Felicitacions 2011

EXTRAS A%C3%91O NUEVO2.FELI%C3%87 ANY NOU

Hi ha moltes maneres de felicitar l’any nou…

  • Que el 2011 et porti tot allò que estàs buscant i et sigui 2.011 vegades millor que l'any passat. Feliç any nou!
  • En aquestes dates de pau i amor la SGAE et recorda que a partir del 2011 tot el relacionat amb el Nadal porta cànon. Gràcies a tots i Bon Any!
  • La A.L.C. (Associació de Llagostins Cuits) et recorda que en aquestes dates hi ha coses més importants que pelar ... Feliç 2011.
  • Que aquest nou any trobis felicitat, salut, amor, diners, pau i tot el que necessitis. I el que no trobis busca'l a Google. Feliç Any Nou 2.011.
  • En aquest moment en aquest país hi ha 66.000 persones fent l'amor, 15.820 estan acabant, 19.965 estan començant, 28.819 estan en ple plaer i només hi ha un@ llegint missatges. ¡Desperta! Feliç Any Nou 2011.
  • Feliç any 2011, 2012, 2013, 2014 ... que amb aquesta crisi a saber quan torno a tenir mòbil!
  • Et desitjo 65 dies d'amor, 129 dies de sort i 171 dies de felicitat! Feliç any nou 2010.
  • Els Reis són els pares. (Signat: el príncep Felip).
  • En néixer, Déu em va donar a escollir entre estar Bonísiiiiima o tenir bona memòria.
Autors Varis i Desconeguts

Tenc la sensació que se m’oblida alguna cosa, però no sé què. Aquest any he madurat molt, en molts sentits. Serà un any inoblidable, en el que hi ha hagut un poc de tot o, millor dir, un molt de tot. Hi ha hagut moments molt bons i d'altres que preferiria oblidar.  Els primers m'han ajudat a superar els altres i de tots ells he après.
Volia donar les gràcies a tots els que m'han acompanyat d'alguna manera en el meu camí. No els ho he posat gaire fàcil, però sempre han estat allà i les paraules no em basten per expressar la meva gratitud. Us tenc a tots dins el meu cor.

Ah, sí! No me’n recordava…
Feliç Any Nou!

La Ciutat dels Pous

pozo

Els començaments d’any sempre solen ser moments de grans decisions, ser millors amb això o amb allò, deixar les coses que ens fan mal, nous objectius, noves propostes,…. 
Al cap de l’any no sempre hem aconseguit tot el que ens hem proposat (basta fer recompte de l’any que ens deixa) però no importa. La llargària del camí recorregut és indiferent, el més important és seguir avançant. Així i tot, l’elecció del millor camí no sempre és fàcil i, a vegades, cal eliminar prejudicis i judicis de valor que hem donat per bons durant molt de temps.
Aquí teniu la tradicional paràbola coneguda com “La ciutat dels pous” que potser ens pot ajudar, com a mínim a fer un pensament. Ens la conta Jorge Bucay:
Aquella ciutat no estava habitada per persones, com totes les altres ciutats del planeta.
Aquella ciutat estava habitada per pous. Pous vivents… però pous al cap i a la fi.
Els pous  es diferenciaven entre si, no només pel lloc on estaven excavats sinó també pel brocal (l'obertura que els connectava amb l’exterior).
Hi havia pous adinerats i ostentosos amb brocals de marbre i metalls preciosos; pous humils de totxos  i fusta, i alguns altres més pobres, amb simples forats que s’obrien a la terra.
La comunicació  entre els habitants de la ciutat era de brocal a brocal, i les notícies es propagaven ràpidament, de punta a punta del poblat.
Un dia arribà a la ciutat una “moda” que segurament havia nascut a qualque poblet humà.
La nova idea assenyalava que tot ésser vivent que es preés hauria de tenir molta més cura de l’interior que de l’exterior. El més important no era la part superficial sinó el contingut.
Així  fou com els pous començaren a omplir-se de coses.
Alguns s’omplien de joies, monedes d’or i pedres precioses. Altres, més pràctics, s’ompliren d’electrodomèstics i aparells mecànics. N’hi va haver que optaren per l’art i es varen anar omplint de pintures, pianos de coa i sofisticades escultures postmodernes. Finalment, els intel·lectuals s’ompliren de llibres, de manifests ideològics i de revistes especialitzades.
Passà el temps.
La majoria dels pous s’emplenaren fins a tal punt que ja no pogueren incorporar res més.
Els pous no eren tots iguals, així que, si bé alguns es conformaren, altres pensaren que havien de fer alguna cosa per a seguir ficant coses en el seu interior…
El  primer d’ells, enlloc d'atapeir el contingut, se li va ocórrer augmentar la seva capacitat eixamplant-se.
No passà molt de temps abans que la idea fora imitada: tots els pous gastaven gran part de les seves energies per eixamplar-se per a poder tenir més espai en el seu interior.
Un pou petit i allunyat del centre de la ciutat començà a veure que els seus camarades s'eixamplaven desmesuradament. Pensà que si seguien inflant-se d’aquesta manera, aviat es confondrien els marges i cada un perdria la seva identitat.
Potser a partir d’aquesta idea se li va ocórrer que una altra manera d’augmentar la seva capacitat era créixer però no d’amplada, sinó en profunditat. Fer-se més profund enlloc de més ample.
Aviat se n’adonà que tot el que tenia dintre l’impossibilitava en la tasca d'aprofundir. Si volia anar més fons havia de buidar tot el seu contingut…
Al l’inici tingué por del buit, però llavors, quan va veure que no hi havia cap altra possibilitat, així ho va fer.
Buit de possessions, el pou començà a fer-se més profund, mentre els altres s’apoderaven de les coses de les que ell es desprenia…
Un dia, inesperadament,  el pou que creixia cap a dins tingué una sorpresa: dins, molt endins, i molt en el fons, trobà aigua!
Mai abans altre pou havia trobat aigua…
El pou superà la sorpresa i començà a jugar amb l’aigua del fons, humitejant les parets, esquitxant les voreres i, per acabar, traient aigua a fora.
La ciutat no havia estat mai regada més que per la pluja que, de fet, era bastant escassa. Així que la terra del voltant del pou, revitalitzada per l’aigua, començà a despertar.
Les llavors de les seves entranyes brotaren en past, en trèvols, en flors, i en dèbils tiges que després es tornaren arbres…
La vida explotà en colors envoltant l’allunyat pou, al que començaren a anomenar “El Verger”
Tots li demanaven com havia aconseguit el miracle.
- Cap miracle –contestava El Verger-. S’ha de cercar a l’interior, cap al més profund…
Molts volgueren seguir el seu exemple, però abandonaren la idea quan se n’adonaren de què per aprofundir s’havien de buidar. Seguiren eixamplant-se cada vegada més per emplenar-se de més i més coses…
A l’altra punta de la ciutat, un altre pou decidí córrer també el risc del buit…
I també començà a aprofundir…
I també arribà a l’aigua…
I també esquitxà cap a fora creant un segon oasis verd en el poble…
- Què faràs quan s’acabi l’aigua? –li demanaven.
- No sé el que passarà –contestava-, però, per ara, quanta més aigua trec, més aigua hi ha.
Passaren uns quants mesos abans del gran descobriment.
Un dia, quasi per casualitat, el dos pous se n’adonaren que l’aigua que havien trobat en el fons de si mateixos era la mateixa…
Que el mateix riu subterrani que passava per un inundava la profunditat de l’altre.
Se n’adonaren de que s’obria per ells una nova idea.
No només podien comunicar-se de brocal a brocal, superficialment, com tots els altres, sinó que recerca els havia deparat un nou i secret punt de contacte:
La comunicació profunda que només aconsegueixen entre si aquells que tenen el coratge de buidar-se de continguts i cercar en el fons del seu ser el que tenen per a donar…
Sé que és una mica llarga, però he trobat  que valia la pena, sense  comptar la feinada de la traducció. Una abraçadeta per compensar?

Amagadons

cuit-i-amagar

Sol donar moltes voltes a les coses, a entendre el que sent, a la meva manera de ser, d’actuar i, de retruc, resoldre els conflictes que m’impedeixen gaudir del que m’envolta en plenitud. Simplement intent trobar on aferrar-me per seguir endavant i superar els obstacles que em trobo. No és fàcil, perquè així com vas avançant sorgeixen nous problemes que s’han d’afrontar i cada un d’ells et mostren nous conflictes que encara no has resolt o que et pesaves que ja ho havies fet. 

Després de molt reflexionar he arribat a la conclusió que la força està dins tu mateix i que si no ets capaç de trobar-la ningú ho farà per tu, simplement seguiràs sent una persona depenent. Això no significa que no necessitem ajuda, tots necessitem sentir-nos acompanyats, però sense la força interior, per dir-ho d’alguna manera, un pot sentir-se sol envoltat de gent que t’estima. 

No sé si el descobriment de la pròpia força és el famós “Secret” vital que està tant de moda darrerament, però no crec que es faci molt lluny. Amb tot, encara que estigui convençuda de l’existència d’aquesta força, un altre tema és com puc arribar ser-ne conscient o, millor dit, a “explotar-la”.

Sí, ja em poden dir que l’important és creure en un mateix, que tots la tenim, que simplement cal cercar-la. A vegades sent que la meva està jugant a amagadons.
El problema és que, com l’aigua, no ens queda d’altra que seguir cap endavant i, ja que hi sóc, seguirem el  joc.

El Llapis

1514197064

Una amiga m'ha enviat aquest conte fa una estona i m'ha fet ganes compartir-ho amb vosaltres.
EL LLAPIS

El nen mirava com l'àvia escrivia una carta. En un moment determinat, li pregunta:
- Escrius alguna cosa que ens ha passat a nosaltres? Potser escrius alguna cosa sobre mi?
L'àvia deixa d'escriure, somriu i li diu al nen:
- Escric sobre tot, és veritat. Però més important que les paraules, és el llapis que faig servir. Tant de bo siguis com ell, quan creixis.
El nen mira el llapis, intrigat, i no hi veu res d'especial.
- Però si és com tots els llapis que he vist en la meva vida!
- Tot depèn de com et miris les coses. El llapis té cinc qualitats, si les pots imitar, sempre estaràs en pau amb el món.

Primera qualitat: pots fer coses molt grans, però no oblidis mai  que hi ha una Mà que guia els teus passos. D'aquesta mà en diem Déu, i Ell ens ha de conduir sempre en direcció a la Seva voluntat.

Segona qualitat: De tant en tant, necessito deixar d'escriure i utilitzar la maquineta. Això fa patir una mica el llapis però, després, té més punta. Per tant, has de saber acceptar alguns dolors, perquè et faran ser una persona millor.

Tercera qualitat: el llapis sempre ens permet utilitzar una goma per esborrar les equivocacions. Has de comprendre que corregir una cosa que hem fet malament no és necessàriament negatiu, sinó una cosa molt important que ens manté en el camí de la justícia.

Quarta qualitat: el que importa de debò en un llapis no és la fusta o la forma sinó la mina que hi ha dins. Per tant: has de cuidar sempre de tot el que passa dintre teu.

Cinquena i última qualitat del llapis: sempre deixa marca. Per tant, tingues present que tot el que facis en la vida deixarà empremta i procura ser conscient de cada acció.
Autor desconegut
Bé idò, a poc a poc i bona lletra,  que fer les coses bé importa més que el fer-les. Què les vostres accions siguin la vostra felicitat!

BON NADAL

bon-nadal

Al.lotets i al.lotetes, estic una mica desconnectada aquests dies, o millor dit, connectada amb la família, no es tracta d’això per aquestes festes? Així i tot no puc deixar de posar l’ullet al blog i desitjar-vos un molt Bon Nadal! I… també donar-vos les gràcies per visitar el meu cor, he tingut una temporadeta una mica fluixa i la veritat és que aquest vincle virtual m’ha ajudat molt. Moltes gràcies!
NADAL 

Si aquesta nit sents una remor estranya 

que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,

i enyores gust de mel

i tens desig d’una pau que no enganya…

és que a través dels aires de la nit 

t’arriba aquell ressò de l’Establia

de quan l’Infant naixia 

i s’elevava un càntic d’infinit. 
 
Si ja no saps sentir-te pastoret,

ni aturar-te a entendre el bell missatge,
 
almenys, tingues coratge

de seguir el teu camí amb el cor net

JOANA RASPALL
Tinguem tots el cor net i alegre!

ESCLAT DE LLUM

christmas-spirit

Esclat de llum, 

tallet de plata, 

estels al cel,

lluna blanca 

fan de la nit 

tresor i màgia. 

Sirenes d'aigua,

follets i fades, 

balleu la dansa, 

que el Nadal s'atansa
Isabel Barriel

És un desig

 
Com cada any el desembre
ens acosta a Nadal
i amb uns passos de llebre
arribem a cap d'any.

I tindràs nova agenda
i potser faràs balanç
i et proposaràs per l'any que arriba
ser millor que abans.

I quan toquin les dotze campanades
potser haurà quedat algun raïm,
serà que amb cada gra que queda a taula
es mor un desig.

Que cada nit sigui la nit més bella.
Que aquest any nou porti pau a tot el Món.
Que cada nen neixi sota una estrella.
És un desig i el volem per tothom.

Llargues nits de desembre
de farina als portals,
a la negre nit hi ha la promesa
de la llum que vindrà.

I quan toquin les dotze campanades
encara ens quedarà tota la nit,
que cada nou viatge es comença
molt abans de sortir.

Que cada nit sigui la nit més bella.
Que aquest any nou porti pau a tot el Món.
Que cada nen neixi sota una estrella.
És un desig i el volem per tu.

Que cada nit sigui la nit més bella.
Que aquest any nou porti pau a tot el Món.
Que cada nen neixi sota una estrella.
És un desig i el volem per tothom.
És un desig i el volem per tothom.
És un desig i el volem per tu.

                                          Josep Thió


 

Imaginem?

3204266865_78ab7f2660

Moltes vegades penso en els motius que m’han dut a escriure aquest blog, i la veritat és que no ho faig amb gaires pretensions, o potser  l’únic que pretenc és treure el que duc dins. A vegades utilitzo les meves pròpies paraules, i d’altres em decanto per les d’altres autors, perquè potser en el moment que les he elegides expressen exactament allò que vull dir o allò que necessito sentir.
El text següent em sembla que és d’en Gianni Rodari, però no n’estic segura. En qualsevol cas, trobo que és preciós.
“Imaginar és viure.
Imaginar és estimar.
Imaginar és comunicar.
Imaginar és transformar.
Imaginar és saviesa.
Imaginar és cultura.
Imaginar és riure
Imaginar és sentir.
Imaginar és plorar.
Imaginar és somiar.
Imaginar és comprendre.
Imaginar és fer la nostra escola,
                       la nostra societat,
                       les nostres relacions
                       més belles i humanes”
Vull endinsar-me dins la imaginació: viure el present i oblidar el que em dol; estimar, potser un poc més mi mateixa; comunicar, fer-me entendre i entendre els altres; transformar la fosca en claror, transformar la realitat i adaptar-m’hi;  riure més; plorar el necessari; i també vull somiar que tot és possible.
Us ve de gust imaginar?

Un brot de llum

haz de luz

Un brot de llum
cerca la mirada
lluitant desesperada
per no deixar-se vèncer

Un brot de llum
que a bon port em dugui
i amb el seu joc m’eixugui
les llàgrimes dels ulls

Un brot de llum
valent i decidit
que il·lumini les penombres
que em confonen l’esperit

I ara sóc conscient
que el brot creix dintre meu
i que la llum només em mostra
el que mon cor designa
Ventafocs

Contraofensiva

4135

Si a uno
le dan
palos de ciego
la única
respuesta eficaz
es dar
palos
de vidente.

Mario Benedetti

La veritat sobre els Reis Mags

reyes-magos
Acabo de llegir un post en un dels blogs  que segueixo (Idò) i tot d’una he pensat en una història que vaig llegir l’any passat on s’explicava la veritat sobre els Reis Mags. Aquí la teniu:
“ Un dia, una mare tot just s’acabava d’asseure disposada a escoltar el què, com tots els dies, la seva filla li contava. Amb això, la seva filla, em veu baixa i temorosa, li digué:
- Mamà?
- Sí, filla, conta’m
- Escolta, vull… que em diguis la veritat.
- Clar, filla. Sempre te la dic – respongué la mare un poc sorpresa.
- És que… – titubejà na Blanca.
- Digues, filla, digues.
-Mamà, existeixen els Reis Mags?
La mare de na Blanca es quedà muda, mirà al seu home, intentant descobrir l'origen d’aquella pregunta, però només va poder veure un rostre tant sorprès com el seu que el mirava igualment.
- Les nines diuen que són els pares. És vera? La nova pregunta de na Blanca l’obligà a tornar la mirada cap a la nina i enviant-se la saliva li digué:
- I tu què creus, filla?
- Jo no ho sé mamà, que sí i que no. Per un costat em sembla que sí existeixen perquè tu no m’enganyes; però, com que les nines diuen això.
- Mira, filla, efectivament són els pares els que posen els regals però…
- Llavors és vera?  - tallà la nina amb els ulls humits – M’heu enganyat!
- No, mira, mai t’hem enganyat perquè els Reis Mags sí que existeixen – respongué la mare agafant amb les dues mans la cara de na Blanca.
- Idò no ho entenc mamà.
- Seu, filleta, i escolta aquesta història que et contaré perquè ja arribat l’hora que la puguis entendre – digué la mare, mentre assenyalava amb la mà el seient de devora.
Na Blanca es va asseure entre els seus pares ansiosa d’escoltar qualsevol cosa que la tragués del dubte, i la seva mare es disposà a narrar el que per ella degué ser la vertadera història dels Reis Mags:
“Quan el Nin Jesús nasqué, tres Reis Mags que  venien d’Orient guiats per una gran estrella, s’aproparen al Portal per a adorar-lo. Li dugueren regals en prova del seu amor i respecte, i el Nin es posà tant content i semblava tant feliç que el més ancià dels Reis, Melcior, digué: – És meravellós veure tan feliç a un infant! Hauríem de dur regals a tots els nins del món i veure la seva felicitat. – Oh, sí! – Exclamà Gaspar- . És una bona idea, però és molt difícil de fer. No serem capaços de dur regals a tants milions de nins i nines que hi ha al món. Baltasar, el tercer dels Reis, que estava escoltant als seus dos companys amb cara d’alegria, comentà: - És vera que seria fantàstic, però Gaspar té raó i, encara que som mags, ja som ancians i ens resultaria molt difícil poder recórrer el món sencer entregant regals a tots els nins. Però seria tant bonic.
Els tres Reis es posaren molt trists pensant que no podrien realitzar el seu desig. I el Nin Jesús, que des de la seva pobre bressol pareixia escoltar-los molt atent, va somriure i la seva veu s’escoltà en el portal: – Sou molt bons, estimats Reis Mags, i us agraeixo els vostres regals. Us ajudaré a realitzar el vostre desig. Digueu-me: què necessiteu per a poder dur regals a tots els nins i nines? –. – OH! Necessitaríem milions i milions de patges, quasi un per a cada infant que poguessin dur al mateix temps a cada casa els nostres regals, però no`podem tenir tants de patges, no n’existeixen tants- . – No us preocupeu per això – digué el Nin- . – Jo us donaré, no un, sinó dos patges per a cada nin que hi ha en el món.- 
- Seria fantàstic! Però, com és possible? – digueren a la vegada els tres Reis Mags amb cara de sorpresa i admiració.-
- Digueu-me, no és vera que els patges que us agradaria tenir han d’estimar molt als infants?-. - Sí, és clar, això és fonamental – assentiren els tres Reis-. – I, no és vera que aquests patges haurien de conèixer molt bé els desitjos dels nins? –. – Sí, sí . Això és el que exigiríem a un patge – respongueren cada vegada més entusiasmats els tres. - Idò digueu-me, estimats Reis: hi ha algú que estimi més als infants i els conegui millor que els seus propis pares?
Els tres Reis es miraren assentint i començant a comprendre el que el Nin Jesús estava planejant, quan la seva veu se sentí de nou: – Ja que així ho heu volgut i per a què en nom dels Tres Reis Mags d’Orient  tots els infants rebin algun regal, Jo ordeno que per Nadal, commemorant aquest moments, tots els pares es converteixin en els vostres patges, i que en el vostre nom, i de part vostra regalin als seus fills el que desitgin. També ordeno que, mentre els nins siguin petits, la entrega de regals es faci com si ho fessin els propis Reis Mags. Però quan els nins siguin suficientment majors per entendre això, els pares els contaran aquesta història i a partir de llavors, en tots els Nadals, els infants faran també regals als seus pares en prova del seu afecte. I recordaran que gràcies als Tres Reis Mags tots són més feliços.”
Quan la mare de na Blanca hagué acabat de contar aquesta història, la nina s’aixecà i donant un bes als pares els va dir:
- Ara sí que ho entenc tot mamà. I estic molt contenta de saber que m’estimeu i que no m’heu enganyat.
I corrent, es dirigí a la seva habitació i tornà amb una vidriola a la mà mentre deia:
- No sé si tindré doblers abastament per comprar-vos algun regal, però l’any que ve ja guardaré més doblers.
I tots s’abraçaren mentre que, ben segur, des del Cel, tres Reis Mags contemplaven l’escena immensament satisfets.
 
Moltes gràcies Autor desconegut


No sé si els nostres fills l'entendran o no, o els convencerà, però la història no deixa de ser molt guapa.

Quin és aquest estat que de la voluntat s’apodera, i deixa hom a la intempèrie. Un estat on la indiferència dels colors confon la llum i la foscor i tot perd el seu sentit.

Un estat on cada fragment de temps es converteix en una lluita interna, una lluita per trobar un brot de claror que il·lumini l'estança. Un estat indesitjable, maleït, que ofega i desespera.

El pujall és pedregós, complicat, les forces flaquegen. I la davallada tant perillosament fàcil i temptadora. Els ulls no veuen dos dits lluny, hi ha boira, una boira espessa que cobreix l’enteniment.

Acluco els ulls, escolto, penso, sent. Uns lleus batecs em desperten. Són tènues, quasi imperceptibles. El seu crit, cada vegada més clar, s’apodera de mi. Em torna a la realitat. Beneïts batecs, que m’acaronen l’ànima i amb el seus jocs m'eixuguen la llàgrima vessada.

No em sent lliure, ni conhortada, però m’acompanya un jonc d’esperança, i una mica de fe. I estim. Em deix dur per les seves mans, que són fermes.

El camí és el mateix, sóc jo la que canvio.

L’Amor

amor-puro-765740

L’Amor


Tot en l'amor s'emplena de sentit.

La força renovada d'aquest cor

tan malmenat per la vida, d'on surt

sinó del seu immens cabal d'amor ?



És, doncs, sols per l'amor que ens creixen

roses als dits i se'ns revelen els misteris;

i en l'amor tot és just i necessari.



Creu en el cos, per tant, i en ell assaja

de perdurar, i fes que tot perduri

dignificant-ho sempre amb amorosa

sol.licitud : així donaràs vida.

Miquel Martí i Pol

Un sentiment


Ja em perdonareu, però estic contenta!

Madurem

Two strawberries, one red and one green, on straw to protect the
Diuen que envellir és obligatori i que madurar és opcional. Hi ha persones que maduren massa aviat, i d’altres sembla que no maduren mai. L'assoliment de la maduresa no depèn de l’edat de la persona, depèn bàsicament de les circumstàncies que et toca viure i de la capacitat d’adaptar-te a aquestes circumstàncies.

La maduresa s’adquireix quasi sense adondar-nos. Un dia ens llevem i veiem que hem deixat la innocència qui sap a on, ja no som el què érem. No hem deixat les pors, però hem après a vèncer-les. No hem deixat de sentir-nos vulnerables, però som capaços de trobar la força dintre de nosaltres per seguir endavant. El cor no ha deixat de plorar pel que ens fa mal, però ha après a viure a pesar de les llàgrimes i a donar importància i gaudir de les alegries.

Madurem quan veiem que els nostres pares no ho saben tot, que ens necessiten, que els hem de correspondre amb el que ens han donat.

Madurem quan ens adonem que el que ens envolta no els que sempre hem somiat, i a pesar de tot som capaços d’assumir-ho, d’apreciar-ho i fins i tot agrair-ho.

Madurem quan no ens importa el què diran o el què pensen els altres, sinó que simplement ens preocupem pel ens diu el propi cor, o el cap, o ambdós.

Madurem quan aprenem a oblidar el mal que ens han fet les persones que més estimem i ens adonem que la ràbia i el rancor no ens porten enlloc.

Madurem quan, malgrat el pes de l’ànima, t’aixeques diàriament pensant que aquell dia serà bo i que donaràs el millor de tu per tal de que això sigui possible, essent conscient que potser no ho acabis d’aconseguir.

Madurem quan te n’adones que la força de seguir cap endavant està dintre teu, quan no esperes que els altres resolguin els teus problemes i assumeixes les teves pròpies responsabilitats. I amb tot, madurem quan ets capaç de demanar ajuda i a confiar amb els altres si veus que defalleixes.

Madurem quan aprenem a estimar-nos a nosaltres mateixos, amb els nostres defectes i virtuts, i som capaços d’oferir aquest amor a tot el què i qui ens envolta.

Madurar és dur, però necessari.

Madurar és necessari, però tant dur!

Ajuda’m

bebe-rezando
Ajuda’m a dir la veritat davant dels forts i a no dir mentides per a guanyar-me l’aplaudiment dels dèbils.

Si em dónes fortuna, no em prenguis la raó.

Si em dónes èxit, no em prenguis la humilitat.

Si em dónes humilitat, no em prenguis la dignitat.

Ajuda’m sempre a veure l’altra cara de la medalla, no em deixis inculpar de traïció als altres per no pensar igual que jo.

Ensenya’m a estimar a la gent com a mi mateix i a no jutjar-me com als altres.

No em deixis caure en l’orgull si triomf, ni en la desesperació si fracàs. Més bé recorda’m que el fracàs és l’experiència que precedeix el triomf.

Ensenya’m que perdonar és un signe de grandesa i que la venjança és un senyal de baixesa.

Si em prens l’èxit, deixa’m forces per aprendre del fracàs, si jo ofengués a la gent, dóna’m valor per a disculpar-me i si la gent m’ofèn, dóna'm valor per a perdonar.

Senyor… si jo m’oblido de tu, mai t’oblidis de mi!
Mahatma Gandhi

Crisi

Imagination

Estam en temps de crisi! Us n’heu adonat? Segur que alguns més que els altres. La crisi econòmica és realment important… massa gent que pateix, que té gana, que té fred, que es sent sol,… potser el mateix veí, o la família de més enllà.

Desgraciadament és la que més palpem, la que a priori afecta a moltes famílies, la que més ens preocupa, però no puc deixar de pensar que aquesta crisi econòmica és una conseqüència d’una crisi superior però que passa més desapercebuda. Ens trobem davant una forta crisis de valors, del respecte als altres i a nosaltres mateixos, obviem el que és realment prioritari i necessari. Avarícia? Desídia? Enveja?

Ens deixem dur per un sistema sense ni tan sols plantejar-nos si el que està establert és el camí correcte. Ens costa anar a contracorrent. Ens preocupa més que no ens prenguin per beneits o per bojos que deixar-nos dur pel que diu el nostre cor. Ens costa alliberar-nos. Ajudar. Viure. Somriure. El preu que paguem és molt car, però tanquem els ulls per no adonar-nos.

La crisi espavila la imaginació, ens fa obrir els ulls. Ens confirma el que ja sabem i ens impulsa al canvi. La vida és dura. La tristesa és un luxe. L’alegria és un dret. Estimar és un deure. Sentir-te estimat és necessari. La crisi ens enforteix, ens ensenya, ens uneix… i si encara no, ens ha d’enfortir, ensenyar, unir, …

Impossible


Tens respostes?

  • Com s’escriuen els olors?
  • El silenci pot ensordir?
  • Perquè tothom vol anar al cel, però ningú es vol morir? 
  • Si un gat cau de quatre grapes i una llesca de pa amb melmelada sempre cau pel costat d’aquesta... què passaria si un gat cau amb una llesca de pa amb melmelada a l’esquena pel costat que no dur melmelada? (ni tan sols fa falta que us ho imagineu...)
  • Per què quan plou... (se m'ha oblidat la pregunta)
  • Fa pixo en Batman? Com s’ho fa? ( tampoc fa falta que us trenqueu massa el cap)
  • Per què els personatges dels dibuixos animats sempre duen la mateixa roba?
  • Què és un forat negre? (no és una redundància?)  Hi ha forats de colors?
  • Un part al carrer... és enllumenat públic?
Algunes són collita pròpia, d'altres les he llegit per aquí i per allà, crec que els seus autors és deien Anònim, coneixeu molta gent que es digui Anònim?

No em féu molt de cas avui. La imatge no hi té massa a veure, però m'ha agradat. Bona nit!

No et detinguis

A vegades et trobes amb paraules que omplen el teu cor i et donen força. O potser les paraules et troben a tu. Ho aniré meditant, mentre voldria compartir aquestes paraules de'n Walt Whitman amb vosaltres, us ve de gust?

No et detinguis
 
No deixis que acabi el dia sense haver crescut un poc,
sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desconhort.
No permetis que ningú et llevi el dret a expressar-te, que és, quasi com un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida una cosa extraordinària.
No deixis de creure que les paraules i les poesies sí poden canviar el món.
Passi el que passi la nostra essència està intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasis.
Ens abat, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua:
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somiar,
perquè en somnis és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
el silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Escapa!
“Emet els meus udols pels sostres d’aquest món”, 
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer bella poesia sobre petites coses,
però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant.
Viu intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu està el futur
i encara la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn de qui et poden ensenyar.
Les experiències de qui ens precediren,
dels nostres “poetes morts”,
t’ajuden a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres:
Els “poetes vius”.
No permetis que la vida et passi sense que la visquis. 

Tres?

keys

Serveis per a tres?

Un tres i no res?

Un trio? 

Tres tristes tecles d’un teclat?

Intresisme?


Si us agradat aquest post entreu dins el blog IRÒNICAMENT. És un blog diferent, original, irònic, molt ben treballat i amb un gran sentit de l’humor … 

Endevina Endevinalla 4

db571-shocked-monkey

No sóc bèstia ni persona,
però tinc peus i tinc cap;
sovint el metge em ve a veure,
però mai no estic malalt.

Jo endevino, tu endevines?

Busques un senyal?

senyal

Un senyal diví? Un senyal terrenal? El nostre camí està ple de senyals. Quan cerquem solucions als nostres problemes o no saben quina decisió hem de prendre ens recolzem en les senyals que ens diuen el que hem de fer o no. Alguns li diran intuïció, d’altres pensaran que han estat enviades directament per Déu.
El fet és que molts de nosaltres hi comptem. Cada qual té el seu propi “Déu”, i probablement no són molt diferents uns dels altres. La qüestió és creure en alguna cosa, sentir que tot té un sentit, sentir-nos acompanyats i que un ésser superior, que en sap més que nosaltres, ens guia i ens indica la direcció més correcta. Que ens doni seguretat, confiança, que ens dugui cap a l’eterna felicitat o simplement ens permeti amagar-nos-hi darrera quan les coses no ens surten com voldríem.
Totes les creences són legítimes, si ens ajuden a seguir endavant, a ser millors persones, a trobar-nos a nosaltres mateixos, a ajudar als altres. A vegades penso que aquest “Déu” tant tot poderós està dins nosaltres mateixos però potser no en som conscients o no el sabem escoltar. La seva força és la nostra pròpia força, la seva alegria és la nostra alegria i la seva consciència és la nostra consciència.
Hi ha persones que sembla que el senten a “Déu” ben dintre seu, que saben interpretar les seves senyals, que senten com la seva llum els guia i són capaces de transmetre-ho. No parlo de les persones que prediquen el que no creuen, amb paraules buides que perden el sentit per tractar-se només d’això, paraules. Hi ha massa senyals que no ens porten enlloc.
Parlo de les persones que veritablement ajuden de forma altruista, que es preocupen pels altres en el dia a dia, que donen una mossegada al famolenc que viu devora casa seva, o abriga al veí que no té feina, que saben escoltar i escolten i que sempre estan disposades a donar una mà a qui ho necessita.
Potser si que ens hem de deixar guiar per elles i seguir el seu exemple.

El gra de cafè

Una filla es queixava al seu pare de la vida i de com les coses li resultaven tan difícils. Es trobava atabalada pels problemes, no sabia com fer per tibar endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre de nou.
El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre el foc. Aviat l’aigua de les tres olles estava bullint. En una hi va tirar pastanagues, a l’altra ous i a l’última hi va posar grans de cafè. Les va deixar bullir.
El pare no deia res; la filla esperava amb impaciència demanant-se que devia estar fent el seu pare. Al cap de vint minuts el pare va tancar el foc i va treure les pastanagues, els ous i una tassa de cafè.
Mirant a la seva filla, li va dir:
-         Digues, Laura, ¿que veus aquí?
-         Veig pastanagues, ous i cafè
-         Toca les pastanagues, ¿com estan?
-         Estan toves
-         Ara agafa un ou, trenca’l. Com és?
-         És un ou dur
-         Ara tasta el cafè. T’agrada?
-         Mmmm, sí, ha quedat boníssim
La noia va demanar:
-         Que em vols dir amb això, pare?
-         Et vull dir que tant les pastanagues, com els ous, com els grans de cafè s’han hagut d’enfrontar al mateix problema: aigua bullint. Però cadascun hi ha reaccionat d’una manera diferent. La pastanaga va arribar a l’aigua forta, dura; però després de passar per la prova s’ha tornat dèbil, fàcil de desfer.
L’ou al principi era fràgil, la closca fina protegia un interior líquid; però després de passar per l’aigua bullint l’interior es va tornar dur.
-         I el cafè?
-         Els grans de cafè són una cosa única: després de passar per l’aigua bullint ells no han canviat, però han transformat l’aigua. Quina d’aquestes tres coses ets tu?
-         Que vols dir?
-         Quan els problemes truquen a la porta, ¿com reacciones? ¿Ets una pastanaga que sembla forta, però que quan la mala sort o la pena et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?
¿O ets un ou, que comença amb el cor tendre, però que després d’una mort, una separació, o un desengany, et tornes dura i rígida? ¿Sembles igual per fora, però per dins ets aspra i amargada, amb un esperit i un cor endurit?
¿O bé ets com el cafè? El cafè canvia a l’aigua bullint, l’element que li feia mal. Quant més calenta estigui l’aigua, millor sabor prendrà el cafè. Tant de bo puguis ser així, i reaccionar als problemes de manera positiva, sense deixar-te vèncer, fent canviar les coses al teu voltant perquè siguin millors.

No sé qui és l'autor, però és un conte que per mi té molt de sentit. Esper que us hagi agradat. Voleu un cafè?

Debilitat


Es sent dèbil,
dèbil de cos i de cor.
La veu ha partit i el malestar roman.
Tan sols li queda resguardar-se, del fred.
D’aquest fred que li arriba als ossos.
Del fred que li gela els sentits.
S’alenteix la lluita.
Es sent dèbil, físicament
i les emocions s’hi apunten.
Es sent dèbil, anímicament
i el cos s’hi apunta.
Però no necessita aquest estat
i no el pensa tolerar.
I alçarà la veu dins dels silencis,
i s'escalfarà l’ànima,
i es cremarà els dits, si cal,
i el que faci falta.

Pensaments… de dona

Per què a algunes dones ens costa adormir-nos? Mai us heu demanat com funciona el cervell d'una dona? Bé... aquí està explicat amb una il.lustració fàcil d'entendre:

pensament femení

Cada bolleta blava representa un pensament d'alguna cosa que ha de fer, una idea, o un problema per a resoldre.
PERÒ TOOOTES AL MATEIX TEMPS!
Sabeu quantes bolles té un home on es concentren tots els pensaments? Idò sí, jo no ho he dit, ;).

Bé, aquest vespre algunes de les meves bolles s'han posat en vaga, unes s'han posat a jugar a saco amb les parets del meu cap i les encarregades de la veu se n'han anat a passejar, estic totalment afònica. Em sembla que aniré a fer-les reposar. Bona nit.

Un bon anunci


video

Sense comentaris...

Ser fort

flor-forte

Ser fort és irradiar felicitat quan s’és infeliç.

Ser fort es intentar perdonar a algú que no mereix perdó. 

Ser fort és estimar algú en silenci.

Ser fort és esperar quan no es creu en el retorn. 

Ser fort és demostrar alegria quan no se’n sent. 

Ser fort és mantenir-se en calma en els moments de desesperació. 

Ser fort és somriure quan es desitja plorar. 

Ser fort és fer feliç algú quan es té el cor a trossos. 

Ser fort és tenir fe. 

Ser fort és callar quan l’ideal fóra cridar la teva angoixa. 

Ser fort és consolar quan es necessita consol. 

Per això, davant la dura realitat i per més difícil que la vida pugui semblar: 

Estima i sigues Fort! 

 Autor desconegut

Que no! Que no és el mateix…

e07her
 
 
Que no! Que no és el mateix...
Galimaties que Matías Galí
Anna Porcell que porcellana,
Quina mar que Marquina,
Vi bo que Boví,
Cos de fada que fa de cos.







Tot i que actualment ja es podia canviar l’ordre dels cognoms, el govern ha trobat oportú treure una llei per a regular aquesta gran empresa. El govern troba que això de posar el primer cognom del pare no és just ni igualitari, fins aquí tot en la seva línia. Però per arreglar-ho ha pensat que si no hi havia acord possible entre els pares, la millor opció era posar els llinatges per ordre alfabètic, una solució també molt en la seva línia. Així que, amics meus, si us dieu Xamena, Vidal, Vilallonga, Vaquer, ... quedeu ben en mans de les vostres estimades parelles (home o dona) ja que si no arribeu a un acord, ell o ella té el mànec per la paella.  A més, si el meu  llinatge fos "Abad" no em posaria a discutir gens ni mica. Em sap greu dir que les darreres lletres de l'alfabet ho tenen cru.  No hagués estat millor fer-ho a cara a creu? Em sembla que s’ha obert un bon debat amb aquesta llei, un debat ideal per deixar de parlar d’altres temes molt més importants i prioritaris, com ha anat fent durant tota la seva legislatura.
Per cert, enhorabona als Abrí, Adrover, Aguilar, Albertí,…
En fi, conservem l’humor i recordem el que deia aquell vell acudit:
- Per cas estrany el d’un amic meu que va anar a Madrid i allí li van canviar el nom i el pillido. Es deia Juli Verd i allí li diuen Pere Gil.

Sense fronteres

Si tenim...
Pallassos sense fronteres
Arquitectes sense fronteres
Metges sense fronteres
Economistes sense fronteres
Veus sense fronteres
Naturalistes sense fronteres
Arxivers sense fronteres
Educadors sense fronteres
Enginyers sense fronteres
Veïns sense fronteres
Somriures sense fronteres
Televisió sense fronteres
Viatgers sense fronteres
Veterinaris sense fronteres...

Hi deu haver duaners sense fronteres?
Us imagineu un món sense fronteres?

Les dues pedres

Aande_stones“Fa molts anys, quan una persona que devia diners podia anar a la presó, un botiguer de Londres va tenir la desgràcia d’acumular un deute enorme, que no podia pagar. Al prestador, que era vell i lleig, li agradava la bonica i jove filla del botiguer, de manera que li va proposar un tracte: cancel·laria el deute a canvi de poder-se casar amb la noia.
Tant el botiguer com la filla es van sentir horroritzats davant d’aquesta proposició, però sabien que no tenien altra remei que acceptar-la. Aleshores el prestador va suggerir de deixar en mans de la sort la decisió. Va dir que posaria una pedra negra i una de blanca en un sac buit, i que després la noia havia d’agafar una de les pedres. Si treia la pedra negra, es casaria amb el prestador i el deute del pare quedaria cancel·lat. Si treia la blanca, es podia quedar amb el seu pare i també els hi perdonarien el deute. Però si es negava a agafar cap de les pedres, el seu pare aniria a la presó, i ella es quedaria sola, sense sostre i passant gana.
El botiguer va acceptar a contracor. Els tres passejaven per un jardí amb el terra tot ple de pedretes. Mentre parlaven, el prestador es va ajupir per recollir les dues pedres, però la noia, amb la vista afuada per la por, es va adonar de què l’home havia agafat, i ficat a dintre el sac, dues pedres negres!!! De seguida, el vell va demanar a la noia que tragués una de les pedres, la que decidiria el seu destí i el del seu pare."
Edward de Bono

"Pensar Bien"
Ara atura't un moment i pensa, què faries si estiguessis al lloc d’aquesta nena? Bàsicament, podríem dir que tenim 3 possibilitats:
  1. No voler agafar cap pedra.
  2. Dir que hi ha dues pedres negres al sac i mostrar que el prestador és un trampós.
  3. O agafar una de les pedres negres i sacrificar-se per salvar al seu pare.
Quina triaries d’entre aquestes? Se t'acut una idea millor?
  1. Si tries la primera, el teu pare anirà a la presó i tu et moriràs de gana.
  2. Si tries la segona, el prestador s’enfadarà molt, i també enviarà el teu pare a la presó.
  3. Si tries la tercera, t'hauràs de casar amb aquest home lleig i fastigós.
 Si després reflexionar una mica no et surt una idea que et convenci,  i vols saber el final del conte, el posaré demà en aquesta mateixa entrada (per cert, segur que el senyor Internet sap la resposta, però... no us engresca pensar-hi una estona?)

 
 Continuació...
La noia del conte va ficar la mà dins la bossa i va treure una pedra. Sense arribar-la a mirar, la va deixar caure al terra, on es va perdre entre totes les altres.
– Que sóc de travada! –va dir– però no hi fa res, perquè si mireu dins la bossa sabreu quina pedra he agafat pel color de la que queda.

Com que la pedra que quedava dins el sac era la negra, es va suposar que ella havia agafat la blanca, i el prestador no es va atrevir a admetre la seva trampa. Així la filla es va quedar a viure amb el seu pare, i el deute va ser perdonat."

La conclusió que en podem treure és que no ens hem de donar per vençuts davant d’un problema, perquè tots els problemes tenen una solució; només cal buscar-la. Fer servir la imaginació. 
És molt important aprendre a afrontar les pròpies pors.

Buits

de la tierra 006

- Fa temps que noto un buit a l'estómac.

- A mi em passa el mateix.

Amor de l’horabaixa



Batec silent. La llum que s'endevina
en el crepuscle dolç de la vesprada
del sol ponent fa l'hora matisada.
Eros ocult du blanca i diamantina
corretja que allibera i encamina
vers una esclavitud ben turmentada
que acceptada de grat es fa daurada
en el cor dels amants... Una boirina
que s'escampa pel cel de la tardor
estreny el pit amb una suau faixa
que el mal fa bé i el goig torna en dolor,
segons d'on bufi el vent, i obri la caixa
del riure i del plorar... riure d'amor,
plorar d'amor, d'amor de l'horabaixa.

Llorenç Vidal
(Sonet premiat amb el Premi al millor poema en català al
III Premi Internacional de Poesia Amorosa 2005)

Qüestiona’t

preguntas1Sóc a un restaurant, a Manacor. Estic esperant una amiga que fa temps que no he vist, almenys a mi m’ho sembla. He arribat d’hora i aprofitaré aquesta estona per plasmar els meus pensaments.  Una aigua per favor! M’estic recuperant d’unes angines i em demanen un poc d’afecte.
Mentre venia amb el cotxe no he deixat de fer-me preguntes, d’aquestes que no tenen resposta o, si més no, són difícils de contestar. Tot ha vingut arrel d’una conversa que he escoltat per la ràdio. Parlaven d’algú, que no ve al cas, de qui deien que fou una persona molt humana. I jo m’he demanat de seguida: existeixen persones no humanes? I a partir d’aquí he començat a filar la troca:
- Hi ha humans que no són persones?
- Què hi ha, més humans o persones?
- Els infants són persones petites o mitges persones?
- I per tant, tots els adults són persones grans o persones senceres?
- Què vol dir que una persona és sencera? Què és íntegre?
- Una persona manca, pot ser íntegre?
- Com és mesura la integritat? I la humanitat?
- Moltes persones fan un multitud, i si parlem de persones amb manca d’humanitat, què fan? Una multitud inhumana?
M’ha estat humanament impossible trobar les respostes a totes aquestes preguntes, sóc humana?
La meva amiga ja és aquí, guapa com sempre.

Arc de Sant Martí

arcoIris

Arco Iris

A veces

por supuesto

usted sonríe

y no importa lo linda

o lo fea

lo vieja

o lo joven

lo mucho

o lo poco

que usted realmente

sea

 

sonríe

cual si fuese

una revelación

i su sonrisa anula

todas las anteriores

caducan al instante

sus rostros como máscaras

sus ojos duros

frágiles

como espejos en óvalo

su boca de morder

su mentón de capricho

sus pómulos fragantes

sus párpados

su miedo

sonríe

y usted nace

asume el mundo

mira

sin mirar

indefensa

desnuda

transparente

 

y a lo mejor

si la sonrisa viene

de muy

de muy adentro

usted puede llorar

sencillamente

sin desgarrarse

sin desesperarse

sin convocar la muerte

ni sentirse vacía

 

llorar

sólo llorar

entonces su sonrisa

si todavía existe

se vuelve un arco iris.

Mario Benedetti

Balla, besa, i….

No et prenguis la vida tan seriosament…

balla
balla

besa
besa

relaxa’t
relaxa't

gaudeix
gaudeix

I sigues feliç!!!

Cada seixanta segons que passes enutjat, angoixat o malament, és un minut d’alegria que no tornarà
!cid_E7D1FF1B40564CD99E8CBD06038FC1E5@Usuario1

Avui el meu missatge és:
La vida és curta, romp les regles, perdona ràpidament, besa suaument, estima de veritat, riu sense control, i mai te’n penedeixis d’alguna cosa que t’ha fet somriure.
Si us dic que ho crec fermament em fareu cas?

Somriures i llàgrimes

somriure
Una nit, a la vorera del Nil, una hiena es trobà amb un cocodril. Ambdós es detingueren i es saludaren. La hiena digué:
- Com estàs passant el dia, amic?
- Molt malament- respongué el cocodril- A vegades, ploro de dolor i tristesa. I llavors les criatures diuen: “Són llàgrimes de cocodril”. I això em fa molt més mal del que et podria contar.
Llavors la hiena digué:
- Xerres del teu dolor i de la teva tristesa, però pensa per un moment en mi. Contemplo la bellesa del món, les seves meravelles,  els seus miracles i, plena d’alegria, ric, com riuen els dies. I els pobladors de la selva diuen: “No es més que la rialla d’una hiena”.
Amb això, un lloro que escoltà la conversa pensà: – Jo ja no dic res.
(adaptació d’un relat de Khalil Gibran)

Sastressa de paraules

Pintura%20JC_%20Sol%20y%20Luna
Les paraules van i vénen, però no s’aturen, i em deturen.  Deturen el goig d’escriure i d’explicar-vos coses. Deturen la il·lusió d’expressar-me i contar-vos la meva història, que és la vostra. M’assec igualment, escoltant la seva música, llunyana,  però encara perceptible i que em guia cap a elles. Les busco, sense descans, i les vaig posant a poc a poc dins un paner, un paner tal vegada foradat. Foradat pel dia a dia, pel trull de les emocions, de les tristeses i de les meves angoixes.
A poc poc els forats es van tapant amb paraules plenes de significat, almenys per mi. Amb mots que ho diuen tot amb quatre sons i que m’omplen els racons.  Amb aquells mots que s’escorren pels buits i em fan pessigolles, pessigolles al ventre, al cor….
A la fi aconsegueixo parlar de l’oratge, fred, de tardor. Una mica massa pel meu gust, però he de reconèixer que ja en ve el temps. M’acarona la pell i no puc deixar de pensar d’on prové, què hi fa aquí. I després  m'adono que els darrers raigs de llum s’acomiaden, trists, cercant nous horitzons. Sembla que allarguin la mà, retardant el moment, com els infants. I la Lluna s’acosta a poc a poc, en silenci, de puntetes, potser per agafar el Sol desprevingut i donar-li una besada.   I els meus ulls també s’entristeixen. Us imagineu si estassin enamorats? Seria un amor d’aquells que couen, d’aquells que t’encongeixen i fan sofrir. D’aquells que no hi ha volta de fulla, condemnat. I mentre, una llàgrima em regalima. Ara entenc què hi fa aquest oratge tant fred, que gela els sentits a qui el mira i alhora apaga el foc intern, dóna conhort. El Sol se’n va, com sempre i les estrelles acompanyen ja la Lluna, desencantada. I jo, amb els ulls humits encara, cuso les paraules i en faig un vestit per alliberar-me del fred, del fred de l’ànima.

Un consell... de mare

La rosa

rosa

“Hi havia una rosa que desitjava la companyia de les abelles, però cap s’apropava.

Malgrat tot, aquesta flor encara era capaç de somiar. Quan es sentia sola, imaginava un jardí cobert d’abelles, i totes venien a besar-la. I aconseguia resistir fins al pròxim dia, quan, una vegada més, obria els seus pètals.

- No estàs cansada?- li demanà una altra rosa.

- No, he de continuar lluitant.

- Per què?

- Perquè si no m’obro em mustio.”

Paolo Coelho

La rosa també es sent sola

malgrat sa bellesa, intrínseca.

I no és, potser, això preferible?

Em demano, pensativa.

Que una abella t’acompanyi,

o l’eixam sencer, dic decidida.

I a canvi d’un bes traïdor,

et xucli la dolçor

i per una altra, t’abandoni!

La solitud és més que estranya,

a voltes, un miratge.

Obri els pètals, no t’amaguis!

Però no et venguis al primer,

gaudeix de tes amigues

que et resguarden les espatlles,

en aquest jardí, que és la vida.

Ventafocs

Llum dins la foscor

!cid_A1B3A8B78A1347D2B52A9AE251C0FD14@territorio
El 19 d’octubre es commemora, a tot el món, el Dia Mundial contra el Càncer de Mama, que és la primera causa de càncer entre les dones dels països desenvolupats. El que s’intenta en aquesta data és fer prendre consciència  a totes les dones de que quant més prest es realitza un diagnòstic més possibilitats haurà d'eradicar la malaltia del cos.
Coincidint amb la celebració d’aquest dia, l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC) i la resta d’organitzacions de pacients van voler recordar que aquest és un tumor que poc detectar-se a temps, i “Fes-te una mamografia” és l'eslògan elegit per aquesta associació.
El càncer de mama és una malaltia que cada dia es cobra la vida de moltes dones de totes les edats, encara que només el 6% dels casos es dóna a menors de 35 anys, essent sí més probable en aquelles majors de 40 anys. És el tumor més freqüent en la població femenina. En els darrera anys la seva incidència ha augmentat considerablement.
Entre factors de risc que es presenten amb major freqüència hi ha: els genètics, l’edat – es presenta amb major incidència després dels 45 anys i després de la menopausa-, els antecedents gestacionals –és més freqüent en dones que tingueren un fill després dels 30 anys o que mai varen engendrar-, els antecedents de salut –les que ja tingueren càncer en un pit, són més propenses a desenvolupar-lo de nou -, els antecedents de desenvolupament sexual –aquelles dones que presentaren menstruació primerenca o menopausa tardana tenen més probabilitats que altres –; i per acabar, l’estil de vida i factors ambientals –existeixen moltes substàncies cancerígenes que afavoreixen el seu desenvolupament, entre elles les que conté el tabac-.
El dolor a les mames i la presència de bolletes o tumors no sempre són signes de càncer, i en la majoria dels casos les afeccions que es presenten són benignes, sobre tot durant l’adolescència; no obstant és el metge, a través d’alguns estudis, el que pot descartar l’existència d’aquesta malaltia.
Els especialistes expliquen que fins al 1,5% de les dones asimptomàtiques tenen una lesió sospitosa en la mamografia; per aquesta raó, per a poder realitzar un diagnòstic primerenc, s’aconsella l’inici de reconeixements mèdics a partir dels quaranta anys. Així i tot, és important saber que en aquells casos en els que existeixen antecedents familiars o una lesió palpable es poden iniciar abans d’aquesta edat.
Ha de quedar clar que les noves tecnologies permeten realitzar reconeixements complets de mama en tan sols un matí, evitant l’angoixa d’aquelles dones que sospiten lesions en algun dels seus pits. A més, aquest tipus de càncer, a diferència d’altres, és totalment detectable i es pot prevenir a temps si la dóna està pendent dels seus símptomes i manté un programa permanent i sistemàtic d'auto exploració a partir dels 20 anys.
Amb aquest post he intentat contribuir a la divulgació d’aquest tipus de càncer. No és un tema agradable de tractar ni de llegir,  ni per agafar-s’ho a broma, però si que és bastant actual i considero que és necessari tenir en compte. Tancar els ulls front aquests tipus de malalties no ens ajudarà a superar-les, a l’inrevés, si hi estam posats potser serà més fàcil detectar-ho i actuar en conseqüència.