Va d’ases …

L’altre dia m’enviaren un petit relat que tot i que sembla un bon acudit, podria ser ben bé real. El fet és que a part de ser divertit, també té un caire més seriós que et convida a la reflexió, d’aquells que m’agraden a mi.
Està bé riure, no de tant en tant, sinó el més sovint possible. Riure del què és realment graciós, riure del què fa riure. No riure’s dels altres, sinó amb els altres. Riure’s d’un mateix, si cal.  O fins i tot riure pel plaer de riure. I entre rialla i rialla treure’n el profit, l’essència del viscut, allò que guardarem dins del cor per moments menys distrets.
Deia així:
A la facultat de Medicina, el professor es dirigí a un alumne i li demanà: -“Quants de ronyons tenim?”
- “Quatre”, respongué l’alumne.
- “Quatre?, replicà el professor, arrogant, d’aquests que senten plaer trepitjant les errades dels alumnes. - “Dugui un feix de palla, tenim un ase a la sala” – li ordenà el professor al seu auxiliar.
- “I per mi un cafetet!”, replicà l’alumne a l’auxiliar del mestre.
El professor s’enutjà i l'expulsà de la sala. L’alumne era l’humorista Aparici Torelly, conegut com el Baró d' Ititraré (1895-1971)
Quan l’enfurit professor va sortir de la sala, l’alumne encara va tenir l’audàcia de corregir-lo:
- “Vostè em demanà quants de ronyons ‘tenim’. En ‘tenim’ quatre: dos de meus i dos de seus. Perquè ‘tenim’ és una expressió emprada pel plural. Bon profit i gaudeixi de la palla”

“La vida exigeix molt més comprensió que coneixement. A vegades, les persones, per tenir un poc més de coneixement o ‘creure’ que el tenen, se senten amb el dret de subestimar als altres…”
Aquesta era la reflexió que hi venia inclosa, i jo no em puc estar d’afegir que … d’ases o rucs tant n’hi ha amb lletra com sense.

Benvolgut Blai

Sóller, 13 de maig de 1992
Benvolgut Blai:
 S'altre dia em va sorprendre molt que venguessis a sa botiga. És es darrer lloc on t'hagués imaginat. Sa conversa que tinguérem fou curta. Entre mon pare que alçava sa cella des de darrera, intentant saber el què dèiem i sa germana de l'ecònom que va venir a cercar el pa, no  vàrem tenir temps de xerrar. Potser vàrem estar més temps del que pareix, ara que ho pens. Fou divertit si ho vols dir, que si es pa tallat, que si un tros de coca d'aquí, galetes d'oli per allà... Quan te'n vares anar mon pare em demanà: - Qui és aquest perdigot? I jo no vaig saber què contestar... Torna vell mon pare. 
Però  tu ja saps que no t'escric per xerrar d'això. Em va agradar molt el que em vares dir. No només pel què em vares dir, sinó com m’ho vares dir. Com aquell qui no vol la cosa, com deixat caure dins un núvol, com si no fos important.  “Crec que cada dia  t’estim més…”  digueres. I la veritat és que si que en va tenir d’importància. I jo, en aquell moment, que no vaig saber com agafar-me aquestes paraules, no he pogut deixar de donar-hi voltes. I he jugat amb elles dins des núvol, assaborint-les, recercant-les, rejuntant-les … I no sé que n’he de fer, més que gaudir-les. I em sap greu, perquè sóc incapaç de contestar-te. Sóc incapaç de dir-te el què vols sentir. Per mi, es “crec” no hi ha ser, jo en vull estar segura. I com  en puc estar? Si només el sol pensament del què puc sentir ja em dol,  que no sé  si vull o no vull , perquè es meu cor no ha fet més que encongir-se.  I vol, perquè és just, perquè sent que és un poc teu, perquè ho necessita, perquè  et necessita. I no vol, perquè té por dels desafectes, de sa foscor, de sa mateixa por.
No em culpis, ajuda’m!  Llegeix entre línies, escolta es meus silencis i… sigues pacient, si vols. Deixa que surti  el què  ja no pot tenir cabuda dintre meu, perquè ho vull treure. Jo ja no sóc jo. Ja no sóc sa nina poruga , tremolosa que no t’he deixat conèixer , però que encara no m’amolla sa mà. I tampoc em sent lliure, el suficientment lliure per dir-te aquest “t'estim” que vols sentir.
Els diumenges fem coques de patata, te n'estotjaré una... 
Una abraçada,
Roser

I tu, ronques?

No, amics meus, jo no ho faig, almenys no me n’adono. Quan dormo, dormo i sinó dormo, no ronc. Sí que us he de dir que no m’és un so totalment desconegut, però no li digueu al meu príncep blau, és un secret! Un secret a veus, o… a sons. Això no ho expliquen mai al conte.
Em sembla que és un fenomen més habitual  del que ens fem comptes, però no és fàcil de confessar. Jo, si ronqués, ho diria. Tanta sort que no tinc veïnats que us ho puguin confirmar, i… recordeu que el meu príncep blau ronca.
Per això, si la vostra parella ronca us puc donar alguns consells:
- Les colzades sempre van bé.
- Els cops de peu, amb mesura, també.
- A les farmàcies venen uns taps per les orelles que diuen que funcionen i no tenen contraindicacions.
- Si cap dels anteriors us serveix, podeu canviar-vos de llit, o… de príncep.
Jo, Ventafocs, sincerament, no utilitzo cap d’aquests mètodes. Quan dormo, dormo i sinó… penso histories per contar-vos.

Per cert, he llegit en algun lloc, segons un estudi publicat als "Archives of Otolaryngology" (Arxius d'otorinolaringologia) de l'Associació Mèdica d'Estats Units, que la gent que ronca crema més calories dormint que els que no ho fan. Així que... no hi ha roncadissa que per bé no vengui.

Qüestió de principis

Avui estava decidida a fer una entrada una mica diferent, a canviar de temàtica, intentant que el títol del blog s'ajusti el més possible a la realitat, essent un poc més atractiu i amè. Així i tot, al final he hagut de deixar l'entrada prevista per un altre dia, ja que, per damunt de tot, vaig decidir escriure o compartir el que el meu cor em deia en cada moment , i trob que una ha de ser fidel als seus principis.
Nedant per la xarxa m'he topat amb aquests meravellosos texts de l'extraordinari poeta i filòsof libanès Khalil Gibran. Els he començat a llegir i un tremolor interior ha envaït el meu cos, emocionat per la dolçor i la màgia de les paraules que els conformaven. Us he inclòs tres dels vint-i-sis grans temes que aquest autor ens planteja en el seu llibre "El Profeta". Desitjo sincerament que us arribin tant com m'han arribat a mi.

L'Amor
Va dir Almitra: Parla'ns de l'Amor
I ell va aixecar el cap, va mirar a la gent i una quietud va baixar sobre tots. Llavors, va dir amb gran veu:
Quan l'amor us cridi, seguiu-lo.
I quan el seu camí sigui dur i difícil.
I quan les seves ales us emboliquin, entregau-vos.
Encara que l'espasa entre elles amagada us ferís.
I quan us parli, creieu en ell.
Encara que la seva veu destrossi els nostres somnis, tal com el vent nord devasta els jardins. Perquè, així com l'amor us corona, així us crucifica.
Així com us acreix, així us poda.
Així com puja a dalt i acaricia les vostres més tendres branques, que es estremeixen sota el sol, així baixarà fins les vostres arrels i les sacsejarà en una abraçada amb la terra.
Com blat en garbes ell us uneix a vosaltres mateixos.
Us esquinça per despullar-vos.
Us sedassa, per deslliurar-vos de les vostres cobertures.
Us polvoritza fins a torna-vos blancs.
Us pasta, fins que estigueu flexibles i dòcils.
I us assigna després al seu foc sagrat, perquè pugueu convertir-vos en sagrat pa per a la festa sagrada de Déu.
Tot això farà l'amor en vosaltres perquè pugueu conèixer els secrets del vostre cor i convertir, per aquest coneixement, en un fragment del cor de la Vida.
Però si, en la vostra por, buscàveu només la pau i el plaer de l'amor, llavors, és millor que cobriu vostra nuesa i us allunyeu dels seus llindars.
Cap a un món sense primaveres on riureu, però no amb tota el vostre riure, i plorareu, però no amb totes les vostres llàgrimes.
L'amor no dóna res més a si mateix i no pren res més que de si mateix.
L'amor no posseeix ni és posseït.
Perquè l'amor és suficient per a l'amor.
Quan estimeu no heu de dir: "Déu està al meu cor", sinó més aviat: "Jo estic en el cor de Déu."
I penseu que no podeu dirigir el curs de l'amor perquè ell si us troba dignes, dirigirà el vostre curs.
L'amor no té un altre desig que el de realitzar-se.
Però, si estimeu i ha la necessitat de tenir desitjos, que els vostres desitjos siguin aquests:
Fondre's i ser com un rierol que canta la seva melodia a la nit.
Saber del dolor de la massa tendresa.
Ser ferit pel nostre propi coneixement de l'amor. I sagnar voluntària i alegrement.
Despertar a l'alba amb un alat cor i donar gràcies per un altre dia d'amor.
Descansar al migdia i meditar l'èxtasi d'estimar. Tornar a la llar amb gratitud al capvespre.
I dormir amb una pregària per l'estimat en el cor i una cançó de lloança als llavis.

El Matrimoni

Llavors, Almitra va parlar una altra vegada: Què ens direu sobre el Matrimoni, Mestre?
I ell va respondre, dient:
Vàreu néixer junts i junts per sempre.
Estareu junts quan les ales blanques de la mort s'escampin els vostres dies.
Sí; estareu junts fins i tot en la memòria silenciosa de Déu. Però deixeu que hi hagi espais en la vostra proximitat.
I deixeu que els vents del cel ballin entre vosaltres. Estimeu-vos l'un a l'altre, però no feu de l'amor un lligam.
Que sigui, més aviat, un mar movible entre les costes de les vostres ànimes.
Ompliu-vos un a l'altre les vostres copes, però no begueu d'una sola copa.
Donau-vos l'un a l'altre el vostre pa, però no mengeu del mateix tros.
Canteu i balleu junts i estigueu alegres, però que cada un de vosaltres sigui independent.
Les cordes d'un llaüt estan soles, encara que tremolin amb la mateixa música.
Doneu el vostre cor, però no per que el vostre company el tingui.
Perquè només la mà de la Vida pot contenir els cors.
I estigueu junts, però no massa junts. Perquè els pilars del temple estan a part.
I, ni el roure creix sota l'ombra del xiprer ni el xiprer sota la del roure. 

L'Amistat

Un jove va dir: Parla'ns de l'Amistat.
I ell va respondre:
El vostre amic és la resposta a les vostres necessitats.
Ell és el camp que planteu amb amor i recolliu amb agraïment.
-I ell és la vostra taula i la vostra llar.
Perquè vosaltres, aneu cap a ell amb la vostre fam i el busqueu amb set de pau.
Quan el vostre amic us parli francament, no tingueu por el vostre propi "no", ni atureu el "sí".
I quan ell estigui callat, que no cessi el vostre cor de sentir el seu cor;
Perquè, sense paraules, en amistat, tots els pensaments, tots els desitjos, totes les esperances neixen i es comparteixen en espontània alegria.
Quan us separeu d'un amic, no patiu;
Perquè el que més estimeu en ell s'aclarirà en la seva absència, com la muntanya és més clara des del pla per al muntanyenc.
I no permeteu més propòsit en l'amistat que l'aprofundiment de l'esperit.
Perquè l'amor que no busca més que l'aclariment del seu propi misteri, no és amor sinó una xarxa llançada, i només la seva inutilitat és agafada.
I feu que el millor de vosaltres sigui pel vostre amic. Si ell ha de conèixer el minvant de la vostra marea, que conegui també la seva creixent.
Perquè quin amic és el que buscareu per matar les hores?
Busqueu sempre per viure les hores.
Perquè ell està per omplir la vostra necessitat, no el vostre buit.
I en la dolçor de l'amistat, deixeu que hagin rialles i plaers compartits.
Perquè , en la rosada de les coses petites el cor troba el seu matí i es refresca.


Un milió de somriures!

Acabo de rebre un mail amb l'enllaç d'un vídeo que us adjunto en aquesta entrada. He trobat que valia  la pena incloure'l i donar-li difusió. Gomaespuma, el conegut duet de periodistes,  Guillermo Fesser i Juan Luís Cano, amb l'ajut de la generositat de l'audiència del seu programa radiofònic "Gomaespuma", han posat en marxa una fundació que rep el seu mateix nom.
Aquesta fundació té com objectiu la promoció de les relacions interculturals, i la diversitat d'opinions, fomentant l'educació i la cultura en la seva màxima extensió, tot això amb la finalitat d'harmonitzar, interrelacionar i integrar les relacions humanes. La promoció de la cultura i l'educació atendrà especialment als grup socials més desafavorits en qualsevol part del món.
En benefici de la fundació, dos anys després d'abandonar els micròfons, es tornaren a juntar a l'escenari. Aquest cop per a regalar felicitat als nins necessitats de Nicaragua i Sri Lanca. Si aconsegueixen 1.000.000 de reproduccions d'aquest vídeo, IBANESTO s'ha compromès a finançar el projectes que la FUNDACIÓ GOMASESPUMA té per ajudar als nins dels carrers de Managua i als orfes de Batticaloa.
Necessitau somriure i alhora regalar somriures? Idò ja sabeu el què heu de fer.
Realment esper que ho aconsegueixin i que compleixin, perquè la publicitat que tendran...

Jo parlo mallorquí i xerr català!!!

Sóc mallorquina, parlo mallorquí i xerr català, o a l'inrevés, com vosaltres vulgueu. Sí, amics meus, em sap greu per si a algú li ve de nou l'afirmació anterior, ja sé que és una gran obvietat i deman disculpes a aquells que la senten com a tal. I no, no em sap greu en absolut per qui no la pugui entendre , que de tan evident em fa mal, que repetiria mil vegades si fes falta i de la qual em sento molt orgullosa.
Avui mentre anava passejant una mica per la xarxa no he pogut deixar de sorprendre'm i alhora entristir-me per la conversa que acabava d'"escoltar". M'he sorprès per qui la protagonitzava, i m'he entristit perquè me n'he adonat que sembla que els mallorquins encara no tenim les coses clares, almenys no tots. He extret dues intervencions simplement perquè veieu un mica els arguments  que aquests que es diuen "mallorquins" exposen. La manera com defensen la seva "llengua" ja és bastant rellevant, les he copiades talment, sense canviar cap coma:

"porque el noruego y el danes e incluso el sueco siendo idiomas que hace trecientos años eroan el mismo ahora son (sin serlo) idiomas con nomeclatura diferente.... yo , jo som mallorqui.! y con eso no quiereo atacar ni despereciar a quien sea catalan cada uno en su casa y punto academias de la llengua en cada isla, cada pais y cada region (unificar atificialmente empobrece cualquier lengua expandirse y diferenciarse enriquece"

"vosotros soy uno abaros lo quereis todo desde valencia hasta mallorca no teneis ni idea de los mallrquines y pronto el govierno mallorquin se revelara contra vosoto catalanes de mierda no se os puede ni soplar al oido señores quedaro con lo vuestro y dejar lo nuestro empaz carot rovira y de mas callaros ya charlatanes fanfarrones e dicho"

Déu meu, només de pensar-hi ja em dol. I el pitjor de tot és que ho diuen seriosament, sense ser conscients del mal que li fan a la nostra llengua. Segregar una llengua sí que l'empobreix!  Però això no és el que més em preocupa. El que m'inquieta o m'amoïna és que altra gent que es suposa que hauria de donar llum en aquest assumpte, i té les eines per fer-ho, només doni fum, entre els que incloc polítics i alguns educadors. Em preocupa la gent que no s'immuta davant aquests arguments, i que "defensi" el "mallorquí" en castellà, i que xerri i no parli, i que en tengui abastament amb raons incoherents i que no en tingui prou amb el que ja patim de fora.  Em demano quina llengua deuen parlar els eivissencs o menorquins, perquè seguint aquesta mateixa direcció dubto molt que parlin mallorquí, i d'això sí que en  podrien donar bons arguments.
Sóc una enamorada de la meva llengua, que es nodreix i s'enriqueix amb tots i cada un dels dialectes que la conformen, fent d'ella una llengua viva, més forta i, per descomptat, ÚNICA.
Crec que els qui estimam la nostra llengua tenim clar el què hem de fer i com ho hem de fer.
M'agrada pensar que Déu o la vida sempre t'ofereix el que necessites en el moment que ho necessites. Supòs que un hi ha de posar una mica de part seva i ha d'obrir bé els ulls per percebre les senyals.
Passejant una mica per la xarxa m'he topat amb un vídeo especial, al menys a mi m'ho ha semblat. M'ha carregat les piles i no he pogut fer res més que compartir-ho.
El seu protagonista és Nick Vujicic, un australià de 28 anys que no té ni braços ni cames, però ha estat i continua essent inspirador per a molts duent un missatge preciós per tot allà on va.
No us vull dir res més, us deixo aquest vídeo i uns enllaços per a què aprecieu per vosaltres mateixos la importància que té treure forces d'on no n'hi ha per intentar aixecar-nos una vegada més, encara que haguem caigut totes les anteriors. El vídeo és de quan ell tenia 23 anys.
Segona part: http://www.youtube.com/watch?v=oZ68ulpvhcc&NR=1
Tercera part: http://www.youtube.com/watch?v=0EroXcqJsdU&feature=related

En Nick ens dóna una gran lliçó, serem capaços d'aprofitar-la?

Un petit somriure...

Un home i una dona van al psicòleg després de vint anys de matrimoni.Quan se'ls demana quin és el seu problema, la dona treu una llarga i detallada llista de tots els problemes que han tengut durant els vint anys de matrimoni:
... poca atenció, manca d'intimitat, buidor, solitud, no sentir-se estimada, no sentir-se desitjada,...
La llista és interminable. Finalment, el terapeuta s'aixeca, s'apropa a la dona, li demana que s'aturi i l'abraça i besa apassionadament mentre l'home els observa amb una cella més alta que l'altra. La dona es queda muda i s'asseu a la cadira atabalada.
El terapeuta es dirigeix al marit i li diu: "Això és el que la seva esposa necessita al menys tres vegades per setmana, ho pot fer?
El marit medita un instant i respon:
 - Bé, la puc dur els dilluns i els dimecres, però els divendres tenc futbol!

Amistats virtuals

Aquests dies estic donant voltes al fet que fa que les persones estableixin lligams d'amistat, més o manco forts, sense que realment es "coneguin" unes amb les altres. Sembla que avui en dia aquesta és una pràctica molt habitual. Què ens dur a mantenir aquestes relacions? Un sentiment de solitud potser? La impossibilitat d'aprofundir les amistats de "carn i ossos" degut a la voràgine de mal de caps a la que estam sotmesos en aquesta societat actual? Podria ser perquè ens és més fàcil treure les coses que ens couen amb persones que realment no coneixem? És més fàcil fer-ho per escrit? Suposo que em deixo moltes altres raons que en aquest moment no em vénen al cap, ho deixaré per si vosaltres hi voleu afegir la vostra.

A pesar de tot i arriscant-me a parèixer una mica sensiblera, us he de dir que això d' "amics virtuals" em fer una mica el cor. Aquest terme sembla que parli d'amics irreals, quasi bé imaginaris, amb els que no hi ha un compromís més o menys seriós ja que l'únic lligam existent entre ells és la d'una xarxa, que gairebé sí que la podríem qualificar d'imaginària. Penso que avui en dia el que significa realment amistat s'ha anat devaluant. Un pot tenir més o manco coneguts, amb els comparteixes un lloc, un temps o un fil virtual determinat, per dir-ho d'alguna manera. I ja sé que és molt agradable quan ens adonam que a la pròpia llista d'amistats hi tenim un cert nombre de persones, o que algú et demani ... "Vols ser el meu amic?" com quan érem petits. No voldria que pensàssiu que estic fent de menys aquests benvolguts "amics", amb els que compartim somriures i alguna cosa més i que ens alleugereixen les estones, i entre els que s'hi poden trobar bons amics i futurs bons amics. Però em sap greu dir que per mi la paraula amistat comporta un sentit més complet i profund. No em posaré ara a recordar totes aquestes frases cèlebres que trobam per la xarxa, que ens fan pensar en la sort que un té (o no té) de disposar de persones al seu voltant a les que pot qualificar de vertaders amics. A mi m'ha costat molt saber què significa tenir una vertadera amistat, amb la que no tan sols t'uneixen certes circumstàncies, sinó a més una simpatia espiritual gairebé indescriptible, i fins i tot diria que inexplicable. Per això crec que una també ho valora d'una altra manera.

El naixement d'una amistat no es pot preveure, ni forçar, pot ser si desitjar, però poca cosa més. Ocórrer en el moment menys inesperat, entre persones completament o aparentment dispars i al final no importa com ha sorgit perquè l'essència és la mateixa. Establim llaços d'amistat perquè els necessitam... per compartir, per madurar, per ser nosaltres mateixos, per anar fent. És tan difícil anar fent tot sols!

Els petits grans detalls

Avui quan me n'anava a la feina  els ulls m'espurnejaven mig entristits mig emocionats pels records i per diverses circumstàncies presents, acabava de llegir uns comentaris d'un amic més o menys virtual, els quals agraeixo de tot cor.  Una ha après a fixar-se en aquests petits grans detalls, potser perquè fa temps que he deixat de creure que la vida és de color de rosa i pensa que cada un ha ser capaç d'escollir els colors que en cada moment necessita i li convenen per pintar el seu propi camí, sense oblidar-nos del blanc, però molt menys del negre. Aquests detalls són els que t'ajuden a continuar, a pensar que hi ha alguna cosa més que la rutina diària, que hi ha gent que realment val la pena, que no és vera que tothom mira per un mateix i acluca els ulls envers els problemes dels altres.
Un pot tenir més o manco problemes, però la seva magnitud sempre depèn de la pròpia visió que un en té. Els problemes sempre estan dins nosaltres, en la manera que tenim de percebre'ls, no ens vénen de fora. El que ens causava un gran conflicte quan érem petits, quan creixes se't fa insignificant, el problema és el mateix, però ha canviat la teva manera de veure'l, es relativitza, has après a manejar-lo, et sents més segur. El fet és que si un no té la capacitat de tenir una visió clara de com solucionar els seus problemes potser és hora d'escoltar altres visions, d'obrir-se.
Vull donar les gràcies a totes aquelles persones que m'han escoltat, als meus amics de tota la vida, que em coneixen i m'accepten així com sóc, amb els meus defectes i esper que amb qualque virtut per allà amagada, als amics que s'han anat afegint al llarg del temps i que em demostren el seu apreci,  als amics nous, de fa poc, que em comencen a conèixer,  a tots vosaltres...moltes gràcies. Gràcies per ajudar-me a fer aquest camí més lleuger. Només esper estar a l'altura de la generositat que em demostrau.
Una abraçada.

La Mallorca que us vull mostrar

Aquesta és la Mallorca que us vull mostrar.
No la del ciment i el Sol tenyit de coco,
ni la d'arena amb saïm empetrolat,
ni de l'hotel que s'aixeca enfurismat
barallant-se per tocar l'aigua de mar.

Aquesta és la Mallorca que us vull mostrar.
La de la Tramuntana que altiva ens allibera
dels forts vents que ens vénen just del nord.
I la del mar que sempre ens contempera
i a les estacions fidel dóna conhort.
La dels aires amb gust de primavera
que l'ametller ens ret ben venturer.
I no em descuido pas del garrover
o de les ombres que ens dota la figuera.
Ni del veí que no perd la xafardera,
emprant encara...
                         bon mallorquí.

Maria Antònia Salvà i Ripoll

Maria Antònia Salvà i Ripoll és una poetessa que em va cridar molt l'atenció quan estava estudiant a la Universitat. He decidit recordar-la una mica i compartir-ho amb vosaltres.

"Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 - Llucmajor, 1958) és la primera poeta moderna en català. Formada en l'ambient culte de la Renaixença mallorquina, es va donar conèixer a la darrera dècada del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. La seva obra, doncs, s'insereix, d'entrada, en la temàtica rural de l'anomenada Escola mallorquina, amb poemes emblemàtics sobre la casa pairal de la Llapassa (Llucmajor), sobre els treballs i la gent del camp que tenen com a rerefons les cançons i les cobles populars, molt vives a la Mallorca del seu temps i expressió d'un món rural ancestral.

Ben aviat, però, contacta amb la generació de poetes més joves com el mallorquí Miquel Ferrà o Josep Carner que la dóna a conèixer a Barcelona, sobretot amb la traducció de Mireia (1917) de Frederic Mistral.

De la seva obra destaquen els poemaris Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta del pagès (1952). La seva veu, basada en la contemplació de la natura, s'essencialitza, passa de la descripció a una interiorització bella i subtil, capaç d'evocar diversos estats d'ànim, i la pròpia subjectivitat.

També destaca com a traductora, així com en el conreu de la prosa. Entre els autors traduïts, s'hi compten Alexandre Manzoni, Giovanni Pascoli o Francis Jammes. Pel que fa a la prosa, cal citar Viatge a Orient (1907), no publicat fins el 1998 i, sobretot, els textos aplegats a Entre el record i l'enyorança (1955).

Com ha passat amb d'altres escriptores històriques, l'obra de Maria-Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern. "

Senzill i preciós...

Cel d'horabaixa

Sota el cel d'horabaixa que l'empara
natura tota se condorm en pau,
només mon cor és dolçament esclau
d'un remoreig que no s'apaga encara;
d'un remoreig que vol tornar cançó
i és prop i és lluny, i és calma i és passió.


Ensaïmada
A Josep Carner

Un mallorquí del pla, veient la lluna
—esblanqueïda de mirar les tofes
dels ametllers florits—, se n'ullprenia,
i en veure-la tan blanca i tan rodona,
volgué provar de treure'n una imatge.
El pobre s'afanyava nit i dia
barrejant la farina, els ous, el sucre
i la mantega flonja. No arribava
a atènyer l'ideal; però seguia
maldant, i aquella gent que mai va veure
el món per un forat, meravellada
i enllepolida ensems, l'alçava mestre:
Mestre en el gai saber de llepolia.
Oh, tu, Poeta que has gustat tan d'hora
les menges tropicals, la xocolata
de Torí, tan famosa, i la delícia
de les llamineries catalanes,
vulguis, benèvol, acceptar la Roda
de la Fortuna, en forma d'ensaïmada:
d'una ensaïmada humil, ben mallorquina.
Això calia: humilitat, dolcesa;
i els angelics suaus s'han deixat tondre
les rosses cabelleres per facir-la.

Paraules

A vegades et costa dir el que sents i la millor manera de fer-ho és a través de la poesia.

M’imagino les paraules esverades dins el cap,
patint el captiveri d’un ésser apocat,
lluitant per respirar aires de llibertat,
intentant escapolir-se, sortir de l’embaràs.

I quan les vols arrabassar, es claven com agulles
i tens ganes d’oblidar,qual el vent se’n dur les fulles.
Però saps que és necessari guanyar aquesta batalla,
les paraules ballen boges sinó travessen la muralla.
I l’esforç val la pena, mal si hi deixes l’espinada,
per tu, per jo ... per qui et torna la mirada.

Atura’t, escolta’m, que els vocables s’alineen.
Però just a la sortida n’hi ha que van enrere.
I els pocs que han arribat tremolen i quequegen.
La batalla s’ha acabat, però no pas la meva guerra.

Pensant en els altres.

Fa uns dies em varen enviar aquest documental del qual n'he extret alguns comentaris.
Es tracta d'un documental repetidament premiat per la tendresa alhora d'explicar l'aprenentatge en una escola. És una espècie de càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Els protagonistes són els alumnes d'una escola pública d'una ciutat d'uns 8.000 habitants a Japó. Els alumnes, i evidentment, el professor, Toshiro Kanamori, un autèntic enamorat de la seva feina que intenta fer possible l'aprenentatge i la diversió. Durant un any les càmeres van seguir el seu treball i els conflictes en el si de l'escola. Es poden comprovar la seva manera de treballar aquests conflictes i com s'aconsegueix, amb habilitat, que els nins avancin en l'aprenentatge però, sobretot, en l'art de viure.
-->Segons Kanamori l’empatia és el més important. Hi ha una expressió que li agrada molt:
“Deixa que la gent visqui en el teu cor. Hi cap tanta gent com vulguis. Quan la gent t’escolta de veritat, viu per sempre en el teu cor"
El senyor Kanamori té 57 anys, en fa més de 30 que és professor. Se li van morir dos fills quan eren petits. Com que té la sensació que en el món es valora menys la vida, creu que el treball més important d’un professor és ensenyar que la vida té un gran valor. Per això anima als seus alumnes a experimentar l’alegria de viure. Els diu que ha d’aprofitar amb alegria totes les oportunitats per expressar la seva personalitat individual. La seva recepta per a la felicitat és que cada nin ha de reafirmar els seus punts forts i els dels seus amics i que els seus amics han de fer el mateix amb els d’ell. El senyor Kanamori vol una classe en la que els alumnes creïn forts lligams entre ells.
No sé si vàreu tenir el plaer de veureu en el seu moment, però sinó us recomano que no us el perdeu. El documental es troba desglossat en cinc parts. He inclòs només la primera part i he posat els enllaços de les següents.  Només us puc dir que ens dóna una autèntica lliçó de vida.

Pensant en els altres 2: http://www.youtube.com/watch?v=8-mPRGLpzP0&feature=related

Pensant en els altres 3: http://www.youtube.com/watch?v=6HA6BFsD57U&feature=related

Pensant en els altres 4: http://www.youtube.com/watch?v=vA_qA526-hU&feature=related

Pensant en els altres 5: http://www.youtube.com/watch?v=mbz_bIoisoQ&feature=related