Molta gent ha sentit a parlar de l’esquizofrènia i se n’han dit moltes coses, existeixen tot una sèrie de mites injusts, estereotips, prejudicis... Els mitjans de comunicació a vegades solen relacionar aquest tipus de trastorns amb conductes completament irracionals i agressives que criden realment l'atenció però que desgraciadament contribueixen a crear aquestes idees errònies sobre les persones que en són afectades. És important lluitar contra l’estigma de l’esquizofrènia i dels trastorns mentals en general, tot i que he de reconèixer que la visió que en tenim ha anat millorant en els darrers  anys.
Avui en dia ja no parlem de l’esquizofrènia en termes de malaltia.  És una trastorn mental que pot dificultar a la persona a diferenciar entre experiències reals i irreals, pensar de manera lògica, dominar i tenir respostes emocionals ajustades, prendre decisions i relacionar-se amb el altres. Aquestes circumstancies poden dur a qui el pateix al retraïment social i a la pèrdua d’aptituds ja apreses.
L’esquizofrènia es manifesta de forma diversa en cada persona a través de sentir o veure coses que no existeixen (com veus al seu cap), tenir por o creure en coses que no ocorren en la realitat (que algú els persegueix, que tenen poders especials, que la gent parla d’ells/elles…), estar convençuts de que els roben o controlen el que pensen, no expressen els seus sentiments, s’aïllen, es mostren apàtics, descuidats en el seu aspecte i les seves tasques quotidianes o amb comportaments incomprensibles per als altres en el camp familiar, social o laboral. Aquests símptomes no sempre estan tots presents alhora i en ocasions poden aparèixer combinats. 
S’ha de destacar que les persones afectades d’esquizofrènies són persones generalment tranquil·les, pacífiques i que no es caracteritzen per presentar agressions, malgrat els mitjans de comunicació o les idees de la població general té. Encara més, la tendència d’aquests afectats és, fins i tot, defugir i evitar situacions problemàtiques, preferint estar sols.
No es coneixen les causes reals d’aquest trastorn. Pot ser que hi hagi una predisposició genètica o adquirida, a més unes experiències infantils de patiment, alteracions cognitives com la falta d’atenció continuada i la falta de socialització adequada, creant-se un estat de vulnerabilitat. Si aquesta vulnerabilitat arriba a un grau que faci especialment sensible a la persona a l’estrès ambiental, a les drogues psicoactives o altres podria precipitar-se una crisis esquizofrènica.
El tractament inclou un conjunt de mesures farmacològiques, psicològiques i de recursos socials que tenen l’objectiu d’actuar mútuament per aconseguir la remissió dels símptomes i que l’afectat pugui integrar-se en tots els àmbits de la vida quotidiana.
És molt important treballar la conscienciació de la malaltia per part del malalts i dels seus familiars per poder donar un tractament en tots els àmbits i normalitzar, el màxim possible, la vida de la persona. Aquí he d'afegir que moltes vegades els familiars es senten desprotegits i no sempre els és fàcil trobar l'ajuda adequada per a saber com tractar les persones amb aquests tipus de trastorns.
Al voltant de l’1% de la població desenvolupa trastorns esquizofrènics al llarg de la seva vida. Se estima que cada any es diagnostiquen entre 15 y 30 casos nous per cada 100.000 habitants.
No sé si aquesta informació us ha ajudat o no, però us he de confessar que a mi m’ha anat molt bé endinsar-me en diferents pàgines webs destinades a aquests tipus de malalties.  Us demanaria que no deixéssiu de veure aquest vídeo. És tracta  d'una campanya publicitària contra l’estigma social dels trastorns mentals. 

La mamella o la llet

La lectura d’un article m’ha impulsat a escriure aquesta entrada, parlava de la dependència emocional. Afirmava que un cert grau de dependència emocional és sana i natural per a l’ésser humà ja que ens duu a crear vincles afectius amb les persones que ens envolten. Primer, quan som infants, amb els progenitors,  després amb els amics i o la parella.  El problema sorgeix quan aquest tipus de dependència ens afecta personalment i ens impedeix desenvolupar-nos en la nostra vida com a éssers independents i lliures. 
La dependència emocional que sentim cap a les persones que ens envolten  i  que estimem no ha d’impedir realitzar els nostres somnis, evolucionar com a persones i progressar en les nostres vides. Si renunciem als nostres  somnis pensant  en la felicitat dels altres, haurem renunciat a nosaltres mateixos i els llaços establerts ens faran sentir inferiors  i insegurs.
Així i tot, reconec que l’admiració i afecte que hom  pugui  sentir cap a una persona fa que a vegades es faci difícil adonar-nos que en depenem, simplement perquè el que aquesta persona ens aporta és  veritablement bo per  nosaltres i  fins i tot ens ajuda a descobrir els propis somnis o a nosaltres mateixos.  Llavors, on es troben els límits? Potser el vertader problema es troba quan ens  sentim incapaços de seguir endavant sense aquest vincle, la qual cosa denota la clara dependència. Les paraules següents pot ser ens poden ajudar a entendre el que vull dir:
Tens fam de saber
fam de créixer
fam de conèixer
fam de volar…
Pot ser que avui
jo sigui la mamella
que dóna la llet
que aplaca la teva fam…
Em sembla fantàstic que avui
vulguis aquesta mamella.
Però no oblidis això:
no és la mamella que t’alimenta…
És la llet!”
Extret del llibre “Déjame que te cuente” de Jorge Bucay
 
Així que…  hem de compartir emocions, somnis, afectes; hem d’estimar i deixar-nos estimar,  però alhora, valorem la importància de ser independents. Siguem lliures!

Les aparences enganyen...

Jutjar abans d'hora és un costum que més d'una vegada ens pot donar males passades. 


Cans i moixos,… o moixes.

Sempre s’ha dit que el ca és el millor amic de l’home i crec que hi ha moltes raons per afirmar-ho. Així i tot, mentre estava escrivint la frase anterior, el meu cap no ha pogut deixar de pensar per què no es diu que és el millor amic de la dona. O és que a les dones no els agraden els cans? I què en diem dels moixos, també són els millors amics de l’home (o el segons millors amics)? I de les moixes? Són manies meves o sempre es solen relacionar els cans amb els homes i els moixos amb les dones? És duen realment tan malament els cans i els moixos?
Sense entrar en l’estèril discussió de si ens estimen més el cans o els moixos, hem de reconèixer que fa molt de temps que els moixos estan lligats a la història de la humanitat. La seva relació ha estat perseguida en algunes èpoques però també estimada en d’altres i  actualment ha agafat als cans en popularitat i acceptació com animal de companyia. La veritat és que la semblança dels moixos amb l’home és més que evident.
Els moixos elegeixen el lloc més còmode de la casa, se’n van si no estan satisfets i es posen molt nerviosos si se’ls vol atrapar. Són afectuosos i seductors quan volen convèncer d’alguna cosa, són insistents i exigents. Els agrada barallar-se per una moixa i acudeixen de seguida davant els miols de les moixes en zel, viuen pel sexe i, per altra part, solen presumir amb la coa.  Els moixos solen marcar el seu territori,  no reconeixen a les seves cries i es solen rentar les mans.
En aquest moment no sé si les semblances es donen només en l’home, considerant a tota l’espècie humana, o només a l’home en particular. Ho he tret d’un pps i no s’especificava gaire, així que, com sempre, us ho deixaré a la vostre elecció. A vegades la llengua té aquestes imprecisions, s’acabaran algun dia?
Per cert, els moixos viuen com volen, l'home també i jo, com puc!.

L’elefant encadenat

Avui fa un dia ennuvolat, però enlloc d’endinsar-me en la melangia, he deixat que un raig de llum entri dintre meu. A vegades una troba la llum on menys l’espera, simplement i no és el primer cop que ho dic, s’han d’obrir bé els ulls. Llegint llegint, com no, m’he topat amb un conte interessant  i he pensat que avui vendria bé contar-lo, i potser a vosaltres llegir-lo. És tracta de “L’elefant encadenat”, d'en Jorge Bucay.
“Quan jo era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circ eren els animals. Em cridava especialment l’atenció l’elefant que, com més tard vaig saber, era també l’animal preferit per altres nens. Durant la funció, l’enorme bèstia feia gala d’un pes, una grandària i una força  descomunals…  Però després de la seva actuació i fins poc abans de tornar a l’escenari, l’elefant sempre romania fermat a una petita estaca clavada enterra amb una cadena que l’empresonava una de les seves cames.
Així i tot, l’estaca era només un minúscul tros de fusta escassament enterrat uns centímetres. I, encara que la cadena era gruixada i poderosa, em semblava obvi que un animal capaç d’arrancar un arbre de quall amb la seva força, podria alliberar-se fàcilment de l’estaca i escapar-se.
El misteri segueix semblant-me evident.
Llavors, què el subjecte?
Perquè no se’n va?
Quan tenia cinc o sis anys, jo encara confiava en la saviesa dels majors. Aleshores vaig demanar a un mestre, un pare o un oncle pel misteri de l’elefant. Algú m’explicà que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat.
En aquell moment vaig fer una pregunta òbvia: “Si està ensinistrat, per què l’encadenen?”
No record haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps, vaig oblidar el misteri de l’elefant i l’estaca, i només ho recordava quan em trobava amb altres que també s’havien fet la mateixa pregunta alguna vegada.
Fa alguns anys, vaig descobrir que, per sort per mi,  algú havia sigut el suficientment savi com per a trobar la resposta:
L’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat fermat a una estaca semblant des que era molt, molt petit.
Vaig tancar els ulls i vaig imaginar a l’indefens elefant recent nascut subjecte a l’estaca. Estic segur de que, en aquell moment, l’elefantet va empènyer, estirar i suar tractant d’amollar-se. I, a pesar dels seus esforços, no ho va aconseguí, perquè aquella estaca era massa dura per a ell.
Vaig imaginar que s’adormia esgotat i que al dia següent ho tornava a intentar, i al següent, i a l’altre,… Fins que, un dia, un dia terrible per a la seva història, l’animal acceptà la seva impotència i es resignà al seu destí.
Aquell elefant enorme i poderós que veiem en el circ no s’escapa perquè, pobre, creu que no pot.
Té enregistrat el record de la impotència que sentí poc després de néixer.
I el pitjor és que mai s’ha tornat a qüestionar seriosament aquest record.
Mai més va intentar tornar a posar a prova la seva força…"
Aquest conte s'ha acabat i si no és mentida és veritat.
Em sembla que ara vos toca fer-hi un poquet de feina. Quantes vegades hem deixat de fer una cosa pensant que no seríem capaços de fer-la?

Les llengües… netes!

En la darrera entrada vaig mostrar-vos la carta d’una senyora, que en to irònic i bastant d’humor criticava, des del meu punt de vista amb molta raó, la massiva utilització de paraules angleses. Jo, sincerament, contra l’anglès no hi tinc res, ans al contrari, la meva feina hi està directament relacionada i en gaudeixo com la que més. Però l’ús excessiu de paraules d’altres llengües, obviant les pròpies sempre repercuteix negativament en la nostra. Perquè ho fem a això? Volem semblar més moderns o més cultes? Posseïm una llengua rica, amb la que ens és possible expressar tot el que volem dir i el que no ens podem callar.  Una llengua plena, útil en tots els àmbits, tant en els informals com en els més formals, encara que a vegades ens ho posin en dubte. Reconec que a vegades hem de recórrer als manlleus d’altres llengües precisament perquè no existeix la paraula adequada per nomenar el que volem nomenar, però una cosa és l’adopció de certes paraules per motius justificats, i l’altre és menystenir les nostres.
Per altra part, conèixer llengües comporta tota una sèrie d’avantatges que no podem deixar de tenir en compte. És una manera d’obrir-nos al món, de relacionar-nos,  d’entendre altres cultures, de desenvolupar les nostres estructures mentals, de millorar l’empatia i fins i tot diria que l’autoestima,… I sóc clarament partidari d’aprendre com més llengües millor. Així que, amics meus, aprenem idiomes, enriquim-nos, però barregem-los el menys possible.
Me n’adono que aquest comentari m’obri les portes a tot un seguit de possibles observacions, anirem fent!

Du yu espic inglish?

Fa temps, un bon amic em va enviar un arxiu que contenia una carta molt interessant dirigida a un conegut programa de ràdio. Com que avui l'he recordada i sincerament, no m'acabava de venir la inspiració (no ho digueu a ningú) he decidit mostrar-la-vos. Deia així:
"Des que les insígnies s'anomenen pins, els marietes gays, els menjars freds lunchs, i els repartiments de cinema càstings, aquest país no és el mateix: ara és molt, moltíssim més modern.

Abans els nins llegien historietes enlloc de còmics, els estudiants aferraven pòsters creient que eren cartells, els empresaris feien negocis enlloc de business, i els obrers, tan ordinaris ells, treien la carmanyola al migdia enlloc del tupper-ware.
Jo, a l'escola, vaig fer aeròbic moltes  vegades, però, ximpleta de mi, creia que feia gimnàstica. Ningú és realment modern si no diu cada dia cent paraules en anglès. Les coses, en un altre idioma, ens sonen molt millor.
Evidentment, no és el mateix dir bacon que panxeta, encara que tinguin el mateix greix, ni hall que vestíbul, ni inconvenient que handicap... Des d’aquest punt de vista som moderníssims. 
Ja no diem coca, sinó plum-cake, ni tenim sentiments, sinó feelings. Traiem tiquets, comprem compactes, mengem sandvitxos,  anem al pub, practiquem el ràpel i el ràfting; enlloc d’acampar, fem camping i,  quan vénen els freds, ens netegem els mocs amb kleenex.
Aquests canvis de llenguatge han influït en els nostres costums i han millorat molt el nostre aspecte. Les dones no utilitzen mitges, sinó pantis i els homes no utilitzen calçons blancs, sinó  eslips, i després d'afaitar-se es posen after-shave, que deixa la cara molt més fresca que el massatge.
Actualment ja no correm, perquè córrer és de covards, però fem footing; no estudiem, però fem màsters i mai aconseguim aparcar però sempre aconseguim un pàrking.E l mercat ara és marKeting, l’autoservei, el self-service; l’escalafó, el ranking i el representant, el manager. 
Els importants són vips, els auriculars walkman, els llocs de venta stands, els executius yuppies; les mainaderes baby-sitters, i fins i tot nannies, quan el parlant moderns és, a més, un snob irredempt.
A l’oficina, el cap està sempre en meetings o brain storms i quasi sempre amb la public-relations!, mentre l’assistent envia mailings i organitza trainings; llavors se n’anirà al gimnàs a fer gim-jazz, i es trobarà amb totes les de la jet, que vénen de fer-se liftings, i amb alguna top-model amant del iogurt light  i el body-fitness.
L’arcaic aperitiu ha donat pas als cocktails, on s’afarten de bitter i de roast-beef que, encara que sembli el mateix, engreixa molt menys que la carn.
Vosaltres, sense anar més lluny, treballeu en un magazine, no en un programa. A la televisió, quan el presentador diu varies vegades OK i  balla com una baldufa per l’escenari la cosa s’anomena show, ben diferent, com saben vostès, de l’antiquat espectacle; si el show és heavy és que conté carnassa i si és reality sembla que el difunt diari “El Caso”, però en modern. Entre i entre, per descomptat, ja no posen anuncis, sinó spots que, a part de ser millors, ens permeten fer zapping.
Esper que vos hagi agradat… jo abans de llegir-lo no sabia si tenia stress o és que estava fins als co…(collons, ja em perdonareu.)”.
Juan Salvador Gaviota és una preciosa faula escrita per Richard Bach amb un més que interessant missatge. Ens narra la història d’una gavina que no es conforma en la simple recerca de menjar, sinó que a través de la seva gran passió, volar, intenta transgredir els límits imposats per la multitud i pot ser també per ell mateix. El nostre protagonista persegueix la màxima llibertat mitjançant el perfeccionament i domini del vol. Aquest afany per l'auto superació fa que sigui expulsat de la bandada a la qual pertany, però això no fa que en cap moment deixi de perseguir els seus somnis.
L’autor ens ve a dir que mai hem d’abandonar els nostres somnis per poder  ser el que volem ser , encara que en la lluita no siguem sempre acceptats en alguns grups. En definitiva, és més important ser feliç en sí mateix  que amb els altres. Hem de cercar la llibertat total, però també afrontar les conseqüències que vagin amb ella, aprenent cada dia més i tractant d’ensenyar als altres el que hem après, ja que podem aprendre d’ells i ells de nosaltres. No ens hem de sotmetre al que ens “talli les ales” per tal de seguir amb els propis anhels en la vida; cerquem sempre la manera de continuar lluitant i, finalment, encara que a vegades sembli  que tot el món ens doni l’ espatlla i estiguem sols, sempre haurà algú que persegueixi el mateix que  nosaltres; en darrer terme, veurem que la  vida vendrà determinada per la manera com la somiem i per la nostra perseverança i dedicació. 
La lliçó és magistral, la lluita per la pròpia llibertat, la necessitat d’afrontar les pròpies limitacions per arribar a ser el que un pot arribar a ser, desenvolupant el màxim el propi potencial, desafiant les regles, desafiant-nos a nosaltres mateixos. Amics, jo vull ser lliure! Però també necessitem tocar de peus a terra, hem de volar, encara que sigui en esperit, però no podem deixar de banda els lligams que ens hem anat creant al llarg del nostre camí, tampoc seria just. Sabrem trobar l’equilibri? 


http://www.scribd.com/doc/519444/Juan-Salvador-Gaviota

Noia a la finestra



Títol: Noia a la finestra
Autor: Salvador Dalí
Any de realització: 1925
Lloc actual: Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, Madrid 
 
CONTEMPLACIONS

Mireu-la
Equilibrada dins del desequilibri
Dins una pau, tranquil·la
Observant l’infinit
Abstreta en pensaments
Abstreta en sos sentits
Sense veure que algú vigila.
I milers d’ulls la fan seva
Imaginant el que mira
Mirant el que no es mira
Participant de l’espera.

I ella,
Inconscient de les mirades
Es deixa dur, distreta
Mirant la mar, coqueta
Que la convida a somiar.
I ressegueix l’ona, càlida
Que forma part de l’engranatge
I ambdues mostren el miratge
Que ens allibera del pensar.

Els colors m’hipnotitzen
Trobant la calma i el desig
De ser part d’aquest en quadre
Del nostre mestre, gironí.

La besada de n’Iker

Què ja l'heu vista? 
Avui al matí he anat a comprar el diari per assabentar-me una mica de les noves que ens envolten. Noves, molt noves, no n’hi havia, tot era més o menys el mateix de sempre, tot vell i mal de coure. Així i tot, m’ha sorprès que, després d’haver passat tots aquest dies, encara es fes tant de ressò de la besada de n' Iker a la preciosa presentadora.
La veritat és que fou un moment únic, inesperat, extraordinari, i per descomptat, extremadament romàntic. Però, tant com per menjar-ne per berenar, dinar i sopar? Jo, que no em puc quedar amb la simple besada, hi he reflexionat una estoneta.
Perquè ens sorprèn tant aquest fet? Ens ve de nou la seva espontaneïtat? És que pensem que aquestes coses només passen a casa d’altres? És pura enveja? O simplement és perquè ens hi sentim identificats? Ens agrada pensar que els famosos són increïblement feliços o  mitifiquem la seva felicitat sense adonar-nos? Potser ens conviden a somiar, a desitjar el que nosaltres no tenim, o tenim però no som capaços de valorar. En qualsevol cas, penso que tendim a  idealitzar aquests tipus d’esdeveniments.
Crec que us deixaré una estoneta pensant-hi. Només vull afegir que una besada d'en Piquer hagués estat molt més estimulant, sobretot pels colors de fons.
Per cert, somiar és de franc…

Decepció i indignació...

Amics meus, estic profundament decepcionada i indignada amb la situació que patim els mestres i professors, els pares, però sobretot i per damunt de tot, els nostres fill/es. El nostre sistema educatiu s'està degradant a marxes forçades, com si ja no li bastàs totes les sacsejades que va rebent al llarg dels anys. Estic parlant, ni més ni manco, de la massiva reducció d'interins que ha esdevingut per el curs que ve. Segons una notícia de l' Última Hora d'ahir a les Illes Balears ens lleven ni més ni menys (o potser encara més que menys) 400 professors interins. Ahir, després de llegir la notícia em vaig indignar tant que vaig decidir no escriure el comentari per intentar meditar-la i ser el més objectiva possible. Però avui els sentiments no han millorat, i a més hi he d'afegir la meva profunda decepció envers aquells que prenen aquestes decisions tan assenyades que ens fan tant de bé a tots. 
Parlo com a mestra, com a mare, com a ciutadana que no pot consentir de cap de les maneres que es produeixi aquesta situació. 
Parlam d'una reducció dels interins com si parléssim d'una reduir el que no és necessari, el que sobre, i... amics meus, els interins són mestres i professors també. Estan reduint 400 professors a les illes! Després, encara ho intenten dissimular dient que la majoria són especialistes i AD (atenció a la diversitat)  i suprimint plans com els d'acolliment, tant necessaris a la nostra Comunitat. Què suposa això? Augment de ratios, de 30 a 35, o fins i tot 40, disminució de recursos humans (ja no parlo dels altres) i això es tradueix inevitablement en la reducció de la qualitat de l'ensenyança. 
Tenc fe i confio plenament amb la professionalitat dels nostres professors i mestres, interins i no interins, que lluitaran per tal que els nostres infants surtin el més preparats possible, però amics meus, lluiten i lluitam perquè ja hi estam avesats, però miracles no en fem. Com es pot dur una classe, suposem de 28 o 29 alumnes, algun amb necessitats educatives especials, d'altres amb problemes d'aprenentatge, potser algun amb un caràcter més o menys agressiu, d'altres procedents de països estrangers (fins i tot amb un alfabet completament diferent al nostre), i per descomptat, alguns alumnes  amb una capacitat d'aprenentatge molt bona i que tampoc podem obviar. Recordau, no tenim professors de suport ni AD, ni pla d'acolliment, ... el professor/mestre és tot sol. No estic parlant d'una classe imaginària, són grups-classe ben habituals en les nostres escoles, i parlo per experiència. Us imagineu una classe actual d'Institut  amb 40 alumnes? Torn a dir, tenim grans professionals, però no fem miracles.
I, per acabar, puc acceptar que hi hagi crisi, i quan ens han reduït el sou no he piulat ni poc ni gens, però... que després facin el que fan i surtin anuncis publicitaris i demagògics a la radio i per altres mitjans de què es fan plans de lectura excepcionals i moltes altres coses, amb el que costen... jo no ho puc consentir. Ja no parlo del molts altres forats  i pous existents. Voldria veure quines campanyes faran des de la Conselleria al començament del curs vinent.
Però no dramatitzem, segur que qualsevol d'aquests tan espavilats tendrà molta més vèrbola que jo i em rebatrà el que estic dient amb paraules formoses i convincents. Jo no en sé d'aquestes coses, només parlo amb el cor. Així i tot, la realitat és la que és, i no canviarà a no ser que ens hi posem de debò.
Un missatge d'esperança, no us amargueu molt l'estiu, a fi de comptes només parlem de l'educació i del futur dels nostres infants, Espanya ha guanyat el mundial de futbol i tots podem ser feliços i menjar anissos. Bon estiu!

Atenció... nou descobriment!!

M'he assabentat d'una cosa que m'ha cridat molt l'atenció, i que després de trenta-cinc anys de considerar-me part d'aquest col.lectiu, encara m'ha sorprès més . Per això us ho he comunicat de seguida.
S'ha considerat per part de la Chemical International Associate incloure un nou element químic a la Taula Periòdica d'Elements. 
ELEMENT: DONA
SÍMBOL: Do
DESCOBRIDOR: Adam
MASSA ATÒMICA: Acceptada en 53,6 Kg., però se sap que varia entre 40 i 200 Kg.
APARICIONS: En copioses quantitats a totes les àrees urbanes.

PROPIETATS FÍSIQUES:
1. Superfície normalment coberta per una capa de pintura (discutible).
2. Bull per qualsevol motiu, es congela sense raó coneguda (sense comentaris).
3. Es fon si se li aplica un tractament especial (no discutible, probable o possible).
4. Amargant si s'utilitza incorrectament (podem utilitzar moltes altres paraules).
5. Es troba en diversos estats des de metall verge fins mineral comú (no procedeix)
6. Cedeix si s'aplica pressió als llocs apropiats (a vegades són mal de trobar aquests punts).
7. Capacitat auditiva discriminatòria el que li permet sentir el que li interessa i ometre el que no (totalment cert).
8. Es deteriora amb molta lentitud fins els 35 anys, però arribats a aquest punt, la degradació s'accelera de manera irreversible (m'estic començant a preocupar)
9. Si li creix molt el pit, ningú sap de quin color té els ulls (perquè... no se li veuen)

PROPIETATS QUÍMIQUES:
1. Mostra gran afinitat per l'or, plata i un ampli espectre de pedres precioses (discutible).
2. Absorbeix grans quantitats de substàncies cares (discutible).
3. Pot explotar de forma espontània sense advertiment previ i sense raó coneguda (segur que ni ha alguna raó).
4. Indissoluble en líquids, però incrementa significativament l'activitat en saturar-se d'alcohol (possible).
5. El més potent agent reductor de diners conegut per l'home (em sap greu, ho he de discutir).


UTILITZACIÓ HABITUAL:
1. Altament decorativa, especialment en cotxes esportius (és ben vera, totes ho som)
2. Pot ser de gran ajut per a la relaxació (a vegades...).
3. Agent netejador molt efectiu (sense comentaris).
4. Relació simbiòtica amb l'home: ella cuina - l'home menja (ummm, perdonau, canvio simbiòtica per parasitària).

PROVES:
1. L'espècimen pur es torna rosa en descobrir-lo en el seu estat natural (ni idea).
2. Es posa verd quan es col·loca al costat d'un espècimen de millor qualitat (només verd?).

PERILLS:
1. Altament perillosa excepte en mans molt experimentades (ho som tant?).
2. És il·legal posseir-ne més d'una, encara que se'n poden mantenir diverses en llocs diferents mentre els espècimens no entrin en contacte directe (es poden posseir? n'esteu segurs?).
3. Llengua bífida que pensa el que diu sense dir el que pensa (no ho sé, jo sempre sol escriure el que pens i pensar el que escric).

L'altre dia vaig publicar un acudit una "mica" feminista, ho reconec. Avui, per compensar l'altre he publicat aquest. Realment no sé si el compensa del tot, però esper que us hagi agradat.  Què consti que no sóc  feminista, i molt menys masclista, però crec hem de ser capaços de riure'ns una mica de nosaltres mateixos. 
Agafau-vos-ho amb humor... eh!

Jo vull un pop!


Ara que ja ha acabat el mundial i que ja no sentim a parlar del pop endevinaire, no trob que sigui just per ell deixar-lo en l'oblit. Sembla que, després de l'esforç patit aquest any, el nostre estimat pop s'ha retirat a descansar, ni més ni menys que durant quatre anys. Qui no voldria ser pop? O, millor dit, qui no voldria ser el Pop Paul?
Jo, que tenc un caràcter eminentment pràctic, i veient els molts bons resultats obtinguts, trob que hauríem d'explotar més aquest recurs. I, fins i tot, hauríem de cercar entre els seus parents criatures d'eficàcia semblant. I, na Ventafocs, per descomptat, en vol un. 
De què em serviria? Idò parau orelles (o els ulls). No us agradaria que algú us ajudàs a prendre les decisions diàries, sense haver de preocupar-vos de res més? Què he de fer avui per dinar? On vaig a passar la tarda? Amb que rent aquesta camisa, amb lleixiu o ...? No fa falta que em contesteu. Ja sé que semblen qüestions purament trivials, ... no ho semblen, ho són, però a mi ja em descarregarien un poquet i el nostre pop no perdria la pràctica. I... per altra part, us imaginau tenir a casa un ésser amb vuit braços per a vosaltres sols (o soles)? No em vull tornar polissona, però la idea no em desagrada gens ni mica.
I ara, parlant seriosament, o tot el més seriós que una pugui parlar d'aquest tema... És normal que mitja humanitat estàs pendent del que ens deia un benaventurat pop? El millor de tot és que  l'entremaliat s'ha guanyat la seva credibilitat . No m'estranyaria que ben aviat surti alguna franquícia de pops endevinaires i d'altres articles diversos per complementar-los. No vull ser pesada, però jo en vull un! 
El que ja m'estranya molt més és que no hàgim sentit a cap Societat Protectora d'Animals  protestar per a la sobreexplotació del nostre pop en qüestió. El pobre animal deu haver quedat exhaust després de l'estrès sofert  darrerament.
El que ningú pot negar, amics meus, és que ens ha donat molt per parlar, encara que siguin de coses trivials i mundanes.

País Petit. Lluís Llach


Avui, quan he vist els vostres comentaris, m'he quedat sense paraules. I he tengut un impuls d'afegir aquesta entrada. Us la dedico de tot cor.
Moltes gràcies

El Petit Príncep

Supòs que ja n'heu sentit a parlar d'aquesta joia de la literatura infantil, escrita per Saint-Exupéry. Un història preciosa, dolça, màgica,... capaç de ser entesa pels més petits i també per la majoria de grans. Una història que ens fa reflexionar sobre el vertader significat de la paraula amistat. 
Amistat... quina paraula més completa, plena de llum i de matisos, complexa i al mateix temps tant simple i senzilla, com no pot ser d'altra manera. Defineix un estat entre dues persones, un lligam afectuós, un sentiment universal, entès i desitjat per tothom. I alhora potser extremadament concret i particular, que cada qual el sent i el viu a la seva manera, o a la manera dels dos que el comparteixen.

I quan el Petit Príncep coneix i es va acostant a la guineu, un no pot deixar de voler ser domesticat i deixar-se domesticar, creant un vincle de necessitats mutu, enriquidor, esplendorós. I un gaudeix com la guineu, amb la guineu, de l'hora prèvia a la trobada, somrient amb ella, com ella. Permet a l'amic apropar-se un poc més que el dia anterior, i el  deixa entrar sigil.losament dins el seu cor, quasi bé sense adonar-se'n. I quan ja n'és conscient ja no se'l pot treure, ni vol, i... encara que vulgui.

Quantes veritats podem extreure d'aquest llibre! Tantes vegades repetides i dites d'una manera tan sòbria i elegant que un sembla que no se les acaba de creure. 

"L'essencial és invisible als ulls"
"És el temps que has perdut amb la rosa el que la fa important"
"Un és responsable del que ha domesticat"
"Els homes del teu país cultiven mil roses en un sol jardí... i no troben el que busquen... I en canvi el que busquen es podria trobar en una sola rosa o en una mica d'aigua..." 

No és un llibre conegut de bades, veritablement inoblidable, únic entre tots els llibres, talment com les mateixes amistats. I és que a través de les seves paraules sembla que una s'hagi deixat amansir. I igual que li passa a la guineu que gaudeix del vent que remou el blat, perquè li recorda al seu estimat amic, jo mir el llibre i em somriu, i mir la Lluna i em somriu, i mir...  i replec tots aquests somriures i els guard dins el meu cor com si fossin tresors,... els meus tresors!

Us convid a llegir-lo o a rellegir-lo i mesclar-vos entre les seves paraules.

Qui s'ha endut el meu formatge?

Qui s'ha endut el meu formatge?

"Vet aquí que una vegada, fa molt de temps, en un país molt llunyà, vivien quatre petits personatges que recorrien un laberint cercant el formatge que els alimentés i els fes sentir feliços."
Així comença aquesta meravellosa faula escrita per Spencer Johnson, un autor d'èxit internacional amb milions d'exemplars venuts en vint-i-sis idiomes. A través d'ella, l'autor ens transmet tota una sèrie de valuoses ensenyances per entendre aquest món actual, ple de canvis constants que fan que un no tengui temps d'adaptar-se al presents quan ja ha de començar a pensar en els propers.
Els quatre personatges d'aquesta enginyosa faula pretenen representar les parts simples i complexes de nosaltres mateixos. Imagineu-vos qualsevol dels canvis que heu hagut d'afrontar en la vostra vida.
Algunes vegades detectam la necessitat de canviar abans i tot que el canvi es produeixi, o de seguida que veiem que el canvi és imminent , ja cercam  la  manera com fer-li front, els dos ratolinets representen aquesta manera d'actuar.
Així i tot,  ¿Qui de vegades no té una part d'ell que es nega i es resisteix a aquest canvi, per por a que no condueixi a una cosa pitjor? Aquest és n' Hem.
O, encara que al principi ens costi acceptar -ho, aprenem a adaptar-nos-hi a temps quan comprenem que ens pot conduir a alguna cosa millor, aquest és en Haw.
El fet és que al llarg del llibre, els quatre personatges ens fan reflexionar sobre la importància que té aprendre a acceptar aquests moviments inevitables que es produeixen en la nostra vida.
El 'Formatge' del conte representa qualsevol cosa que vulguem assolir -la felicitat, una feina, diners, amor- i el laberint és el món real, amb zones desconegudes i perilloses, carrerons sense sortida, racons foscos i cambres plenes de formatge. El Formatge no s'atura de moure's. Hem d'ensumar el Formatge freqüentment per saber quan es torna ranci.  Quan més aviat ens oblidem del Vell Formatge, més aviat podrem gaudir del Nou. Hem d'assaborir l'aventura de moure's amb el mateix formatge i fruir del seu gust en tot moment.
El llibre és molt amè, agradable de llegir, a qualsevol edat. El podeu aplicar a la vostra vida, des de l’estudiant que ha de canviar d’escola, d’amics, de barri, etc… fins a qualsevol  persona que ha de fer front a noves situacions en l’empresa que treballa... També es pot aplicar a qualsevol situació personal: malaltia, separació , acceptació de la mort, etc…
Ens pot ajudar a adonar-nos que encara que ens sembli impossible, hi podem fer front, i que com més aviat ho fem, més fàcil ens serà.
Si al final us decidiu per llegir aquest llibre, desitj de tot cor que us agradi i que ho aprofiteu tant com jo he fet.

No te salves


 Sóc una enamorada de'n Mario Benedetti, què hi farem?

No te salves

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo
pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo
Mario Benedetti

Avui, un acudit.

Els homes són com les Vacances
              No duren abastament.

Els homes són com els Plàtans
              Més vells, menys durs.

Els homes són com el Temps
              No pots fer res per canviar-lo.

Els homes són com el Cafè 
              Els millors són calents, forts i et tenen desperta tota la nit.
Els homes són com l' Ordinador
              Difícils d'entendre i constantment sense memòria.
Els homes són com la Publicitat
              Mai s'ha de creure ni una paraula del que diuen. 
Els homes són com el Compte Bancari
              Sense doblers no generen interès. 

Els homes són com les Crispetes
              Et satisfan, però només per poc temps.
Els homes són com les Nevades
              Mai es sap quan arriben, quants centímetres o quant de temps duraran.
Els homes són com les Fotocopiadores 
              Només serveix per a la reproducció
Els homes són com un Parquímetre
              Tots els bons llocs bons estan ocupats, els altres reservats.


Per totes les lectores i per tots els lectors comprensius, simpàtics i entretinguts que es passin pel meu blog.
Una abraçada. 

Per pensar-hi

Sóc aquí, esperant desesperada en un bar petitet de Palma. Amb els nervis a flor de pell. Desitjant uns resultats que no arriben, i que no estic segura si vull que arribin. Avui només prenc un suc. Mentre, no deixo de pensar en unes paraules d'un pps que m'enviaren ahir. És bastant conegut, em sembla, però no està de més recordar-ho i afegir-hi les pròpies reflexions. Tal vegada vosaltres hi podeu afegir les vostres.
Deia així:
"La paradoxa del nostre temps és que: tenim alts edificis  però baixa tolerància, autopistes amples però perspectives estretes.Gastem més però tenim menys, fem més compres però tenim menys alegria. Tenim més educació però menys sentit comú, més coneixements però menys comprensió, més experiència, però també més problemes,... Més medicines però menys salut, fumem massa, bevem molt, ens riem poc. Conduïm molt de pressa, caminem ràpid sota la pluja, anem molt tard a dormir, ens llevem cansats. Llegim molt poc, mirem massa la televisió, i quasi bé no resem. Les nostres possessions creixen però el nostre món s‘encongeix. Quasi bé no ens estimem i ens odiem massa sovint. Coneixem el nivell de vida dels nostres companys, però no cóm viuen. Anem a la Lluna, però ja no anem a veure els nostres veïns. Hem conquerit l‘espai exterior, però no coneixem el nostre interior. Fem coses cada cop més grans, però no millors. Podem desfer els àtoms però no els nostres prejudicis.Tenim més informació, però sabem menys. Planegem millor les coses, però encertem menys. Hem après a ser ràpids, però no hem après a esperar.És l‘època de la benzina ràpida i les digestions dolentes, els homes grans i les ànimes petites, el profit ràpid i les relacions difícils.És el temps dels viatges ràpids, dels bolquers d'usar i llençar, de la moral d'usar i llençar,de les relacions d'una sola nit, i del sobrepès"
I jo no puc estar d’afegir…
Veiem, però no mirem. Sentim, però no escoltem. Vivim, però no experimentem la vida en plenitud.
Critiquem els altres, deixant entreveure la nostra pròpia inseguretat, però no acceptem les crítiques, encara que ens ajudin a ser millors persones.
No amollem el passat, desitgem massa el futur i no gaudim del present.
Ens posem nerviosos per ambicions que pensem que ens ompliran i no estimem el que ens dóna veritable pau.
Ampliem llistes d’amistats per sentir-nos estimats i volguts, quan l’AMOR, en majúscules, no es troba en una llista, sinó que comença per un mateix.
I per altra part, no posem preu als bons amics , però ens costa demostrar l’afecte que sentim, que és realment el que nodreix les vertaderes amistats.  A vegades  ja és massa tard quan un se n'adona. 
Les abraçades es perden, les besades s’obliden, les paraules es fonen. No oblideu que l’únic que ens fa reviure en aquesta vida tan insulsa són les emocions que fan que el cor d’un tremoli.
Ja he acabat de berenar, i l’espera també. No hi ha hagut sort, o potser sí que n’hi ha hagut. Un no sap mai on la trobarà.

Cavallers, castells i donzelles

Sóc a la sala d’espera de la consulta del metge. Pura rutina, gràcies a Déu. Estic esperant la cridada i mentre aprofito per acabar de fer les meves reflexions diàries. Avui al matí quasi no me n'he temut del gust del cafè. L’he pres d’una tirada i he continuat amb la lectura d’un dels llibres que ahir vaig decidir emportar-me’n, “El Caballero de la Armadura Oxidada” de Robert Fisher. Es veu que és un best seller conegut arreu del món, i això em fa pensar que no li cal gens de propaganda ni recomanació. Per tant, enlloc de contar-vos la història he optat per tractar-vos transmetre les sensacions viscudes arrel de la lectura, tal com us vaig prometre ahir.
He sentit la connexió més profunda que mai hagi pogut sentir amb la lectura d’un llibre. La qual cosa no sé  fins a quin punt és especial, ja que no he llegit tant com voldria. Però el fet és que he recorregut el camí del nostre cavaller talment fos el meu, he sentit totes i cada una de les seves emocions com si fossin les meves i he gaudit del seu destí final desitjant de tot cor que fos el meu propi destí.
Un cavaller, engolit pel seu propi arnès, recorre el camí de la Veritat per tal de desprendre-se'l. Qui de vosaltres no porta el seu propi arnès? Penseu-hi. A vegades un no n’és conscient o fa tant temps que el porta que pot arribar a pensar que forma part del seu propi jo. Un ha d’escoltar els seus silencis, conèixer-se, afrontar les pors i angoixes… com fa el nostre protagonista. El camí és dur, difícil, però la recompensa és indescriptible. A ell l’acompanyen el savi Marlí, un esquirol i un colom, els quals el guiaran incondicionalment en la recerca de la veritat, compartint les seves llàgrimes i les seves alegries. Jo ja he identificat el meu Marlí, o Marlins, i també els meus esquirols i coloms. Ja ho he fet, amics meus.
El nostre cavaller a la fi arriba al cim de la muntanya. Allà se n’adona de la necessitat d’estimar-se a sí mateix, i d’aquesta manera ser capaç d’estimar als altres i de poder rebre el seu amor. El cavaller ja no és cavaller, és alhora rierol, Lluna, Sol, és un amb l’Univers. El nostre cavaller ara ja “és AMOR”.
Esper que els qui l’hagin llegit en tingueu bons records. I qui no ho hagi fet us hagi picat el cuquet de fer-ho. Ara us he de deixar, acabo de sentir el meu nom.

Un cafè com Déu mana.

Primer dia de vacances… un cafè com Déu mana, intens, saborós, una injecció de cafeïna per a començar bé el dia. I de fet li he començat, més que bé , diria.
M’he aixecat prestet. La sang em bullia, notava com em recorria el cos cremant-me dolçament. Un desig irreprimible d’obrir-me al món, potser només al meu món, però per mi ja és suficient. Estic sofrint un canvi, seriós, transcendental, però no em preocupa. Tinc la sensació que estic prenent la direcció correcta.
Vull llegir, tenc unes ganes quasi bé incontrolables de devorar paraules, de mesclar-m’hi, i de mesclar-les dintre meu com fent-ne un pastís. I després oferir-lo a qui el vulgui tastar. I m’he dirigit a un lloc on no podia quedar defraudada, a la pastisseria més propera, de paraules… és clar. I allà, asseguda, enmig de tots els llibres ens hem creuat la mirada, i un somriure instantani ens ha sortit a les dues. Una persona extremadament agradable, amb veu angelical, suau, tranquil·litzadora. I com si no fes ni dues hores que ens haguéssim vist ens hem posat a parlar. De tot i de res. Del que som i del que volem ser. I del que no volem. I hem passat una bona estona, curta, almenys a mi m’ho ha semblat.  A vegades passa això amb certes persones. Tals sols ens coneixem d’unes quantes trobades, ara ja alguna més, però quan ens trobem sembla que ens coneguem de tota la vida. I riem, i compartim, i ens fem la sincera promesa de veure’ns aviat i seguir amb la màgica conversa.
He sortit amb el cor alegre, amb dos llibres esperant obrir-se a mi, i jo a obri-me a ells. I de retruc, absorbir-ne l’essència que no puc estar de plasmar-la amb les meves humils però sinceres paraules, i fer-vos així partícips del meu joc.
Amiga dels llibres, amiga meva… en tornar, faràs el cafè amb mi? 
I a vosaltres, companys de joc, us convido a un cafè… virtual, això sí, però igual d’intens.

Escriu

Avui, per començar bé les vacances d'estiu m'he comprat un llibre de lectura. N'he escollit un de'n Paulo Coelho, un autor del què n'havia sentit a parlar però que no m'havia aturat  mai a llegir-lo. El seu estil és molt senzill, carregat d'espiritualitat i ple de vivències pròpies. Per aquest motiu ha estat molt criticat, però crec que pel mateix motiu a mi m'ha cridat l'atenció, així com als molts altres lectors que el segueixen.
Tenc en les meves mans "Maktub". Aquest llibre és una selecció dels articles que Coelho realitzà durant la seva col.laboració amb el diari brasiler Folha de S. Paulo . El propi autor ens el presenta no com un llibre de consells, sinó més aviat com un intercanvi d'experiències. El fet és que és un llibre molt interessant, que dóna una molt bona oportunitat per reflexionar i d'aquesta manera retrobar-se amb un mateix.
He volgut mostrar-vos un dels relats que inclou, i tot i la dificultat d'escollir-ne un, m'he decantat per una de les seves ensenyances:

"Diu el mestre:
Escriu. Ja sigui una carta o un diari,
o unes notes mentre parles per telèfon,
però escriu.
Escriure ens apropa a Déu i al proïsme. Si
vols entendre millor el teu paper en el món,
escriu. Procura plasmar la teva ànima per escrit, 
encara que ningú ho llegeixi; o, el que és pitjor, encara
que algú acabi llegint el que tu no volies.
El simple fet d'escriure  ens ajuda a
organitzar el pensament i a veure amb claretat el
que ens envolta. Un paper i un bolígraf fan
miracles, curen mals, consoliden somnis,
duen i aporten l'esperança perduda.
La paraula té poder."

Em sembla que jo no hi puc afegir res més, només que hauré de començar a pensar en un altre llibre, aquest quasi l'he devorat. Me n'aconsellau algun?



Príncep o granot?


No tots els granots són prínceps.
Ni tots els prínceps són granots.
Hi ha prínceps que són granots.
I granots que volen ser prínceps.

Princeses no cerqueu prínceps,
que de contes no viureu.
I potser sí que trobeu
 granotets amb cor reial.

Cap Sabater calça bé!

La ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, visità ahir Palma per participar en l’acte de cloenda d’un curs d’auto-ocupació femenina. Ens delectà, com no, amb algunes afirmacions molt en la seva línia: “La discriminació és un mal negoci”  i  “No podem tolerar que les dones cobrin menys que els homes fent la mateixa feina”. Té tota la raó, però… si ens despistem un poc més, tant homes com dones ens quedarem amb un bon pam de nas, sense feina! Això sí que serà igualtat.
Aído ens assegurà que la lluita contra la discriminació laboral ha estat un dels eixos clau de la presidència espanyola a la Unió Europea. I jo, que no m’hi entenc gaire d’aquestes coses, que sóc un simple ciutadana del carrer… quants d’eixos clau han treballat a la Unió Europea? I aquí? Tot ho ha fet amb la mateixa efectivitat?  Només ens manca sentir “Pau i amor en el món” per acabar-ho d’arreglar.
Ahir fou el darrer dia de la presidència espanyola a la Unió Europea. No puc deixar de comentar com podem esperar arreglar casa d’altri si no sabem arreglar la nostra. En aquests moments em vénen dites com:
“Sastre, a tes agulles”
i…
“Val més estar en es cul d’un ferrer que en es costat d’un Sabater”
i així i tot, no em deixa de rondar…
“Déu mos conservi Monsenyor, per por del pitjor…”
El nostre Sabater ha anunciat que aquest any reduiria les seves vacances. No sé si fer un alè o demanar-li per favor que descansi una bona temporada.