Ja és hora d’anar a l’escola!

Ja sé que ja fa uns dies que hem començat l’escola, mestr@s, pares i mares, i per descomptat, els infants. Així i tot, us vull ensenyar aquest meravellós conte escrit per Armando Quintero, narrador oral, il·lustrador, escriptor i “sempre docent”, tal com ell mateix es defineix. Em sembla que si comencés escriure sobre tot el que ha fet i els premis que ha rebut ja seríem a final de curs.
El conte en qüestió correspon a un llibre d’uns dotze texts que giren entorn el personatge de na “Sarita” i el seu padrí. Després de pensar-ho una bona guarda de dies, vaig decidir demanar-li si em deixava traduir-lo al català i, com que na Sarita em recorda molt a la meva filla, li vaig expressar el meu desig de canviar-li el nom a la protagonista, pel de Mariona. Conscient de la gran petició, vaig creuar els dits per què acceptés, i ja veieu, aquí sóc, immensament agraïda pel seu consentiment, i alhora molt orgullosa de poder-ho fer. Moltes gràcies, Armando.

Ja és hora d’anar a l’escola!
Na Mariona tenia els seus ulls oberts. Molt oberts.
I la seva cabellera roja més crespa que mai.
Des de feia estona, na Mariona estava desperta en el seu llit. Molt desperta.
Feia voltes cap a un costat. Feia voltes cap a l’altre.
Na Mariona contava ovelles. Com li havia ensenyat la seva padrina.
Però, res d’agafar el son.
Les ovelles se li dispersaven pels verds camps del desvetllament.
- Ja és hora d’anar a l’escola! -  va dir na Mariona i despertà als seus germans.
- Mariona, no empipis! Encara no ha sonat el despertador – digué la seva germana.
- Tenc son – digué el seu germà – La nit fou molt curteta. Ja és hora d’aixecar-se? – demanà. I es girà cap a la paret per a seguir dormint.
- Ja és hora d’anar a l’escola! – digué na Mariona i despertà als seus pares.
- Mariona, per favor, què fas desperta a les cinc de la matinada? Digué la seva mare sobresaltada per la veu de la seva filla – Ves a jeure i deixa’ns dormir!
- Ten en compte que és el seu primer dia de classe.- comentà el seu pare.
- Ja és hora d’anar a l’escola! – digué na Mariona i despertà als seus padrins.
- Mariona, falta un poc perquè soni el despertador! – respongué la padrina.
- La nit encara és jove – li comentà el padrí – Empara-la un poc més. I s’abraçà al seu coixí per a seguir dormit.
El despertador sonà com un munt de coloms esvalotats.
- Ja és hora d’anar a l’escola! – cridà na Mariona plena d’alegria, i despertà a tots amb els batecs de les seves rialles.
No necessità que la cridessin per a banyar-se, ja estava a punt esperant a la seva mare.
- Mariona, seu bé en aquesta cadira – digué la seva mare – Estàs mig aturada.
- Mastega bé el teu pa amb melmelada – comentà la seva padrina.
- Esmorza tranquil·la – digué el seu pare a na Mariona – Anem sobrats de temps.
- No et preocupis – comentà el seu padrí que, amb un joc i un somriure còmplice, li afegí: – Jo vaig fer el mateix quan vaig anar al col·legi per primera vegada.
Després de l’esmorzar i el rentat de dents, la seva mare la vestí amb l’uniforme nou del col·legi i li va fer dues belles trenes amb la seva cabellera.
Mariona, mira’t al mirall – digué la seva padrina – Estàs preciosa!
La motxilla està en ordre – comentà el seu pare, quan li acostà.
- Aquí tens el teu berenar – digué el seu pare – t’he fet un entrepà especial.
La porta de l’escola era un aldarull carregat de sorpreses.
Molts de nins s’aferraven a les cames dels seus pares, temorosos.
Alguns ploraven, obligats a entrar a contracor. Altres se’n reien.
Na Mariona ho mirava tot i avançà de la mà de la seva germana sense dir res.
De lluny, havia vist un munt de jocs i juguetes i corregué cap a ells.
Quan tornà, a crits, demostrava tota l’alegria del seu primer dia de classes.
- A més, hi ha una tortuga enorme, es diu Lala. I podem muntar en ella.
Passà hores contant la seva jornada fins que, cansada, s’adormí.
- Amb tantes alegries s’oblidarà de nosaltres – pensà la seva mare quan li donava una besadeta de bona nit.
- Mariona, aixeca’t que ja ha sonat el despertador! – digué la seva germana major.
- Ja és hora d’anar a l’escola! – li digueren els seus pares, al costat del seu llit.
-  Ja és hora d’anar a l’escola! – repetiren els seus padrins, des de la porta.
Na Mariona va estrènyer en el seu pit el seu coixí en forma d’elefant.
- Per què? – els demanà a tots – Si ja hi vaig anar ahir!

Text del llibre "Sarita" d’ Armando Quintero.

5 silenci(s):

  • jaume | 27 de setembre de 2010 a les 20:51

    Estaria bé que ho poguéssim aprendre tot en un sol dia d'escola no?
    Bé, ben mirat no estaria tant bé: deixaríem molts mestres sense feina... i ens avorriríem massa, i ens quedaríem sense poder fer amics, i sense conèixer tants i tants bons mestres i professores...
    Ben mirat, ja està bé com està em sembla...
    Una abraçada, Cati. Molt bon conte! Ha valgut la pena que el traduïssis i els donessis a conèixer.

  • Ventafocs | 28 de setembre de 2010 a les 16:51

    Em sembla, Jaume, que he descobert a un gran escriptor. Una abraçada.

  • Cristina Dominguez | 28 de setembre de 2010 a les 21:46

    Ja coneixía el conte i me'm va agradar sempre.La traducció la trobo exacta i deixes anar el sentiments del'autor, que per cert és un orull per a mi ja que l'Armando és paisà i veí meu, el destí ens va portar per diferetns camins,però igualment ens hem trobat
    Cati, la traducció és tan emotiva com el conte i quanta veritat de nens en la frase final de la Mraiona!!!

  • Edurne | 29 de setembre de 2010 a les 10:48

    Hola!!! Quin conte més bonic^^ M'agrada! Escolta, moltes gràcies pels comentaris al meu Bloc, la veritat és que rebre comentaris sembla que no però dóna forces, i saber que llegeixen amb gust també. Moltes gràcies, de veritat! Una abraçada

    Edurne

  • Ventafocs | 29 de setembre de 2010 a les 16:47

    Hola Cristina! Jo sabia que Armando era Uruguaià, però no que era de Trenta y tres (s'escriu així?) Quan un conte està ben escrit, és igual en la llengua he que el presentis, la seva essència persisteix, però moltes gràcies pel teu comentari. Una abraçada.

    Hola Edurne! La veritat és que ja fa un quants cops que he entrat dins el teu blog i sembla que cada dia m'hi quedo més enganxada, així que simplement vaig tenir ganes de dir-t'ho. Em sembla que tots en necessitam de forces!!! Així que, moltes gràcies a tu. Una abraçada ben forta!