Sastressa de paraules

Pintura%20JC_%20Sol%20y%20Luna
Les paraules van i vénen, però no s’aturen, i em deturen.  Deturen el goig d’escriure i d’explicar-vos coses. Deturen la il·lusió d’expressar-me i contar-vos la meva història, que és la vostra. M’assec igualment, escoltant la seva música, llunyana,  però encara perceptible i que em guia cap a elles. Les busco, sense descans, i les vaig posant a poc a poc dins un paner, un paner tal vegada foradat. Foradat pel dia a dia, pel trull de les emocions, de les tristeses i de les meves angoixes.
A poc poc els forats es van tapant amb paraules plenes de significat, almenys per mi. Amb mots que ho diuen tot amb quatre sons i que m’omplen els racons.  Amb aquells mots que s’escorren pels buits i em fan pessigolles, pessigolles al ventre, al cor….
A la fi aconsegueixo parlar de l’oratge, fred, de tardor. Una mica massa pel meu gust, però he de reconèixer que ja en ve el temps. M’acarona la pell i no puc deixar de pensar d’on prové, què hi fa aquí. I després  m'adono que els darrers raigs de llum s’acomiaden, trists, cercant nous horitzons. Sembla que allarguin la mà, retardant el moment, com els infants. I la Lluna s’acosta a poc a poc, en silenci, de puntetes, potser per agafar el Sol desprevingut i donar-li una besada.   I els meus ulls també s’entristeixen. Us imagineu si estassin enamorats? Seria un amor d’aquells que couen, d’aquells que t’encongeixen i fan sofrir. D’aquells que no hi ha volta de fulla, condemnat. I mentre, una llàgrima em regalima. Ara entenc què hi fa aquest oratge tant fred, que gela els sentits a qui el mira i alhora apaga el foc intern, dóna conhort. El Sol se’n va, com sempre i les estrelles acompanyen ja la Lluna, desencantada. I jo, amb els ulls humits encara, cuso les paraules i en faig un vestit per alliberar-me del fred, del fred de l’ànima.

3 silenci(s):

  • S.N. | 24 d’octubre de 2010 a les 21:49

    El fred és necessari per a que existeixi la calor. ;)

  • Edurne | 24 d’octubre de 2010 a les 22:12

    Tots tenim dies més complicats que altres, malgrat tot això, cal fer el cor fort, i gaudir del paisatge de tardor, potser a cops trist, però igualment encantador. Petons!

    Edurne

  • Cristina Dominguez | 25 d’octubre de 2010 a les 22:06

    Puc pesentir que la tardor, malgrat que no t'acaba de desagradar, te porta cap les melangies,Em sembla que l'enyor, busca un forat, per a ficar-se dins el teu cor.Però això la lluna acompanyada dels estels T'anima a bucar un abric i així gaudir d'aquest temps una mica gris que ens deixa entrisists i seguir edavant amb el record d'un amor llunyà.