La Ciutat dels Pous

pozo

Els començaments d’any sempre solen ser moments de grans decisions, ser millors amb això o amb allò, deixar les coses que ens fan mal, nous objectius, noves propostes,…. 
Al cap de l’any no sempre hem aconseguit tot el que ens hem proposat (basta fer recompte de l’any que ens deixa) però no importa. La llargària del camí recorregut és indiferent, el més important és seguir avançant. Així i tot, l’elecció del millor camí no sempre és fàcil i, a vegades, cal eliminar prejudicis i judicis de valor que hem donat per bons durant molt de temps.
Aquí teniu la tradicional paràbola coneguda com “La ciutat dels pous” que potser ens pot ajudar, com a mínim a fer un pensament. Ens la conta Jorge Bucay:
Aquella ciutat no estava habitada per persones, com totes les altres ciutats del planeta.
Aquella ciutat estava habitada per pous. Pous vivents… però pous al cap i a la fi.
Els pous  es diferenciaven entre si, no només pel lloc on estaven excavats sinó també pel brocal (l'obertura que els connectava amb l’exterior).
Hi havia pous adinerats i ostentosos amb brocals de marbre i metalls preciosos; pous humils de totxos  i fusta, i alguns altres més pobres, amb simples forats que s’obrien a la terra.
La comunicació  entre els habitants de la ciutat era de brocal a brocal, i les notícies es propagaven ràpidament, de punta a punta del poblat.
Un dia arribà a la ciutat una “moda” que segurament havia nascut a qualque poblet humà.
La nova idea assenyalava que tot ésser vivent que es preés hauria de tenir molta més cura de l’interior que de l’exterior. El més important no era la part superficial sinó el contingut.
Així  fou com els pous començaren a omplir-se de coses.
Alguns s’omplien de joies, monedes d’or i pedres precioses. Altres, més pràctics, s’ompliren d’electrodomèstics i aparells mecànics. N’hi va haver que optaren per l’art i es varen anar omplint de pintures, pianos de coa i sofisticades escultures postmodernes. Finalment, els intel·lectuals s’ompliren de llibres, de manifests ideològics i de revistes especialitzades.
Passà el temps.
La majoria dels pous s’emplenaren fins a tal punt que ja no pogueren incorporar res més.
Els pous no eren tots iguals, així que, si bé alguns es conformaren, altres pensaren que havien de fer alguna cosa per a seguir ficant coses en el seu interior…
El  primer d’ells, enlloc d'atapeir el contingut, se li va ocórrer augmentar la seva capacitat eixamplant-se.
No passà molt de temps abans que la idea fora imitada: tots els pous gastaven gran part de les seves energies per eixamplar-se per a poder tenir més espai en el seu interior.
Un pou petit i allunyat del centre de la ciutat començà a veure que els seus camarades s'eixamplaven desmesuradament. Pensà que si seguien inflant-se d’aquesta manera, aviat es confondrien els marges i cada un perdria la seva identitat.
Potser a partir d’aquesta idea se li va ocórrer que una altra manera d’augmentar la seva capacitat era créixer però no d’amplada, sinó en profunditat. Fer-se més profund enlloc de més ample.
Aviat se n’adonà que tot el que tenia dintre l’impossibilitava en la tasca d'aprofundir. Si volia anar més fons havia de buidar tot el seu contingut…
Al l’inici tingué por del buit, però llavors, quan va veure que no hi havia cap altra possibilitat, així ho va fer.
Buit de possessions, el pou començà a fer-se més profund, mentre els altres s’apoderaven de les coses de les que ell es desprenia…
Un dia, inesperadament,  el pou que creixia cap a dins tingué una sorpresa: dins, molt endins, i molt en el fons, trobà aigua!
Mai abans altre pou havia trobat aigua…
El pou superà la sorpresa i començà a jugar amb l’aigua del fons, humitejant les parets, esquitxant les voreres i, per acabar, traient aigua a fora.
La ciutat no havia estat mai regada més que per la pluja que, de fet, era bastant escassa. Així que la terra del voltant del pou, revitalitzada per l’aigua, començà a despertar.
Les llavors de les seves entranyes brotaren en past, en trèvols, en flors, i en dèbils tiges que després es tornaren arbres…
La vida explotà en colors envoltant l’allunyat pou, al que començaren a anomenar “El Verger”
Tots li demanaven com havia aconseguit el miracle.
- Cap miracle –contestava El Verger-. S’ha de cercar a l’interior, cap al més profund…
Molts volgueren seguir el seu exemple, però abandonaren la idea quan se n’adonaren de què per aprofundir s’havien de buidar. Seguiren eixamplant-se cada vegada més per emplenar-se de més i més coses…
A l’altra punta de la ciutat, un altre pou decidí córrer també el risc del buit…
I també començà a aprofundir…
I també arribà a l’aigua…
I també esquitxà cap a fora creant un segon oasis verd en el poble…
- Què faràs quan s’acabi l’aigua? –li demanaven.
- No sé el que passarà –contestava-, però, per ara, quanta més aigua trec, més aigua hi ha.
Passaren uns quants mesos abans del gran descobriment.
Un dia, quasi per casualitat, el dos pous se n’adonaren que l’aigua que havien trobat en el fons de si mateixos era la mateixa…
Que el mateix riu subterrani que passava per un inundava la profunditat de l’altre.
Se n’adonaren de que s’obria per ells una nova idea.
No només podien comunicar-se de brocal a brocal, superficialment, com tots els altres, sinó que recerca els havia deparat un nou i secret punt de contacte:
La comunicació profunda que només aconsegueixen entre si aquells que tenen el coratge de buidar-se de continguts i cercar en el fons del seu ser el que tenen per a donar…
Sé que és una mica llarga, però he trobat  que valia la pena, sense  comptar la feinada de la traducció. Una abraçadeta per compensar?

1 silenci(s):