Maleït estat, beneït batec


Quin és aquest estat que de la voluntat s’apodera, i deixa hom a la intempèrie. Un estat on la indiferència dels colors confon la llum i la foscor i tot perd el seu sentit.

Un estat on cada fragment de temps es converteix en una lluita interna, una lluita per trobar un brot de claror que il·lumini l'estança. Un estat indesitjable, maleït, que ofega i desespera.

El pujall és pedregós, complicat, les forces flaquegen. I la davallada tant perillosament fàcil i temptadora. Els ulls no veuen dos dits lluny, hi ha boira, una boira espessa que cobreix l’enteniment.

Acluco els ulls, escolto, penso, sent. Uns lleus batecs em desperten. Són tènues, quasi imperceptibles. El seu crit, cada vegada més clar, s’apodera de mi. Em torna a la realitat. Beneïts batecs, que m’acaronen l’ànima i amb el seus jocs m'eixuguen la llàgrima vessada.

No em sent lliure, ni conhortada, però m’acompanya un jonc d’esperança, i una mica de fe. I estim. Em deix dur per les seves mans, que són fermes.

El camí és el mateix, sóc jo la que canvio.