Avui no…


No em ve la inspiració. Sóc incapaç de mirar als núvols i demanar-me qui pot pintar el cel d’una manera tant màgicament espectacular. No puc escoltar la música i relaxar-me, adormir els meus sentits al seu ritme, i deixar-me dur al país de mai-més. No puc llegir aquesta poesia que m’entra per les venes i que fa que el meu cor s’estremeixi. No puc.
Els meus dimonis interns fan festa, han encès els foguerons que em cremen l’ànima, i aquesta s’arrufa i no troba l’extintor… on el vaig posar el darrer pic? No aconsegueixo escriure aquestes paraules positives que, si més no, faig l’esforç de creure’m, i m’ajuden. I tan que m’ajuden. Avui no em ve la inspiració. I enyor el blog, i em sembla que ell també m’enyora a mi, perquè em crida, tot el dia em crida. I jo, que li dec tantes coses, no el vull fer patir. Així que, torneu a llegir el post i canvieu el no per un SÍ. Sí puc!! Sí veig la màgia del cel! Sí m’estremeixo amb les paraules! Sí trob l’extintor i apago el foc! Sí! Sí! Sí! . Si em permeteu, vaig a escoltar un poc de música…

3 silenci(s):

  • jaume | 26 de setembre de 2010 a les 10:49

    Hola Cati: Trobo que, sense inspiració i tot, t'ha sortit un post molt poètic, molt positiu i molt bo. Transformar moments, situacions i pensaments negatius en positius és quelcom que hauríem d'aprendre tots plegats. El teu post ens dóna un camí... Una abraçada

  • Cristina Dominguez | 26 de setembre de 2010 a les 20:36

    Cati malgrat tot , segueixo el teu bloc. en aquest post . `prenc conciència dels estat d'ánim de l'home.T'o ho reflexes molt bé poèticament.

    Cristina

  • Ventafocs | 26 de setembre de 2010 a les 22:32

    Hola Jaume! La veritat és que m'hi esforç, tot i que he de reconèixer que a vegades em costa una mica. Gràcies per les teves paraules.

    Hola Cristina! Me n'alegro molt de veure't per aquí. Moltes gràcies pel teu comentari.