel soroll de la tronada.

Ell, endevinant-li el pensament, declara:
No em fan gens de por, no me'n fan!
Però el renou molesta els meus sentits.
Tape'm les orelles, mare mia,
que no pas gust com jo voldria.

La mare, que el coneix, li fa sa mitja.
I les hi tapa, consentida.
I els seus somriures es permuten,
tancant un cercle, llei de vida.
Us puc ben assegurar que el català és la mare de totes les llengües. No us ho creis? Idò llegiu amb atenció els exemples que us poso a continuació. La musicalitat xinesa de la frase següent és bastant clara:
" Com que tinc tanta sang, a les cinc tinc set i a les set tinc son"
... o la sonoritat germànica d'aquesta:
" Elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen"  
i fins i tot m'atreviria a dir que el català és la "mare" de la seva pròpia llengua mare, i sinó llegiu detingudament aquesta cèlebre dita "llatina":
" Avis murris porten els nuvis amb òmnibus gratis i l'àvia sua"
Per acabar, segur que després de llegir aquest poema no em podreu discutir el parentiu del català amb l'anglès:


La llengua anglesa. Carta d'un pagès arribat a Nova York a un company seu a Catalunya.

Estimat company i amic,
a Nova York he arribat,
i tot just he descansat 
aquesta carta que t'escric.
[...] Però, noi, los ianquis tenen
una manera tal de parlar,
que jo no em puc explicar
com ells mateixos s'entenen.
[...] Explicar-me jo no puc
(i saps que no sóc cap plepa)
que del pebre en diuen Pepa,
que d'una cuinera, cuc.
Corn se diu blat de moro,
sombret és un tros de pa,
i en compte de dir demà
se diu en anglès tu, moro.
Diuen bota a la mantega
i per dir jo se diu ai!,
lo qual m'omple d'esglai
puix sembla que algú gemega.
Escura'l vol dir esquirol,
per dir mitja es diu que es toquin,
no fumin es diu no es moquin,
i del carbó en diuen col.
La mare diuen que és moda,
però la gran moda és l'àvia,
i la família és tan sàvia
que el germà diuen que broda.
Si a una noia malalteta 
te li acostes molt humil
preguntant  ¿que duia fil?
Ella et contestarà: beta.
Com més els digues
més t'entendran, de segur.
Per dir dos has de dir tu,
i per dir números, figues.
i tot pel mateix estil.
Sink és l'aigüera, ja ho sents;
per dir quartos digues cents,
i per dir un molí, mil.
Sols una cosa, Jeroni,
trobo jo en aquest llenguatge
ben dita i és ¡mal viatge!
que al diner se diu dimoni.
Artur Cuyàs, 1875

Us començo a convèncer?

Avui... una endevinalla 1

Ja he inclòs algun refrany en el blog, i he decidit inserir, de tant en quan, alguns embarbussaments, expressions lingüístiques populars i endevinalles. Avui ha tocat una endevinalla curteta, a veure si l'encertau... 

"Un cistell d'avellanes de dia s'apleguen i de nit s'escampen."

Demà us donaré la solució, per si en teniu curiositat.

Aprenent a Estimar

Quadern nou, vida nova

M’he comprat un quadern, amb fulles totalment blanques, immaculades, verges, sense ratlles ni quadrets que em puguin destorbar . Quaranta-vuit pàgines disposades a escoltar les meves dèries, tant si els agrada com no… quin remei! Tenc el costum d’escriure primer a mà, i després ja ho pas a l’ordinador, m’ajuda a treure millor els meus pensaments.
Ja he començat la feina, com molts dels meus amics i amigues. Ahir vaig anar a veure els antics companys i em vaig emocionar, vàrem compartir moltes coses i segur que els enyoraré molt. Però també sé que els bons amics sempre es duen dins el cor i que no seran mai lluny del tot, i sé que si els necessito hi seran i ells saben que si em necessiten, jo també hi seré.
Aquest any és un any de canvis, ple de reptes… però estic disposada a agafar-ho amb entusiasme, almenys ho intentaré. Vull ser com el ratolí de “Qui se n’ha endut el meu formatge?”. A mi m’agrada el formatge tendre i suau, però reconec que una no pot ser triada. Hem d’agafar el que ens toca, el que se’ns envia, i he de reconèixer que no totes les peces són tant tendres. Se’n troben de ben dures, i a vegades una mica ràncies. Diguem que una posa call al paladar. Així i tot la pregunta no és el “Qui?”, sinó “On?”… i jo l’aniré cercant i més tard o més d’hora el trobaré… ja he trobat algunes peces ben gustoses.
Una abraçada! I esper que vosaltres també trobeu el vostre formatge, el que us agrada més… que passeu bon curs!!