La tristesa i la fúria

1235333779225_f
En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se...
En un regne màgic on les coses no tangibles es tornen concretes...
Hi havia una vegada...
un estany meravellós.
Era una llacuna d'aigua cristal·lina pura on nadaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd es reflectien permanentment...
Fins a aquell estany màgic i transparent es varen apropar la tristesa i la fúria per a banyar-se en mútua companyia.
Les dues es llevaren els vestits i, nues, entraren a l'estany.
La fúria, que tenia pressa (com sempre li passa a la fúria), urgida -sense saber per què-, es banyà ràpidament i, més ràpidament encara, sortí de l'aigua...
Però la fúria és cega o, almenys, no distingeix clarament la realitat. Així que, nua i apurada, es posà, quan sortí, el  primer vestit que trobà…
I succeí que aquell vestit no era el seu, sinó el de la tristesa…
I així, vestida de tristesa, la fúria se’n va anar.
Molt calmada, molt serena, disposta com sempre a quedar-se en el lloc on està, la tristesa acabà el seu bany i, sense cap pressa –o, millor dit, sense consciència del pas del temps-, amb peresa i lentitud, sortí de l’estany.
A la vorera se n’adonà que la seva roba ja no hi era.
Com tots sabem, si hi ha alguna cosa que a la tristesa no li agrada es quedar-se al descobert. Així que es posà l’única roba que hi havia devora l’estany: el vestit de la fúria.
Conten que, des de llavors, moltes vegades un es troba amb la fúria, cega, cruel, terrible i enfadada. Però si ens donam temps per a mira bé, ens adonem que aquesta fúria que veiem només és una disfressa, i darrera de la fúria, hi està amagada la tristesa.

2 silenci(s):

  • Àngel | 21 d’octubre de 2010 a les 12:00

    Xerrant de fúria i de tristesa, avui ha comparegut un personatge que,afortunadament, no em visita molt,però que alguna vegada es presenta sense prèvia invitació, si ha estat ella, la desídia... què podia fer jo? Sabia que les meves tasques estaven pendents de fer, que les tasses no es farien netes totes soles, que la roba no entraria tota sola al calaix...; en realitat, m'he abandonat a ella, però m'ha donat una segona oportunitat. Tal vegada ella també venia disfressada i quan s'ha llevat la màscara, he descobert que qui m'ha vengut a visitar era la serenor. Ha quedat amb jo una llarga estona i m'ha fet sentir pau una llarga estona.

  • jaume | 21 d’octubre de 2010 a les 14:02

    Jo quan m'envaeix la fúria, no penso. En calent, amb la sang que te puja al cap, ets capaç de mil coses (algunes bones i altres dolentes). Però quan t'has asserenat, quan el cap està fred, t'envaeix la tristesa. La tristesa de saber que no acabes de ser mai amo del teu destí i de les teves emocions.
    La tristesa de adonar-se que a vegades no ets prou racional i que coses ínfimes et fan perdre els estreps.
    També em consola una cosa: que sóc humà. Que no és poc.