L’Amor

amor-puro-765740

L’Amor


Tot en l'amor s'emplena de sentit.

La força renovada d'aquest cor

tan malmenat per la vida, d'on surt

sinó del seu immens cabal d'amor ?



És, doncs, sols per l'amor que ens creixen

roses als dits i se'ns revelen els misteris;

i en l'amor tot és just i necessari.



Creu en el cos, per tant, i en ell assaja

de perdurar, i fes que tot perduri

dignificant-ho sempre amb amorosa

sol.licitud : així donaràs vida.

Miquel Martí i Pol

5 silenci(s):

  • Ventafocs | 2 de desembre de 2010 a les 8:53

    Hola S.N., crec que puc entendre el teu comentari. Així i tot, hi ha molts de tipus d'amor, no només el romàntic... i tots i cada un d'ells t'ajuden a continuar. L'amor d'amic@, dels fills, de la família, inclús l'amor per un mateix, que probablement és el més important i sense el qual no pots accedir a l'amor en tota la seva plenitud. Una forta abraçada, S.N.!

  • Edurne | 2 de desembre de 2010 a les 20:36

    AQUEST POEMA ÉS TAAAAAAAAAN, PERÒ TAAAAAAAAN BOOO! TANT PRECIÒS, TAAAAAAANT, QUE NO PUC DIR RES MÉS. :)

  • Anònim | 2 de desembre de 2010 a les 22:09

    Romanço

    (Miquel Martí i Pol - Maria del Mar Bonet)

    Si ens besem pels carrers
    trontollaran les cases,
    les dones del raval
    ho contaran al batlle,

    vindran guàrdies civils
    empunyant simitarres,
    dos frares del Remei
    i el sometent amb arma.

    Convictes de mant crim
    ens penjaran a plaça,
    quan ja siguem penjats
    repicaran campanes,

    acudirà la gent,
    proclamaran l'alarma
    i el batlle, modestet,
    dirà quatre paraules.

    Serà un dia revolt
    amb molta tramuntana,
    com brandarem, amor,
    tota la santa tarda!

    Per veure'ns vindrà gent
    de tota la comarca,
    algú dirà: és molt trist,
    i ens mirarà les cames.

    Entorn del cadafal
    nenes uniformades
    recaptaran diners
    per les missions de l'Àsia.

    En ser que sigui fosc
    tornarem cap a casa,
    gats adúlters viuran
    la nit a les teulades.

    Ens farà mal el coll,
    tindrem les mans ben balbes,
    els ulls inflats pel vent
    i un tremolor a les cames.

    Sinistres vigilants
    armats amb forca i dalla
    percaçaran arreu
    parelles amagades.

    Abans no es faci clar
    fugirem cap a França
    pels vells camins del bosc
    disfressats de captaires.

    Quan ja siguem ben lluny,
    en qualsevol obaga,
    cremarem els vestits
    i esborrarem el rastre.

    Llavors, lliures i sols,
    sense dir cap paraula
    ens besarem de nou
    amb una força estranya.

  • Ventafocs | 3 de desembre de 2010 a les 0:07

    Hola Edurne, a mi també m'ha agradat molt, una abraçada!

    Hola Anònim, gràcies pel teu poema, és molt bonic també. Una abraçada!