Mare de ma mare



Avui al matí han operat al meu fill. Era una operació senzilla i ja som a casa, però en el moment que l'anestesista el se n'ha duit al quiròfan milers de pensaments han fet que el cap em bullis sense remei, tenia la boca seca, un nuu a la gola i em costava respirar. És increïble com és de gran l'amor de mare,  tan immensament generós i alhora el més egoista de tots, com ho és l'amor en si mateix. Us puc ben assegurar que no és un amor après o imitat, sinó que és una emoció inherent a la meva condició de mare. Estim als meus fills per damunt de tot i sé que aquesta afirmació no és gens especial o diferent a la de moltes altres mares, però m'encanta dir-ho i reafirmar-lo.
Així i tot el dia de la mare no és una data que m'alegri celebrar, sinó més aviat m'entristeix. No necessito celebrar que sóc mare, en gaudeixo cada dia, cada segon... però en aquest dia no puc deixar de pensar en la meva condició de filla. Es suposa que les mares sempre hi són quan les necessites, que et diuen el que està bé i el que està malament, et guien, t'abracen,... i tantes coses més que només ara , de gran, en puc ser conscient, i no sé si sóc més conscient de la importància que té tenir una mare que et doni suport o de les conseqüències que té no tenir-la. I jo, com a filla, no puc fer res més que sentir-me agraïda i alhora em sent culpable perquè precisament  no és aquest el primer pensament que em ve al cap. La meva mare pateix esquizofrènia, una malaltia més comuna del que ens pensam i alhora una gran desconeguda.

Sóc mestra.

Quan vaig començar a fer aquest blog no vaig pensar en cap temàtica en concret i me n'adono que bàsicament he escrit sobre els pensaments i emocions que en aquests moments més em couen, potser són els que ara per ara necessito més treure o pot ser són amb els que em sento més segura. Confio que amb el temps vagi ampliant la temàtica, però mentrestant aniré fent camí. 
Sóc mestra, especialista d'anglès, i aquest any estic fent classes als més petits de tots, a l'educació infantil i al primer cicle de primària. Ja fa uns deu anys que treballo en aquesta feina i de cada vegada estic més convençuda de la sort que he tingut de fer el que estic fent en aquest moments, estic aprenent tantes coses! Suposo que d'això se'n diu vocació. 
Quan era petita sempre pensava que en ser gran volia ser mestra, no per ensenyar a llegir o escriure, sinó per ensenyar als infants a ser "bons al.lots" i ho recordo exactament amb aquestes paraules. Vaig tenir una infància més o menys difícil i sé que no eren unes paraules dites a l'atzar, però és probable que actualment hagin recobrat un sentit més transcendent i profund. Les circumstàncies feren que, encara que amb el pas del temps m'havia anat decantant per les ciències, acabés elegint aquesta professió.
Estic segura que quan era petita no era conscient del que suposava aconseguir que els nins fossin bons al.lots. És una lluita constant contra molts de factors en els que no sempre podem interferir, però a pesar de tot i per damunt de tot, la nostra funció com a educadors no és només la de transmetre coneixements més o manco necessaris, sinó la de formar "millors persones". Un ha d'intentar cada dia donar el millor de si mateix, ensenyant i aprenent, per tal que els infants puguin treure el millor d'ells mateixos. La lluita és realment difícil, però alhora tant enriquidora!
Salutacions.

Com més el conec, més m'agrada.


Mario Benedetti, un dels escriptors hispanoamericans més prolífics i compromesos ens deixà fa un any, en tenia 88. Ens deixà un llegat compost per 80 llibres de poesia, narrativa, teatre, crítica, assaig i relats. Fa uns quants mesos que el conec i tal com diu el títol com més el conec més m'agrada. Tenc curiositat de cercar alguna cosa que no sigui poesia, no perquè aquesta em sembli poc interessant, sinó precisament perquè la trob tant interessant que he pensat que la resta d'obra ha de ser igual de valuosa. Ja us en faré cinc cèntims. De moment us adjunto un dels seus poemes:


DESPISTES Y FRANQUEZAS
por Mario Benedetti
a bud y claribel
i
La política es una forma de amor, pero no viceversa; por algo en el amor es mucho más fácil tener el corazón caliente que la cabeza fría.
ii
El hombre bueno casi siempre se aburre de sus rencores. Pero siempre hay un rencor que confirma la regla.
iii
La muerte es una traición de Dios.
iv
¡Si uno conociera lo que tiene, con tanta claridad como conoce lo que le falta!
v
Cuando una mujer dice: «Todo tu cuerpo es corazón», es porque todo su cuerpo es corazón.
vi
Desde que los hijos educan a los padres, se acabaron los complejos de Edipo.
vii
El pan nuestro de cada día provoca gases y malas digestiones.
viii
Cuando sueño contigo no hablo sino que canto en sueños.
ix
Cuando parece que la vida imita al arte, es porque el arte ha logrado anunciar la vida.
x
Los Otros que invento son confidencias sobre aquello que desgraciadamente no me ocurre.
xi
La generosidad es el único egoísmo legítimo.
xii
Epitafio para un vanidoso: «Bah…»
xiii
La soledad es también un homenaje al prójimo.
xiv
El inconveniente de la autocrítica es que los demás pueden llegar a creerla.
xv
Los Otros que invento dicen a veces cosas que yo no habría dicho ni aunque fuera otro.
xvi
No es que uno no cambie, sino que el espejo no tiene memoria.
xvii
No seamos sectarios: la infancia es a veces un paraíso perdido. Pero otras veces es un infierno de mierda.
xviii
Un torturador no se redime suicidándose. Pero algo es algo.
xix
Contra el optimismo no hay vacunas.
xx
Cuando el infierno son los otros, el paraíso no es uno mismo.
xxi
El vicediós siempre es ateo.

EL PAS DEL TEMPS

El dissabte que ve és el meu aniversari. Un any més per posar-me a l'esquena, però la veritat és que no m'importa. Mai m'ha llevat la son complir anys, potser és perquè encara sóc jove, o simplement perquè estic aprenent tantes coses cada dia que passa que no puc entristir-me en absolut de complir un any més. A vegades pens que he après massa coses per l'edat que tenc, que hi ha coses que un no hauria de tenir pressa per aprendre. Per la meva manera de ser intent treure el suc a totes i cada una de les coses que em van passant. Quasi ho faig de manera inconscient i al final del dia tenc un bon que fer ordenant els pensaments més profitosos i reservant els altres per dies més improductius. Al cap i a la fi, l'únic que em queda són aquests aprenentatges, que m'ajuden a créixer i a madurar, que em fan riure o plorar, que m'omplen,... i que mai ningú em podrà llevar.
Em sembla just compartir amb vosaltres aquests aprenentatges, si els en donàssiu crèdit potser us estalviaria un poc de feina, però em sembla que per mi ha estat tant profitós el camí recorregut com l'arribada.
He après que les persones que més estimes són les que et poden fer més mal, però que això no ha de fer en absolut que deixis d'estimar. Estimar és necessari, encara que hi deixis la pell. La manca d'afecte t'endureix per dins i et limita. Aprens a estimar estimant i essent estimat i que si no t'atures a rompre la cadena del rancor no pots sentir ni una cosa ni l'altre.
He après que el primer pas per aparcar el rancor és perdonant. Que el perdó et dóna vida, que perdonar no vol dir que estàs d'acord amb el que ha succeït però que realment t'allibera i et permet seguir endavant. Que sembla que hi ha coses que no es poden perdonar, però que si un realment s'hi esforça ho aconsegueix, i ... realment val la pena!
He après que cal conèixer moltes persones per a escollir als vertaders amics. Que a vegades confies en persones que a la llarga et decepcionen, però això no ha de fer que deixis de cercar. Que si et tanques perds moltes oportunitats d'emocionar-te, que a vegades quan t'obris et topes amb les emocions més doloroses, que només patint un pot destriar el que realment val la pena i el mateix dolor és el que et fa valorar les més fines espurnes de llum que es desprenen dins la pròpia foscor.
He vist qui realment m'estima i m'aprecia en els moments d'adversitat.
Que al llarg del camí un comet molts d'errors, que cau moltes vegades i que l'únic que et queda és aixecar-te i no tornar a travelar amb la mateixa pedra. Que caure i aixecar-te t'enforteix. 
He après que la besada d'una mare és el consol més gran que un infant pot tenir, però que no hi ha res que et doni més força que un "t'estim fins a la Lluna" sortit dels tendres llavis dels teus propis.
Faré 35 anys, ni molts ni pocs, els suficients.

A TOTS I CADA UN DELS MEUS AMICS

Aquests dies vaig un poc a contra rellotge i no tenc el temps que voldria per dedicar al blog, però no puc deixar de mostrar-vos coses que em criden l'atenció per un motiu o l'altre , encara que sigui només un pps. Aquest m'ha agradat molt i m'ha dit moltes coses, així que simplement l'he traduït a la meva estimada llengua, ja que així sembla que les paraules semblin més meves.

SILENCI

Aquest any ha estat el meu any de creixença espiritual, de maduració,  una espècie de renaixença de la meva pròpia ànima. M'estic descobrint i aquesta nova "Jo" em comença a agradar. Una "Jo" més segura i confiada que mai i tan sensible com sempre. Aquestes paraules em sonen molt bé, però la veritat és que em queda un llarg camí per recórrer, molts obstacles per superar i molts dimonis per treure fora. Entre altres coses, he començat a fer poesia, o pot ser la poesia em fa a jo. A través d'ella expresso el que em costa dir  parlant, i ... m'ajuda tant! No he escrit gaire cosa, si en teniu curiositat podeu anar al racó de la poesia d'aquest blog. Així i tot m'ha fet ganes mostrar-vos un dels poemes que he escrit, una bona música fa miracles.

QUÈ ÉS L'AMOR?

Una presentació preciosa, i és que la mirada dels infants és clara i sincera. Tant de bo els adults conservàssim aquesta innocència infantil, o com a mínim siguéssim capaços de veure amb els mateixos ulls. L'amor hauria de ser així de simple, no trobeu? Anam perdent la preada innocència dia a dia, experiència darrera experiència, i ens compliquem la vida quan estimar és tant senzill com ho expressen aquest infants.



HI VA HAVER UN MOMENT

Hi ha moments que ho veus tot negre i sense adonar-te'n veus la llum. A vegades hi ha coses que et penses que no podràs fer mai i sense saber gairebé com, has aconseguit dur-les a terme. Embolicam tots aquests moments amb una música agradable i unes boniques imatges i en surt el següent:

AMISTAT

Hi ha molts de tipus d'amics, però l'amistat vertadera és molt difícil de trobar. Fins i tot a vegades et penses que l'has trobada i   només és un miratge. La vida està plena de miratges, cal  obrir bé els   ulls, i de tant en tant escoltar el que et diu el cor. Aquí hi ha un vídeo per a agrair   als amics tot el que  ens aporten. Sé que és incomplet, mai es pot   agrair als bon@s amic@s tot  el que ens donen.



La amistat vertadera no s'exigeix, es dóna, es regala, es sent. Un només pot estar segur dels seus propis sentiments, i això i tot a vegades és difícil.  A la xarxa hi ha milers de presentacions  expressant sentiments més o menys profunds cap als éssers apreciats. N'hi ha de tots els tipus i per totes les ocasions. Són un gran recurs quan un no sap expressar el que sent o no té el suficient coratge per fer-ho. Us demanaria que quan envieu a algú  algun  d'aquests arxius ho féssiu de tot cor, assegurant-vos que el que diu és el que realment voleu transmetre, no enviant per enviar. Transmetre sentiments és totalment gratuït, però tan delicat!

CONTES DE FADES

LA VENTAFOCS QUE NO VOLIA MENJAR PERDIUS

Avui una amiga que estim molt m'ha enviat aquest conte i no he pogut fer res més que publicar-ho. A mi m'ha agradat molt. La veritat és que el conte de Na Ventafocs, l'original, sempre m'ha encantat. Hauria de fer un estudi del que això vol dir, ... heu sentit a parlar mai del llibre "Psicoanàlisi dels Contes de Fades" de Bettelheim? Crec que deixaré l'estudi per un altra ocasió, no sé si realment vull saber els motius ocults de la meva predilecció. Així i tot us he de confessar que actualment el conte que us adjunto em diu moltes més coses.
Fins aviat!

I tan aviat! Unes hores després no m'he pogut estar de cercar informació sobre la meva preada Ventafocs. Per què tantes adaptacions? Segons Bettelheim és una història que amaga sentiments de gelosia fraternal.
Pels altres analistes és un conte que simbolitza el triomf i l'èxit desitjat, exemplifica l'ascens social, la Ventafocs es pot veure com un personatge arribista i caça fortunes.
Chesterton, escriptor catòlic anglès, diu que a "La Ventafocs" s'exalta la humilitat, com la verge Maria és exaltada en el Magníficat: Exaltavit humiles. És una petita revenja dels humiliats, dels poc considerats o dels maltractats que es veuen recompensats. El sofriment i les penalitats tenen recompensa en forma de príncep.
És un relat d'ambició, significa l'esperança de la transformació: la Ventafocs no renuncia a l’oferta de la fada.
És un relat iniciàtic en el sentit que ens avisa que per arribar a la maduresa i a la plenitud cal sacrifici i sobretot hem de perdre els pares, ens hem de fer autònoms amb dolor. Aconseguir la felicitat exigeix renúncia, sacrifici i patiment.
Els contes de fades divideixen el món en bons i dolents. Aquí la “mare” es divideix i hi ha el record d’una mare bona i una padrina que també ho és, mentre la madastra fa de dolenta. Un conte com la Ventafocs permet a l’infant posicionar-se amb sentiments hostils cap als pares i germans i mantenir els sentiments positius envers una figura idealitzada. Finalment ens ve a dir que la virtut serà recompensada i el mal castigat.

He trobat interessant incloure aquest comentari sobre el conte en qüestió, ja que he adoptat el seu nom. En aquests moments no sé si realment crec que la virtut és recompensada, potser la pròpia consciència si que hi queda, però... és això suficient? Supòs que Na Ventafocs us respondria que la pròpia consciència és l'únic que importa.

Bé, esper que us agradi aquesta nova versió de la Ventafocs.

NO VULL MÉS SOPA!

Cada dia, per dinar i per sopar, un bon plat de sopa. De carn o de peix, calenteta, reconfortant, ... Què bona és la sopa!. Malauradament tanta sopa pot fer agafar un empatx a qualsevol. Un hi va afegint un poc de sal i pebre bo, i enlloc de pinyonet agafa estrelleta, caragolets o fins i tot sopa de lletres. Però al cap i a la fi, sopa és sopa. Com pot un superar el dia a dia? Afegint dues gotes de llimona potser? La llimona hi afegeix un gust totalment diferent, àcid, refrescant... desembafa qualsevol paladar. Dues gotes de llimona converteixen una simple sopa amb tota una menja. La qüestió és si dues gotes de llimona poden solucionar el problema. Les rutines t'absorbeixen, lentament, sense que tan sols te n'adonis. No permeteu que la sopa diària us embafi! Ara aniré a preparar la propera menjada... però he decidit fer un poc de peix a la planxa, això si, sense oblidar les dues gotes de llimona.

PROHIBIT

Llegeix, escolta, gaudeix i pren nota.


QUÈ ÉS LA FELICITAT?

La felicitat és un sentiment ambigu i relatiu.
No consisteix en petits instants impredictibles.
És un estat únic, global, vertader, i encara que no ho sembli, perfectament descriptible.
És ser conscient i acceptar les limitacions.
És saber mirar per damunt dels propis complexes.
És sentir-se útil i ajudar.
És donar sense esperar.
És oblidar-te dels rancors i dels mals records.
És construir bons records damunt el que no s’oblida.
És veure els colors per damunt del blanc i el negre.
És ser capaç de veure la realitat i transformar-la,
o adaptar-la, o millor, adaptar-s’hi.
És agafar aquesta realitat pel caire que no crema, o pel que crema menys.
És saber el que vols ser i fer i esforçar-t’hi.
És sentir que pots fer el que vols fer.
És sentir-te segur.
Les inseguretats et debiliten, t’alenteixen, et consumeixen.
Sentir-se culpable és un sentiment immadur.
Culpar els altres dels propis problemes o errors és estúpid.
Quan et sents segur i, per tant, lliure, no hi ha lloc per les culpes. Les culpes s'afronten i superen no caient amb la mateixa pedra.
Un sap el que vol, el que és possible i el que no té cabuda,
i això no fa que hom deixi de somiar , i de viure, i de sentir, i d’escoltar,
i de volar, i de riure, i d’estimar, i de ser feliç.
Ser feliç és conformar-te amb el que tens,
agrair-ho, gaudir-ho i compartir-ho.
Ser feliç és creure en el present, en l’amor, en l’amistat...
Ser feliç és creure,
sobretot i per damunt de tot,
en un mateix.

EL COR QUE VOLIA MARCAR LA DIFERÈNCIA



AMAGATALL PERFECTE

En el principi dels temps, es van reunir diferents dimonis per fer una entremaliadura. Un d’ells va dir: "Els hi hem de treure quelcom als humans; però, què els hi treiem de valor?”

Després de molt pensar un dels dimonis va dir: "Ja ho sé!, els hi traurem la felicitat; però, el problema serà on amagar-la perquè no la poguin trobar”.

Va proposar el primer: “Els hi amagarem en el cim de la muntanya més alta del món”.....immediatament va respondre un altre: “no, recorda que tenen força, alguna vegada poden pujar i trobar-la i, si la troben, ja tots sabran on està”.

Després, va proposar un altre dimoni: “Llavors, la podem amagar al fons del mar” i un altre va contestar: “No, recorda que tenen curiositat, alguna vegada algú construirà algun aparell per poder baixar i llavors la trobarà”.

Un més va dir: "Ja tinc la solució... Amaguem-la en un planeta llunyà de la Terra”. I li van dir: "No, recorda que tenen intel•ligència, i un dia algú construirà una nau en la que poden viatjar a altres planetes i la descobrirà i, llavors, tots seran feliços... i això no pot ser!”.

L’últim d’ells era un dimoni que havia restat en silenci escoltant atentament cada una de les propostes dels demés. Va analitzar cada una d’elles i, llavors, va dir: “Crec saber on posar-la perquè realment mai la trobin”.

Tot el grup es va girar sorpresos i van preguntar al mateix temps: “On?”.

El dimoni va respondre..."L’amagarem dins d’ells mateixos, estaran tan ocupats buscant-la fora, que mai la trobaran". Tots van estar d’acord i, des de llavors, ha estat així: “l’ésser humà es passa la vida buscant la felicitat sense saber que la porta amb si mateix”.

Autor desconegut


Tots tenim dimonis entremaliats que fan de les seves, i es troben dins nosaltres, com la mateixa felicitat. Potser si ens aturam una mica i els escoltem serem capaços d'esbrinar on ens l'han amagada, com el nostre autor desconegut. Recordau, tenim la força, la intel.ligència i la curiositat per fer-ho. Crec que per aconseguir aquesta felicitat tan desitjada és molt important identificar els propis dimonis, és el primer pas per combatre'ls. La felicitat vendrà sola.

MARIO BENEDETTI

MARIO BENEDETTI

Un poeta modern, intens, clar... aquest és un poeta que m'encanta. Transmet veritats com a temples. No us perdeu "La gente que me gusta", aquesta és el tipus de gent que cerco i que desitjo que vosaltres també trobeu.

EL MEU BLOG

No sé si aquesta és la millor manera de presentar aquest espai. Hi ha mil pensaments, reflexions, emocions, sentiments que em ronden i no sé com donar-los sortida. He descobert la meva passió per escriure i necessito manifestar-la d'alguna manera. He decidit crear un blog on us pugui transmetre el que sento, on vosaltres també pugueu participar, compartir, d'una manera lliure i gratuïta.
Encara no he decidit el caire que vull que agafi aquest blog, supòs que vosaltres, com a lectors, m'ajudareu a descobrir-ho i a fer el camí. És un camí dur i llarg, no sóc cap especialista en informàtica i aniré aprenent fent el propi camí...no és així com consisteix realment la vida. Provant i veient els resultats, caient i tornant-se aixecar, una i una altra vegada, mai desistint. Aprenent a confiar amb els que t'envolten, amb les forces invisibles que t'acompanyen, que potser simplement són la teva pròpia força. Tan sols no sé si el nom del blog és l'adequat... el fet és que el que escric si que és interessant o important per mi. Us convido a completar el blog, expressant els vostres pensaments, opinions, pors, alegries... d'una manera sempre respectuosa cap als altres, perquè d'aquesta manera també ho sou cap a vosaltres mateixos.
Una servidora

PD. Per cert, no us oblideu de donar menjar als peixos!!