Les juguetes també parlen

Després de fer la migdiada he sortit una estona a la terrassa. Me n'he adonat que les cigales ja no canten. Hi ha bastant de silenci. Un caramull de peces de fusta s'ajeuen desordenades, fent un dibuix abstracte de colors, i la cuina assolellada dels nins roman als meus peus. Es resisteix, però ja no li queda gaire. El bagul de les juguetes està obert a les meves espatlles. Quasi les puc sentir pernejant i xafardejant, com les de la pel·lícula. N'hi ha de tot color, de tota mida, de fusta, de plàstic i d'altres materials innombrables que estan tant de moda avui en dia. N'hi ha que ploren, que caminen, i fins i tot que fan pixo, amb perdó. I n'hi ha que no fan absolutament res, també amb perdó.
Què en som de ximplets els pares! Comprem i comprem per tenir contents els nins i ja no ens recordam que noltros ens entreteníem amb qualsevol cosa, fins i tot amb les closques dels musclos i alguns macs de torrent. Sóc conscient que ho he de transmetre a tot això. Com els puc explicar que la felicitat no es troba en un bagul ple de juguetes? Com els puc explicar que la felicitat depèn d'un mateix? De saber escoltar i sentir el vent; de mirar el ball de les fulles dels tarongers; d'apreciar el cant de les cigales. De asseure's en una cadira vella i gaudir pel fet de gaudir. No sé com ho faré, però us assegur que ho intentaré. Però abans miraré si els nins m'ajuden a arraconar una mica.

A bona son, no hi ha llit dur

L'altre dia vaig llegir una entrada d'una blogaire que havia comprat un matalàs nou perquè tenia problemes per dormir. S'havia decidit per un matalàs de làtex i estava a punt d'estrenar-lo. La veritat és que em van venir moltes ganes de canviar el nostre. Així i tot, com ella, passo pena de quedar-me adormida al matí, ara que estam a punt de començar la feina, i no sé si aquest realment em convé. Per assegurar-me de la millor triada estic barrejant diverses opcions, i sense voler m'he topat amb aquest matalàs d'aigua. Sempre he tengut curiositat com es dorm en aquests tipus de matalassos.

Estic segura que aquests clients s'han quedat en gens de son, no ho trobau? Hauré de fer un bon pensament, però vist el que he vist crec que esperaré una mica més a canviar el que tenim. Pensau-ho dos pics si voleu canviar el vostre!!

Necessitat d'afecte

És diumenge. Un diumenge igual que els altres. Sense res especial. M’he assegut a fora, a l’ombra del morer, intentant trobar el meu minut de ..., de no sé què. I observo les fulles com ballen al ritme del vent. Fa fresqueta avui. Sembla que s’anuncia l’arribada de la tardor, però encara falta. Miro el clavell d'aire que s’engronsa en una de les seves branques, compartint el moment, que ja comença a ser únic.
Les paraules flueixen del Bic, quasi sense demanar permís, mentre la cervesseta es va encalentint. La cussa, una mica més enllà, vora del romaní, jeu. Aparentment adormida. Potser esperant que vagi a fer-li un poc de cas. Però no hi vaig. No puc deixar d’escriure.
La moixa, grisa i prima, escanyolida, miula i em fa joquets a les cames. Té moixets petitons, amagats dins el munt de llenya. Avui mateix els infants l’han rebatiada. Li han posat Tom, tant els és que sigui nom de moix… els vells dibuixos animats continuen estirant com sempre. Pareix que tots reclamen la seva dosi d’atenció. Aniré a saludar la cussa, tothom necessita afecte.

Cant Espiritual.


Palau i Fabre recita el seu Cant espiritual from fundaciopalau on Vimeo.

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-
gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i 
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

Vacances dins les vacances

Formentor, Mallorca
Tot un luxe, un luxe d’aquells que no es poden pagar en doblers. Aquests dies he desconnectat un poc de tot, i encara que m’hagi pesat una mica, també ho he fet del blog. Unes vacances plàcides, plaents i complaents, regal de l’ànima,…Potser també apurant una mica els darrers dies que em queden  per començar les rutines de la resta de l’any.
El somni d’estiu ja s’acaba. Ja tornem a ser al tràfec d’anades i vingudes, a les passes fetes i desfetes sense pausa, a l’acumulació de tensions i de descàrregues anhelades… al desig creixent del proper descans.
Així i tot, esper aprofitar tota l’energia que he anat acumulant aquests dies, talment una formigueta arreplega les llavors per l’hivern. Ja torn a ser aquí, amb ganes, amb por als canvis, amb entusiasme forçat i amb un poc de tristor, un munt de contradiccions acaramullades per les que no em deix vèncer. Ja us en donaré noves.

Exàmens secundaris…



Un professor comenta les respostes a les preguntes d'exàmens escrits pels seus alumnes de secundària:



Quin tipus de bestiar existeix?
  • Ovi, boví i guarrin.
    (Si i cerdin i puerquin)
Barroc
  • Estil de cases fetes de fang.
     (Com el seu propi nom indica)
Derivats de la llet
  • La vaca
      (Si la vaca deriva de la llet del toro)
Polígon
  • Home amb moltes dones
      (Pentàgon 5 dones, hexàgon 6... i així successivament)
Pediatre
  • Metge de peus
       (Sense comentari)
Treball i energia
  • Treball és si agafem una cadira i la canviem de lloc, energia és quan la cadira s'aixeca sola
        (I força és quan és trenca la cadira)

Cartes per a Clàudia

Aquesta és una proposta sobre les relacions interpersonals de Jorge Bucay, publicada originàriament dins del pròleg de la tercera reedició de “Cartes per a Clàudia”, al 1989.










“Vull que m’escoltis sense jutjar-me
Vull que opinis sense aconsellar-me
Vull que confiïs en mi sense exigir-me
Vull que m’ajudis sense intentar decidir per mi
Vull que em cuidis sense anul·lar-me
Vull que em miris sense projectar les teves coses en mi
Vull que m’abracis sense asfixiar-me
Vull que m’animis sense empènyer-me
Vull que m’emparis sense sense fer-te càrrec de mi
Vull que em protegeixis sense mentides
Vull que t’apropis sense envair-me
Vull que coneguis les coses meves que més et desagradin
Que les acceptis i no pretenguis canviar-les
Vull que sàpigues… que avui pots contar amb mi…
Sense condicions.”

Cap-i-cua

He acabat de rebre un curt interessantíssim, d’aquells que t’obrin el cor i el t’eixamplen. Un preciós homenatge a la tercera edat realitzat pel director català Roger Villarroya, on es mostra la relació entre la vellesa i la infància d’una forma extraordinària. Se m’han remogut un munt de sentiments, alguns d’ells en forma de llàgrima, que he deixat sortir per veure si el nus de la gargamella se’m desfeia.
He llegit algun comentari a peu del vídeo en contra de portar les persones grans a aquests tipus de centres. No penso jutjar en absolut aquest fet, el judici és massa fàcil a priori. És una situació dura i trista, perquè ningú hi vol veure els éssers estimats. No perquè no hi estiguin ben cuidats, sinó perquè sempre voldríem veure els nostres pares amb tota la seva plenitud. Voldríem que ells, tant si ens ho han posat fàcil com difícil, es fessin grans amb el mínim de patiment possible, feliços i contents, oferint-los el millor de tot, com ells han mirat de fer-ho per nosaltres. Així i tot, a vegades, les circumstàncies obliguen a prendre decisions que un mai s’hagués plantejat prendre. Unes decisions que fins i tot poden arribar a coure tant o més que al propi pare/mare. Tant de bo ens sentíssim sempre totalment lliures del que fem o deixem de fer.
Us deixo amb el curtmetratge.


Gràcies Mia.

Emocions d’estiu

L’estiu és ple d’emocions, d'acomiadaments de gent estimada, de trobades i retrobades i, de tant en tant, d’alguna sorpresa inesperada. Les tristors i les alegries es van entremesclant sense que un tan sols sigui capaç de posar-les al lloc corresponent. Es van madurant a poc a poc, deixant que el temps faci la seva feina, i certament, quasi totes elles van trobant el seu racó, per en qualsevol moment de silenci poder recórrer a elles i fer-nos saber que som vius, que la vida és talment això… alegries i llàgrimes que es van allotjant dins els nostres cors. 
Les tristors potser es convertiran en esperances, en l’esperança d’un prompte retrobament, en l’esperança que tot té un final feliç, en l’esperança a vegades potser conscientment  desesperada, acompanyada d’una certa resignació, però així i tot sense deixar d’esperar.
Les alegries ens donen vida, seguretat, confiança. Ens ajuden a combatre la feblesa. Ens recarreguen d’energia per a continuar amb els quefers diaris, i els seus records els reservem per moments especials, per a moments en què necessitem una estirada, elles realment ens la donen…
I tant unes com les altres ens enforteixen, ens ajuden a fer camí, aquest camí tant dur que precisa del millor de nosaltres, i a vegades, només de vegades, també del pitjor.

Doctores

"Un dia, una dona que es deia Aina, se’n va anar a renovar la seva llicència de conducció. Quan li demanaren quina era la seva professió, ella dubtà. No sabia bé com classificar-se. El funcionari insistí: “El que li demano és si té alguna feina”. “Clar que tenc una feina”, exclamà n'Aina, “sóc mare”
“Nosaltres no considerem això com una feina. Escriuré mestressa de casa”, digué el funcionari fredament.
Una amiga seva, na Marta, va saber el que havia passat i es quedà pensant en l’assumpte durant un temps. Un bon dia, ella es trobà en una situació idèntica. La persona que la va atendre era una funcionària de carrera, segura, eficient. El formulari semblava immens, interminable. La primera pregunta fou: “Quina és la seva ocupació?”
Na Marta pensà un poc i sense saber gairebé com, respongué:
“Sóc doctora en desenvolupament infantil i en relacions humanes”
La funcionària va fer una pausa i Marta hagué de repetir pausadament, emfasitzant les paraules més significatives. Després de tenir-ho tot anotat, la jove va sentir curiositat: “Li puc demanar, què és el que vostè fa exactament?”
Sense gens d’agitació en la veu, amb molta tranquil.litat, na Marta li explicà. “Desenvolup un programa a llarg terme, dins i fora de casa…” Pensant en la seva família, continuà: “… sóc responsable d’un equip i ja tinc quatre projectes. Treball en règim de dedicació exclusiva. La gran exigència és de 14 hores diàries, a vegades fins i tot 24.”
A mesura que ella anava descrivint les seves responsabilitats, na Marta notà el creixent to de respecte en la veu de la funcionària. Quan tornà a casa, Marta fou rebuda pel seu equip: una nina de 13 anys, una altra de 7 i una tercera de 3. Pujant les escales cap a les habitacions de la casa, ella pogué sentir al seu projecte més recent, un bebè de sis mesos, provant una nova tonalitat de veu.
Feliç, na Marta abraçà al seu bebè i pensà en la gloria de la maternitat, en les seves multiplicades responsabilitats i hores interminables de dedicació.
Mamà, on és la meva sabata? Mamà, m’ajudes a fer el llaç? Mamà, el bebè no s’atura de plorar. Mamà, em vendràs a cercar després? Mamà, podré sortir demà vespre? Mamà, vas a comprar? Mamà…” 

En un món on se li dona tanta importància als títols, en què s’exigeix sempre una major especialització en l’àrea professional,
Torna’t especialista en l’art d’estimar."
I per acabar…
“No et preocupis per no poder donar als teus fills el millor de tot…
Dóna'ls el millor de tu.”

A vegades trobes pps que realment valen la pena. 
La setmana passada a na Ventafocs se li va espatllar aquesta petita targeta que l’ajuda connectar-se cada dia amb vosaltres, que l’allibera de la rutina diària i li permet aprendre cada dia un  munt de coses. Quina fatalitat! Deuen haver estat les meves germanastres? Algun follet informàtic amb ganes de gresca? Què faig ara? Idò simplement em vaig dirigir a l’oficina de telefonia més propera, amb el cor en la mà i la targeta en l’altra. Sinó recordo malament es deia Vomistar. Un atent príncep em va rebre i amb un gran somriure i ple d’amabilitat m'oferí una nova targeta, un nou mòdem i un nou contracte d’Internet. Tot completament gratuït, sembla de conte, eh? Però – vaig dir jo – no tindré problemes per anular l’altre contracte? Segur?
Davant la negativa a tots els meus dubtes i assegurant-me que era la millor opció,   innocent de mi, vaig seguir els seus consells. En aquests moments penso que en la meva història s’havia colat la bruixa dolenta de na Blancaneus, disfressada de dependent, una mica escanyolit, per cert.
Vaig poder connectar-me de seguida, fer-te un contracte de línia d'Internet és molt fàcil, tot i trobar-te en cap de setmana. Uff! Quin alè! Ara només em quedava la baixa.
Es veu que de baixes no en fan els caps de setmana, què estrany? Em vaig esperar al dilluns. Quants de problemes! Increïble! Inconcebible! Prohibitiu! Tota una setmana i res, pegues, temps perdut, sentiment d’impotència. Basta!!! Vaig decidir posar-me en contacte amb la meva fada*, ella sempre em dóna una mà i aquest cop tampoc em va fallar,  em va informar de tot el que havia de fer.
A) Telefonar al 1004.  Demanar: BAIXA (millor dit, BAJA)
(això fou relativament fàcil, després d’esperar una bona estona amb una música de fons que m’endevinava el pensament: I just wanna be Ok…)
B) Baixa d’Internet mòbil (més música i espera)
C) Sóc X, em pot donar  nº de línia (òbviament)  i DNI? Esperi, per favor. Comprovació de dades, tot correcte! En què la puc ajudar? – BAIXA!!- Oh.., eh… em sap greu, li han passat amb el Departament de Veu, ara la passaré directament amb el de baixes - Què? Si fa 15 minuts que sóc aquí? “&?¿?**+.
(música: I just wanna be ok…, més espera, impaciència)
D) “Senyoreta Laura Villa, en què la puc ajudar?” I jo, ben educada com és na Ventafocs li vaig amollar tot el que sentia, la fada no m’ho va dir en això, i sé que fou completament inútil pel procés en sí, però jo ja em vaig descarregar.
Vaig aconseguir que em donés les dades que necessitava, això sí, sense abans oferir-me la possibilitat de mantenir la línia amb unes condicions des del seu punt de vista immillorables -“Em pot explicar que he de fer jo amb dues línies d’Internet?”
Després de 40 minuts de música i espera i altres emocions que no seria del tot correcte explicar, vaig poder apuntar un Apartat de Correus de Madrid on so.licitar la baixa, amb el nº de línia, el meu DNI, el motiu i la signatura.
E)“Senyoreta Laura Villa, què em pot donar el número d’incidència d’aquesta telefonada, per favor?” Li vaig preguntar, ara que ja estava més tranquil.la. “Incidència? Si no n’hi ha hagut cap d’incidència!” Es rebotà ella ( sorprenentment, perquè mai perden la calma). “Sí, aquell número que tenen totes les converses” Vaig dir jo, innocentment. “Esperi” (ara ja no em va venir d’aquí) Finalment el vaig obtenir. La fada em va comentar que aquest número és molt important per agilitzar tot el procés i que és important apuntar-lo a la sol.licitud de baixa que s'envia per correu.
Gràcies fada, m’has tornat a fer un bon favor!!
Ja sabeu, amic@s meus, no us oblideu del número d’incidència, això els posa de molt mal humor, i estan obligats a donar-te’l. Ara em queda enviar la sol.licitud per carta certificada amb acusament de recepció, és clar, per sí les mosques.

*fada : en aquest cas la meva fada la vaig trobar a l’Oficina del Consumidor.

Mafalda filosofant

 
"Parin al món....! em vull baixar"

"No és cert que tot temps passat va ser millor. El que passava era que els que estaven pitjor encara no s'havien adonat."

"No seria més progressista preguntar on anem a seguir, en comptes d'on anem a parar?"

"Com sempre: l'urgent no deixa temps per a l'Important."

"No serà per ventura que aquesta vida moderna té més de moderna que de vida?"

"Sonem nois! Resulta que si un no s'apura a canviar el món, després és el món el qual ho canvia a un!"

"I al final, com és la cosa? Un duu la vida per davant o la vida es duu per davant a un?"


Què passeu un molt bon dia!!

Política, llengua i cafè.

Avui m’he aixecat animada. He anat a fer el cafè i m’he posat a llegir el diari. No sé si és el cafè o la lectura que m’ha inspirat, el fet és que feia uns dies que no seguia aquesta rutina. Després del primer glop llegeixo: “El Gobierno defenderà ante los Estados Unidos la imposición del catalán” Pàg.8.
Diguem que, per una cosa o l’altra, o per les dues, m’he despert de cop. 
Resulta que un estudi realitzat pel Departament d’Estat dels Estats Units parla de l'existència de “discriminació lingüística” en la Sanitat Balear i l’Educació Catalana.
Continuo… “No estoy muy de acuerdo”, suposadament en l'estudi, i no m’he pogut estar de pensar en el significat d’aquestes paraules del nostre govern:  O s'està o no s'està d'acord, però no a mitges. En què concretament no està d’acord? No està del tot segur del seu desacord? o simplement no es vol banyar.  L'hem de comprendre, està parlant d'un estudi fet pels de més amunt. A continuació s’afegeix… “ en las dos comunidades existe un “equilibrio natural” entre castellano i catalán…” Aquest equilibri natural em fa sentir totalment desnaturalitzada. Agafo aire i em dirigeixo a la pàgina vuit.
“La convivencia en comunidades con cooficialidad funciona razonablemente bien” Raonablement per qui?  Tanta sort que aquest “razonablemente” no fa mal a ningú, com sempre, o a tothom, com sempre. Ja estic un poc neguitosa.
“…Yo llevo la impronta de defender el castellano, mi lengua materna, y por ello tengo que entender la actitud de defensa del catalán”. Segons el diari, el nostre Sabater manifestà el seu “aprecio” per les reivindicacions de defensa  catalana. Sincerament, senyor Sabater, tant m’és si la seva llengua materna és el castellà o el xinès, però ocupant el lloc que ocupa, tant si és la seva com no, ha de defensar d’igual manera totes les llengües dels ciutadans a qui teòricament representa, tant si ho entén com no. Tant m’és que manifesti el seu “aprecio” gallardejant de la seva vèrbola, l’estimació es defensa en fets. Em sembla que li queden moltes coses per entendre, i pel que es veu, en molts àmbits de la política.
Queda clar que encara hi ha moltes coses que s’han de superar. M’he acabat el cafè. Una til.la! Doble! Per favor…

Ballem?

Avui m’han vingut unes ganes immenses de ballar. Els qui em coneixen bé saben que a pesar que les males llengües afirmen que vaig conquerir el meu príncep en just tres balls, na Ventafocs no és gaire balladora. No us cregueu tot el que diuen els contes. Així i tot, els meus peus s’han començat a moure en l’inconscient, seguit de totes i cada una de les parts del meu cos, després d’haver llegit quatre nocions bàsiques d’un ball prou conegut, del tango.  Sí, heu sentit bé, del tango, aquest ball popular i internacional de l'Argentina i l' Uruguai, mundialment associat a l'amor.
He extret alguns paràgrafs clau, per veure si a vosaltres us pica el cuquet també (“Amarse con los ojos abiertos” Jorge Bucay i Silvia Salinas)
“El més important de tot és entendre el sentit del tango, sinó entenem el sentit del ball, podrem fer les passes, però mai ballarem tango. El tango és una dansa de parella abraçada amb una abraçada que és contenció, no escanyament. Abraçar és donar amb els braços oberts i el que abraça amb els braços oberts rep amb tot el cos. Així, units, els dos integrants es desplacen en l’espai, però no és un espai qualsevol. Pel contrari, és un espai creat pels dos…”
“…És un vertader diàleg corporal i amorós, on els dos manegen l’autodeterminació, on  també hi ha moments de silenci. Un silenci que necessàriament forma part del diàleg, que l’enriqueix si volen, però no l'anul·la. En aquest diàleg, els dos poden proposar, però encara que un prengui la iniciativa del primer moviment, segons com sigui la resposta, ja sigui per velocitat, amplitud o direcció, és el següent moviment. Per això s’ha d’aprendre l’error com a possibilitat d’enriquiment.  No s'enutgin davant les errades: cerquin el contacte amb l’altre i intenteu crear plegats. Finalment, el tango és una forma d'auto coneixement, perquè coneixem les pròpies qualitats a partir de les qualitats de l'altra,  en el tango pots ser protector o protegit, dominat o dominador. Pots ser infinitament tendre, violent o, tal vegada, la mescla de tot alhora. I la meva parella és allà per mostrar-ho”
Ara m’agradaria que extrapoléssiu aquest ball a qualsevol relació que tingueu, entre amics, companys de feina,  familiars,… o amb la vostra parella estimada. No us vénen ganes d’aprendre a ballar?
He de reconèixer que he triat un ball una mica complicat per mi, però val la pena intentar-ho, no trobeu?

Les dues granotetes dins la nata

Hi havia una vegada dues granotetes que varen caure en un recipient de nata. Immediatament se n’adonaren de que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar massa temps en aquesta massa tan espessa com arenes movedisses. Al principi, les dues granotes camejaven dins la nata per a arribar a la vorera del recipient. Però era inútil; només aconseguien clapotejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Sentien que cada vegada era més difícil sortir a la superfície i respirar.
Una d’elles va dir en veu alta: “No puc més. És impossible sortir d’aquí. En aquesta matèria no es pot nedar. Ja que he de morir, no veig perquè  perllongar aquest sofriment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril”
Dit això, va deixar de clapotejar i es va enfonsar amb rapidesa, essent literalment engolida per l’espès líquid blanc.
L’altra granota, més persistent o potser més caparruda es va dir: “No hi ha manera! Res es pot fer per avançar en aquesta cosa. Tot i això, encara que s’apropi la mort, prefereixo lluitar fins al meu darrer alè. No vull morir ni un segon abans de que arribi l’hora”.
Va seguir camejant i clapotejant sempre en el mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.
I de sobte, de tant camejar i batre les anques, agitar i camejar, la nata es convertí en mantega.
Sorpresa, la granota va pegar un bot i, patinant, arribà fins a la vora del recipient. Des d’allà, va poder tornar a casa raucant alegrement.
de M. Menapace, Cuentos rodados, ed. Patria Grande.

Sobren els comentaris…

El temps que no depèn del temps

Les vacances són sinònim de descans, de relaxació, de camins sense rutines, d’escoltar els silencis i de gaudir fins i tot dels renous i dels trulls. A vegades un no pot aconseguir aquests objectius com voldria, però aquesta suspensió provisional de l’activitat sol tenir un gran avantatge, podem prescindir del rellotge.
Sí, prescindim del rellotge tot el que podem, aquell instrument tan empipador que ens marca la pauta del que hem de fer en cada moment… ara et toca aixecar-te, ara anar a treballar, ara fer el dinar, ara… però tan necessari quan vols formar part d’aquesta la nostra societat tan plena de regles i de compassos, tan artificialment puntual.
Així i tot, què bonic és el temps que no depèn del temps, en el que et pots fondre amb la natura, en el que pots escoltar el teu cos que et diu tenc gana o tenc son, o ara ja no en tenc. Una realment desitja trobar aquest moment i evadir-se de tot plegat, per deixar-se tan sols a si mateixa. En aquest precís instant et connectes directament amb el teu jo i únicament ets destorbada pels crits més o manco propers (més propers que manco) dels nins divertint-se a la piscina, o per les gotes d’aigua que et rellisquen per les cames, que no acaben de deixar-te abandonar en la inconsciència i et tornen inevitablement a la realitat.
Mama, mama, vull sortir! Mama, mama, vull berenar! Mama, mama, vull…! I la mama atén religiosament les seves demandes. Però la mare també vol, i ja tot és tan real com la vida mateixa. El rellotge torna a ser present. Les vacances no duren mai tant com un anhela. Potser un altre dia tornaré a visitar-te, amic jo, encara que sigui un instant fugaç. És bonic mentre dura.

Món de colors

7361224f4dd713a39e2aaaff36f190d5258ae960_mDe quin color és l’estiu? I el temps? I l’amor? Amic@s meu@s, tant si fa fred com calor, el color de tot el que veiem sempre ho diu el nostre cor.
A vegades tot es tenyeix roig, ben roig. Els sentiments, les emocions, l’aire que respirem, la sang que ens bull, el tot és d’aquest color. Un vermell que s’apodera de nosaltres i que a voltes ens estreny fins a no deixar-nos respirar, o deixar-nos només l’esquitx d’aire que ens permet fruir del que és estimat. Però no us dormiu, aquest roig viu és fugaç, volàtil, inconstant, mudable,… i el temps se n’ocupa sense avisar.
A vegades, el roig blaveja al pas de la pluja, és refreda, i ni tan sols la indiferència el fa potable. I donem gràcies si no s’enfosqueix, s’amarga, i el gel deixa de ser gel, només carbó. I a un l’envolta una sensació inexplicable de disgust, de buidor d’esperit i pot ser de ràbia a un no sé què. I la llum només és fosca, i la fosca és fosca, i roig només és record, i a cops ni això.
Però, estimat@s lector@s, el viu del roig potser tant fort que doni pas a tota una gamma de colors, menys vius però plens d’alegria i serenitat, menys rogencs però igual d’enlluernadors. Els vents, la pluja, la calor, el fred, el pas de temps faran que el roig es vagi desgastant, o diluint, o esblanqueint o qui sap de quin color tornarà. El que és segur és que la seva tenuïtat, si en tenim prou cura, no els restarà gens de profunditat i riquesa. I la mescla d’ afecte i tendresa que els embolcalla serviran per fixar-los eternament  a la  nostra l'ànima. Aquí la fosca no hi té cabuda.